LA GUERRA DEL CALENDARI: ALCOI 1997

Es compleixen 25 anys d'una de les etapes més difícils de l'Associació de Sant Jordi: La Guerra del Calendari que va esclatar al món fester. Per a entrar en context, les Festes d'Alcoi de 1996 havien sigut esplendoroses i el president del Casal buscava nous reptes. Al finalitzar abril es va fer una valoració positiva per la bonança econòmica que havia fet augmentar els participants als boatos. Les Entrades s'havien celebrat en un dilluns laboral a la resta d'Espanya, damunt havia plogut molt i això havia disminuït el número de visitants. A desembre de 1996 es va plantejar passar la Trilogia Festera Alcoyana al cap de setmana més proper al dia del patró. Empresaris, sindicats, comerciants i el sector turístic aprovava aquesta idea pels beneficis que podia portar que les Festes d'Alcoi foren més multitudinàries. L'elaboració del calendari de dies festius de 1997 va portar polèmica desde el moment en que l'Ajuntament d'Alcoi ho va fer públic. L'alcalde Josep Sanus no s'imaginava que aquest debat acabaria amb la seua carrera política, desprès d'un govern socialista desde 1979. Els regidors i directius del Casal van preparar un calendari festiu fins a 2014, en el que hi havia anys on es modificaven les dates tradicionals. La part més conservadora de la societat alcoyana va veure com un sacrilegi que les Festes de Sant Jordi no es celebraren en els tradicionals 21, 22, 23 i 24 d'abril. Adrián Espí Valdés, historiador de la filà Navarros va ser el màxim exponent d'aquesta oposició a les celebracions en cap de setmana. El clima de crispació va augmentant i al mes de gener de 1997 ja s'havien recollir 1700 firmes contra el nou calendari. Els primers trons van acceptar el resultat de l'Assemblea que va votar a favor del nou calendari, encara que hi havia diferències insalvables. El 9 de gener es va autoritzar una manifestació per a 10 dies més tard i els organitzadors van crear una espècie de plataforma ciutadana. Josep Sanus veia legítim que defensaren els seus interessos i la seua forma d'entendre el sentiment fester. No obstant, Adrián Espí es va sentir la veu del poble quan tan sols representava al puritanisme més ranci de la societat alcoyana. Els atacs entre els dos bàndols, independentment de si eren moros o cristians, es van fer més crus i personals. Els portaveus escrivien al periòdic Ciudad i anaven a Radio Alcoi ha queixar-se de la tensió social que s'estava creant. Alguns demanaven un referèndum, mentre UGT entrava en conflicte amb el PSOE pels festius locals. 

Amb la societat polaritzada, l'expectació sobre la Manifestació del dia 19 de gener va créixer entre tants enfrontaments. Van ser setmanes de discussions a les seus socials de les filaes, mentre alguns primers trons no sabien posar pau. 18 primers trons van votar a favor del nou calendari, junt a 169 personalitat civils. Entre les figures destacades que defenien el canvi de dates estaven els directius Jorge Trelis, Enrique Jover, Josep Maria Segura, Javier Morales, Antonio Aracil, Fidel Mestre, José Luis Córcoles. També els capitans i alferes Lionel Grau, Jordi Seguí, Francisco Marín, Salomón Sanjuan, José Terol, Francisco Agudo, Francisco Cortés, Eladio Silvestre, Enrique Rodes, Antonio Valor, Vicente Gisbert, Miguel Moltó, Jaime Navarro, Javier Vicedo, Ramiro Gisbert, Adolfo Mataix, Rogelio Vaello, Juan Pla, Miguel Àngel Alcaraz, Francisco Sanchis, Javier Rufino i els músics Gregorio Casasempere, José Maria Valls, Indalecio Carbonell, José Almeria i Jordi Bernàcer. La crisi interna es creava a partir d'un dilema entre raó i sentiment fester. I contra els sentiments sols podia haver confrontació. Octavio Rico havia sigut l'últim president de l'Associació de Sant Jordi i definia a Silvestre Vilaplana Molina com un home intel·ligent i sensat que no mereixia tan d'odi i manipulació mediàtica per ser el president de l'Associació de Sant Jordi desde 1995. L'argument de que volien destruir la tradició era exagerat i tal volta hi havia altres interessos polítics ocults, però les disputes entre festers van continuar. Es demanava consideració per a aquells estudiants i alcoyans que treballaven fora i no podien viure tots els dies de Nostra Festa. L'optimisme dels polítics i sindicats sobre l'acord es va anar esvaint i les declaracions de les autoritats es feien amb més cautela que en 1995 i 1996. Les paraules despectives d'Adrián Espí, els articles de premsa atacant o el dogma de que sols hi havia una forma religiosa i tradicional de viure Nostra Festa van dinamitar la situació.

 En defensa de que les Festes de Sant Jordi 1997 foren en cap de setmana estaven tots els càrrecs festers, excepte l'alférez cristià de la filà Cides, i els primers trons de les filaes Llana, Judíos, Miqueros, Xanos, Magenta, Ligeros, Mudéjares, Abencerrajes, Marrakesch, Realistes, Berberiscos, Benimerines, Andaluces, Asturianos, Maseros, Almogàvars, Navarros i Muntanyesos. Per altra part els 9 primers trons de les filaes Cides, Verds, Vascos, Aragonesos, Cruzados, Tomasines, Mozàrabes, Cordoneros i Gusmans no recolzaven el nou calendari fester però volien recuperar les bones relacions amb Silvestre Vilaplana i la seua Junta Directiva. Juan Bordera Llorens, capità moro 1993, entenia com falses i demagògiques les raons dels convocants de la manifestació. Miguel Peralta liderava el PP i va acusar a Josep Sanus de pressionar al Casal de Sant Jordi per a aprovar el calendari de 1997. Al contrari, els 18 primers trons afirmaven que hi havia hagut transparència en la negociació i votació del calendari. Adrián Espí es queixava de rebre amenaces telefòniques per opinar sobre el calendari fester i que a més a més li havien foradat les rodes del cotxe. Els directors dels 4 instituts alcoyans van denunciar que s'havien recollir firmes a favor de la manifestació entre menors d'edat. El primer tro de la filà Vascos assumia la preparació de la protesta pels carrers del centre d'Alcoi, ja que volien disfressar l'essència de Nostra Festa per a fer negocis i publicitat. Les bandes de música d'Alcoi i les comarques van defendre les celebracions en cap de setmana pels problemes que hi havia per a que els músics assistiren en dies laborals.  

El dia 19 de gener a la 1 del migdia 4000 persones reivindicaven les dates festeres en els dies tradicionals. La pancarta "22, 23 i 24 sempre" iniciava la manifestació desde el Partidor fins a la Plaça d'Espanya. La resposta alcoyana va ser massiva i sols les manifestacions de "Salvem el tren" havien sigut tan participatives. La polèmica va seguir quan els promotors integristes afirmaven que hi havia 8000 persones a la Bandeja quan Adrián Espí va llegir el manifest: "Nostra Festa és sagrada i hi ha que respectar la tradició i ser fidels a la història". Oportunistes del Partit Popular es van deixar veure a la manifestació per a criticar a l'alcalde. L'èxit de la protesta va fer que l'Ajuntament reculara i Amando Vilaplana com a regidor de tradicions deixava clar que si hi havia molta gent en desacord amb el calendari i ho havia clamat democràticament i de forma pacífica. Com a conseqüència directa, Silvestre Vilaplana va dimitir com a president de l'Associació de Sant Jordi. La Junta Directiva i alguns primers trons ja no estaven segurs en la seua postura. Silvestre Vilaplana estava molt afectat perquè el Casal de Sant Jordi s'havia convertit en un infern. La dimissió global de la resta de manons en solidaritat va deixar a la institució festera en mans dels consellers d'honor. Les votacions internes a les filaes deixaven clar que la majoria de festers volien la Trilogia en els dies tradicionals: Dimarts 22, dimecres 23 i dijous 24 d'abril de 1997. Alguns primers trons també van firmar la seua carta de renúncia, una decisió tan difícil com la de Silvestre Vilaplana. El disgustat ex president de l'Associació de Sant Jordi no tenia ànims i se li havia fet molt de mal a l'entitat amb tantes desqualificacions i rancors. Se'n anava el 21 de gener amb la consciència tranquil·la d'un treballador que no sabia fer política i que havia rebut insults i cridades anònimes. Veia dolorosa la divisió que s'havia produït entre festers i amics per un tema com les dates festeres, incloent la traïció dels seus vicepresidents a la Junta Directiva: Matarredona i Montava. Se'n anava amb la tristesa de no poder acabar el seu mandat i tindre idees innovadores pendents de dur a terme. La Junta Directiva que havia dimitit es va comprometre a ajudar i col·laborar per la proximitat del mes d'abril, davant la preocupació dels 5 càrrecs festers.

El 7 de febrer, l'alcalde Josep Sanus i els firmants del pacte del Calendari fins a 2014 renunciaven a aplicar-ho en 1997, però defenien la seua validesa. L'Ajuntament va anular els festius locals per a que les Festes de Sant Jordi es celebraren als dies tradicionals. Hi havia que modificar el calendari d'Entraetes perquè els dies centrals no serien 26, 27 i 28 d'abril finalment. Les Entrades serien un dimarts laboral a la resta d'Espanya, però es compliria el dia 23 com a festivitat del patró. La pressió popular per mantindre les dates tradicionals va aconseguir resultats. El grup "22, 23 i 24 sempre " es va dissoldre amb un superàvit de 100700 pessetes que donaren al Temple de Sant Jordi. Josep Albert Mestre defenia un referèndum per a saber la opinió ciutadana de cara a les Festes de Sant Jordi de 1998. Els nous candidats a la presidència de l'Associació de Sant Jordi eren Adolfo Seguí Olcina de la filà Alcodianos i Eduardo Segura Espí de la filà Llana. Adolfo Seguí va ser elegit, per un vot de diferència, com a nou president de l'Associació de Sant Jordi. Eduardo Segura va perdre al rebre 21 vots, mentre que Adolfo Seguí va ser votat amb 22 punts. Jordi Linares i Roque Monllor serien els vicepresidents de 1997 al 2000. Adolfo Seguí era veterà fundador de la filà Alcodianos en 1960 i es mostrava partidari de les Festes d'Alcoi en les dates tradicionals, excepte si coincidia amb Setmana Santa. De la mateixa forma, entenia la complicació de que hi haguera tan sols 2 festius locals per a 3 dies de Festes de Moros i Cristians. 

Amb una nova directiva es tancava una greu crisi en la institució festera, gràcies als vots dels 28 primers trons i els 15 majorals. El canvi de govern municipal va propiciar un manteniment del "22, 23 i 24 sempre" durant tota l'etapa conservadora de Miguel Peralta i Jordi Sedano. Però el debat de les dates tradicionals va seguir fins a 2013, quan es van modificar els dies de la Trilogia Festera Alcoyana a favor d'apropar-les al cap de setmana. Els temps havien canviat, hi havia crisi econòmica, més alcoyans treballant fora de la ciutat i Toni Francés havia recuperat l'alcaldia per als socialistes. No va haver batalla verbal en aquesta ocasió, però Silvestre Vilaplana no ho va poder veure. El president bo va faltar el 22 d'abril de 2007, desprès d'haver participat com a cavaller del capità cristià de la filà Cruzados. En 1958 ja ha haver debat sobre les dates festeres i en 1970 es va produir la primera gran crisi de l'Associació de Sant Jordi per traspassar les Entrades a cap de setmana. Les Festes d'Alcoi de 1997 van tindre menys públic, però es va notar un ambient d'unió que ja era necessari. Adolfo Seguí sentia com un examen les seues primeres Festes de Moros i Cristians en el poder. Les filaes Asturianos, Realiestes, Cides i Berberiscos van desempenyar els seus càrrecs amb normalitat i bon oratge. Se les va anomenar les Entrades de la concòrdia, encara que es va tardar anys en que hi haguera una conciliació entre els afectats per la Guerra del Calendari.