VIDA DE JAUME I EL CONQUERIDOR

A València no hi ha un personatge històric tan conegut com Jaume I. Va nàixer en febrer de 1208, hereu de dos importants llinatges: la Casa d'Aragó per part de Pere II el Catòlic, i el dels emperadors de Bizanci per part de la seua mare: Maria de Montpeller. A la dinastia els primogènits s'anomenaven Pere i Alfons però la mare tenia altres desitjos, desprès d'engendrar al bebé en un engany al seu marit. Maria de Montpeller va encendre 12 ciris amb els noms dels apòstols: Pere, Andreu, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Maties, Tomàs, Simó, Judes Tadeu i Judes Escariot. L'últim ciri a consumir-se va ser el que duia escrit el nom de Jaume. El rebuig de Pere II cap al xicotet Jaume va provocar que el rei firmara un pacte matrimonial per lliurar al seu fill a la tutela de Simón: Senyor de Montfort. L'objectiu era casar-lo amb la filla d'aquest, Amicia. Per això el xiquet va ser reclòs al castell de Carcassona fins als 18 anys. Però Jaume va quedar orfe de pare i mare en 1213, quan tan sols comptava amb 5 anys. Després de la victòria cristiana sobre els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa, el seu pare i rei Pere el Catòlic es va implicar en la Croada albigesa. A la batalla de Muret va morir el rei Pere II i la Corona d'Aragó es va quedar sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra. Jaume va rebre una educació militar, religiosa i culta per part del clero i l'ordre templària. El Papa Innocenci III va jurar defendre i respectar la sobirania de l'infant Jaume com a rei de la Corona d'Aragó. Es va respectar el testament de Maria de Montpeller i Jaume va estar baix la custòdia de l'ordre del temple. Va viure una infantesa marcada per la soledat, la desconfiança i l'aprenentatge precoç de la duresa del món.

Aquest inici fràgil va forjar un caràcter obstinat i conscient de  que el tron no era un do, sinó una conquesta permanent. El religiós Guillem de Montrodon i els cavallers templaris instruïren a Jaume com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó també s'educava l'infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume. El nou Papa, Honori III, era defensor de Simó IV de Montfort i amenaçava amb una Croada contra la Corona d'Aragó si el regent no aturava el seu suport a la causa occitana. Així va acabar la regència del Compte, amb Jaume I sent coronat en 1918 a l'edat de 10 anys. Amb pràcticament 12 anys, en1220, Jaume I va fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. El consell reial va atacar al noble rebel, però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols, comprovaren que part dels nobles col·laboraven amb els assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es va aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.

En 1221, a l'edat de 13 anys, Jaume I es va casar amb Elionor de Castella. La decisió del casament es devia al fet que no s'arribava a la majoria d'edat fins als 20 anys, moment en el qual heretaria el Regne d'Aragó. Aquest precepte només podia ser obviat si contreia matrimoni a partir dels 14 anys, moment a partir del qual esdevindria major d'edat. Desprès de la boda a Àgueda va ser armat cavallers i va fer front a la segona revolta dels nobles. En les Corts de Tortosa de 1225 Jaume I amb 17 anys, va proclamar la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. El rei marcava com a objectiu el castell de Penyíscola, però els nobles van preparar altra revolta i hi havia una guerra entre Guillem II de Montcada i els Cardona i pels successors del Comtat d'Urgell. A Jaume se li havia inculcat una visió sagrada del poder reial: governar era una missió encomanada per Déu i defensada amb l'espasa. Va imposar la seua autoritat davant una noblesa indisciplinada, acostumada a desafiar reis dèbils. Va aprendre a negociar, però també a castigar, i va entendre que la força sense legitimitat no durava. Amb el pas del temps, el matrimoni de Jaume I i Elionor de Castella era inviable. No va consolidar una aliança sòlida amb Castella, sinó que va generar tensions internes i problemes successoris. Jaume I, ja més madur i conscient del seu paper com a rei, va considerar aquella unió un error polític. Finalment, l'any 1229, coincidint simbòlicament amb l'inici de la conquesta de Mallorca, el matrimoni amb Elionor de Castella va ser anul·lat per motius de parentiu, amb l'autorització del Papa de Roma. El fill nascut d'aquesta unió, Alfons, va ser declarat il·legítim a efectes successoris, un fet que va tindre conseqüències decisives en el futur del regne.

La conquesta de Mallorca no era només expansió territorial: era prestigi, terres per repartir i una forma de consolidar la fidelitat dels nobles. La presa de Mallorca va ser una guerra dura i cruenta per a demostrar que el jove rei tenia voluntat de ferro i capacitat de lideratge. Mallorca sota domini musulmà s'havia convertit en un lloc de pirateria que amenaçava greument les rutes marítimes catalanes i aragoneses i especialment els interessos dels mercaders de Barcelona i Tarragona al mar Mediterrani. Jaume I va seduir nobles cavallers i burgesos amb promeses de terres botí i privilegis. Era com una Croada amb la benedicció papal, fet que dotava la guerra d'un caràcter sagrat i justificava la violència contra els àrabs. La preparació de l'expedició va ser colossal. Ports com Salou bullien d'activitat mentre es construïen naus i s'organitzaven provisions. Mai abans la Corona d'Aragó havia reunit una flota d'aquelles dimensions. El mar es va convertir en el primer escenari de la conquesta i també en una prova de foc per a un rei encara jove. Desprès del desembarc, les tropes cristianes posaren peu a terra enmig del caos, la por i la resistència musulmana. Els primers enfrontaments foren durs i confusos, amb combats cos a cos en terreny desconegut. Jaume I va participar activament, exposant-se al perill i reforçant així la seua imatge de rei guerrer present al camp de batalla. El setge de la ciutat de Palma va ser llarg i marcat per la fam, les malalties i els constants atacs. A l'interior de la ciutat la població musulmana resistia amb desesperació, conscient que la derrota significaria la fi del seu món. Les tropes cristianes hagueren de sotmetre la resistència dispersa a les muntanyes i a altres punts de l'illa. El control total del territori va ser lent i costós, però finalment Mallorca va quedar integrada en la Corona d'Aragó com un regne nou amb institucions pròpies. Com els habitants àrabs van ser esclavitzats i massacrats, les terres es van repoblar amb pagesos de l'Empordà. En 1231 es va sotmetre l'illa de Menorca i en 1235 va acabar la conquesta catalana d'Eivissa i Formentera.

Alliberat d'aquell primer matrimoni, Jaume I va buscar una nova aliança més adequada als seus interessos. El 1235 es va casar amb Violant d'Hongria, filla del rei Andreu II d'Hongria. Era una dona culta, intel·ligent i amb una forta personalitat, i així es va reforçar el prestigi internacional de la Corona d'Aragó. La relació entre Jaume I i Violant d'Hongria va tindre més estabilitat emocional que l'anterior amb Elionor de Castella. Violant va exercir una influència notable en la cort, actuant com a mediadora política i consellera del rei. Les fonts la descriuen com una reina activa, amb criteri propi, que participava en decisions importants. El seu paper va ser clau en la idea de dividir els territoris entre els fills, una decisió que Jaume I acabaria adoptant en els últims anys de la seua vida. Del matrimoni amb Violant d'Hongria van nàixer diversos fills, entre els quals destaquen Pere, futur Pere III d'Aragó, i Jaume, que seria rei de Mallorca. Aquesta descendència va assegurar la continuïtat dinàstica i Violant va acompanyar a Jaume I durant anys clau del seu regnat i la consolidació del Regne de València. Violant d'Hongria va morir l'any 1251, una pèrdua que va afectar profundament el rei.

La conquesta de València era ambiciosa i complexa per a Jaume I. Va ser una acció llarga, calculada i plena de fases diferenciades que va transformar per a sempre el territori i la seua població. A diferència de Mallorca, on la conquesta va ser ràpida i contundent, València exigia anys de preparació, diplomàcia, guerra irregular i una paciència política. En un primer moment, Jaume I no podia avançar directament sobre la ciutat de València sense assegurar abans el control del territori que l'envoltava. El país valencià era un mosaic de castells, valls fèrtils i comunitats musulmanes fortament arrelades, moltes de les quals comptaven amb líders locals capaços d'organitzar la resistència en taifes. Per això, la primera fase de la conquesta era una expansió gradual cap al sud, amb la presa de fortaleses estratègiques que permetien tallar comunicacions i debilitar el poder islàmic. Castells com Morella, Penyíscola, Borriana o el Puig adquiriren una importància clau. La caiguda de Borriana en 1232 va obrir el camí cap a la plana litoral, mentre que el Puig es convertia en una base fonamental en 1236 desde on assetjar València. Jaume I va combinar l'ús de la força amb pactes de submissió que garantien, almenys sobre el paper, la protecció de la població musulmana a canvi de rendició i tributs. Aquests pactes eren fràgils i es trencaven per la pressió dels nous colons cristians de Catalunya.

La resistència musulmana no va ser passiva, ja en 1233 la majoria de població de Morella va morir defenent sense resultat la fortificació. Jaume I es va veure amb l'emir destronat Abū Zayd a Terol, i va establir un nou pacte en maig de 1236. Se li va atribuïr a Jaume I la quarta part del territori de València. Mentre el rei de Castella s'apoderava de Còrdova, Jaume conqueria els castells d'Enesa, Paterna, Bètera i Montcada. La Batalla del Puig de 1237 va tindre caràcter de Croada per part del Papa Gregori IX. En aquella guerra va sorgir el símbol del Rat Penat, ja que conta la llegenda que l'animal volador va despertar a les tropes al caure damunt d'un tambor. Al moure les ales va fer soroll i els soldats van estar preparats per a lluitar abans de l'emboscada dels sarraïns. Els 600 genets i els 11000 soldats sucumbiren a un exèrcit cristià que va fer fugir als musulmans. Zayyan va intentar negociar amb Jaume I per a que no atacara la capital, a canvi de la cessió de tots els castells des del riu Guadalaviar fins a Tortosa i Terol, la construcció d'un palau per al rei i el pagament d'un tribut anual. La resposta va ser que Jaume I podia apoderar-se de la ciutat de València, i aleshores caurien naturalment en el seu poder tots els castells i terres, així que no li convenia el pacte.

El 22 d'abril de 1238, Jaume I es va dirigir al Grau de València per posar setge formal a la ciutat, i va establir el seu lloc de comandament a Russafa. Zayyan ibn Mardanix va demanar ajuda al rei de Tunis, però no gosaren desembarcar perquè la muralla havia començat a ser atacada i incendiada per Jaume I. Desprès de 5 mesos, a València escassejaven els aliments, així que el desesperançat Zayyan va rendir la ciutat a Jaume I. La capital islàmica havia sigut un centre urbà ric, però patien fam i malalties. El 22 de setembre se signaren les capitulacions i els musulmans podrien escapar pel sud del Xúquer. El 28 de setembre de 1238 els moros valencians van hissar la senyera quatribarrada d'Aragó i Catalunya. El dissabte 9 d'octubre de 1238 Jaume I va entrar a cavall a la ciutat amb el Penó de la conquesta: 4 barres roges sobre fons groc. Es considera una data fundacional plena de simbolisme, en la que València passava a mans cristianes fins a l'actualitat.

Després de la caiguda de la ciutat va arrancar una nova fase decisiva: la reorganització del territori. Jaume I va plantejar el Regne de València com una entitat política pròpia, amb lleis, institucions i furs específics. Es van repartir terres i cases entre nobles, cavallers i colons, mentre gran part de la població musulmana va ser expulsada, sotmesa o convertida en mudèjar. Un procés que va transformar radicalment la composició social i cultural del país. En 1240 Alfons X de Castella pretenia conquerir Xàtiva i Jaume I pretenia conquerir Villena. Els termes del tractat de Cazorla no delimitaven una frontera exacta sinó que establien el límit d'expansió feudal en la delimitació entre els emirats de Denia i de Múrcia. El context desfasat dels acords precedents per antiguitat va portar a discrepàncies i conflictes. Amb el Tractat d'Almisrà en 1244, el territori entre les 2 delimitacions acabava com a zona de colonització castellana perquè Jaume I havia decidit atorgar-lo a l'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons el Savi. Tot a canvi del matrimoni de la seua filla, la infanta Constança d'Aragó amb l'infant Manuel de Castella. Xàtiva, Dènia i Biar serien ja cristianes en 1245. La conquesta de la zona d'expansió aragonesa entre Biar i Oriola quedaria a càrrec de l'infant Alfons de Castella, qui aconseguiria fer caure Alacant en 1248. Jaume I va demanar ajuda econòmica al Papa Climent IV i una part important dels musulmans expulsats de Dènia i Xàtiva es van unir als rebels o exiliats a Múrcia. Era la seua forma de defendre's d'un sistema feudal opressor i aliè a la cultura islàmica.

Líders com Al-Azraq organitzaren revoltes, atacs sorpresa i guerres de guerrilles que dificultaren enormement el control cristià de les zones muntanyoses. Aquestes insurreccions obligaren Jaume I a desviar recursos, reforçar guarnicions i actuar amb una duresa creixent. La conquesta de València va ser una guerra de desgast, llarga i irregular. La força dels catalans mercenaris va crear un nou ordre amb gran poder polític sobre les restes de l'antic món andalusí. Per a aplacar les insurreccions àrabs Jaume I va tindre que tirar d'ambaixades i fer Pactes com el del Pouet en 1945. Les comarques centrals eren difícils de dominar, ja que Al-Azraq coneixia millor els camins muntanyosos i dominava castells i les serres alacantines: Vall de Gallinera, Alcalà, Perputxent, Planes, Cocentaina i Alcoi. Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, Al Azraq es va revoltar en la Segona Revolta Mudèjar de 1248. Els sarraïns van aprofitar que molts guerrers cristianes estaven prestant recolzament militar a la Corona de Castella en la conquesta de Sevilla. Va haver períodes de falsa calma on Al Azraq va buscar treves i maniobres diplomàtiques. En diverses ocasions li va escriure cartes a la reina Na Violant d'Hongria, per a que ella mediara amb el rei. Fins hi tot va intentar negociar a través del rei Alfons X de Castella, gendre de Jaume I, i es va oferir a capturar castells per al monarca castellà, un fet que va enfadar més al Conqueridor. En la trampa de la boda d'Al-Azraq amb una jove cristiana, Jaume I va estar a punt de morir en una emboscada. Al-Azraq no tenia cap intenció de convertir-se al cristianisme i al final va ser derrotat per la traïció del seu mateix conseller en Castelló de Rugat. En 1258 Jaume I conquesta sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells i als pocs dies Al-Azraq es va rendir, lliurant Alcalà, la Vall de Gallinera i la resta de les fortificacions. Jaume I no va complir les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com si feia Castella. Tenia por de debilitar el Regne de València econòmicament, i va preferir iniciar accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions. Al-Azraq es va tindre que exiliar durant molts anys al Regne nazarita de Granada. Durant la seua estada va intentar aconseguir ajuda econòmica dels benimerins i altres tribus del Magreb. Jaume I firmava la Carta Pobla d'Alcoi en 1256, i la vil·la medieval propera al Barranc del Sinc començaria a créixer durant segles.

Jaume I va renunciar a Occitània a canvi de que els francesos no atacaren Catalunya. Així Jaume I va continuar centrat en la conquesta del sud, quan ja el Regne de Castella tenia en el seu poder l'emirat de Múrcia. En 1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra el Regne de Castella amb el suport dels sultans de l'Alhambra de Granada i Marroc. Com que Castella era incapaç de controlar la rebel·lió islàmica, la reina Violant d'Aragó i d'Hongria, filla de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, va demanar ajuda urgent al seu pare. El rei Conqueridor va aconseguir l'ajuda de la noblesa militar catalana i, en canvi la noblesa aragonesa es negar a participar en una campanya militar per a auxiliar Castella sense cap compensació. L'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume I i futur Pere el Gran, va derrotar la insurgència islàmica i desprès d'exterminar als granadins se li va tornar al Regne de Castella. Així es respectaven els límits territorials acordats al Tractat d'Almisrà de feia 20 anys. En 1269 Jaume I volia participar en les Croades de Terra Santa, animat pel Papa Climent IV. Però només 11 naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre i Jaume I es va refugiar a Montpeller per culpa les continues tempestes. El rei Conqueridor va tindre que fer front a més revoltes nobiliàries a Catalunya, i el van deixar sense energia per a més Croades.

Jaume I estava ja major quan Al-Azraq va tornar del seu exili de Granada. Anava preparat amb un exèrcit de 250 guerrers a cavall. Amb 70 anys, el visir d'ulls blaus volia reivindicar els seus dominis i propietats, però Jaume I ni tan sols es va presentar a Alcoi. Va enviar 40 cavallers de Xàtiva a defensar la vil·la medieval de la Tercera Revolta Mudèjar. El 5 de maig de 1276 Al-Azraq va retornar a les seues terres per a recolzar a la població musulmana i en cas de morir, fer-ho en la seua terra de naixement. Els mudèjars estaven farts de pagars alts impostos als catalans i la pressió fiscal va desencadenar en la Batalla de la Canal. Allí va perdre la vida Al-Azraq, en una distracció del visir contra els cristians d'Alcoi. La llegenda conta que Mossèn Torregrosa va participar en la lluita i la seua pregària a Sant Jordi es va convertir en intervenció divina. Els benimerins, veient al seu líder assassinat pel "Walí", es van rendir. Els 40 cavallers de Xàtiva els van perseguir, però van caure en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq. Els mudèjars es trobaven amagats per a un contraatac en el Barranc de la Batalla, i cap cavaller es va salvar. No obstant, la vil·la medieval d'Alcoi es va mantindre en mans dels cristians i els rebels es van dirigir a Llíria i destruint Llutxent. Mil peons moros atacaren la Vall d'Albaida fins conquerir el castell de Xàtiva. Jaume I va combinar diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, fet que va provocar disputes internes entre els musulmans. Però el rei es va posar malalt i va morir el 27 de juliol de 1276. Fa 750 anys Pere III el Gran va heretar el Regne de València, junt a la resta de terres de la Corona d'Aragó. La Tercera Revolta Mudèjar va seguir fins a ser sufocada a Montesa a finals de setembre de 1277. El nou rei va recuperar fortificacions i els granadins i els nord africans no arribaren a socórrer als mudèjars. Pere III va ordenar desarmar-los sense castigs i l'any 1283 va decretar una llei que permetia la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç. En 1296 va conquerir per mar la ciutat d'Alacant i pacíficament Elx, continuant la fase de conquesta cap al sud del seu pare Jaume I.

La repoblació de les comarques valencianes es va fer amb catalans i per això hui en dia parlem català occidental. La població musulmana, mudèjar i mossàrab va estar sotmesa a una nova jerarquia en la que cristians i jueus estaven protegits. Com a rei d'un territori amb mar, Jaume I va afavorir molt el comerç i fins hi tot va crear una moneda pròpia per a la Corona d'Aragó, tal i com relata el Llibre dels Fets. En el seu regnat de 63 anys fins a ser ancià, Jaume I va destacar per l'otorgament dels Furs en 1261. Eren les lleis que regien el Regne de València i van ser abolits en 1707 al Decret de Nova Planta per culpa del rei Felip V de Borbó. Els Furs aprovats per les Corts feien que el tercer estament de la societat feudal estaguera lliure de l'arbitrarietat de la noblesa. Els Furs van convertir al Regne de València en un règim polític avançat a l'època i gràcies a les lleis es va viure una etapa d'expansió econòmica, cultural i literària. Els cristians van tindre que conviure amb la resta d'ètnies existents al Regne de València: Els musulmans i jueus. Per tot açò Jaume I continua sent una figura venerada pels valencians en l'actualitat. El personatge històric s'explica a les escoles i el seu casc amb un drac alat és l'emblema de la Generalitat Valenciana.

AL AZRAQ EL BLAU

La vida del visir Al-Azraq al llarg del segle XIII és ben apassionant. En el 750 aniversari de la seua mort, anem a recordar la figura històrica que ha inspirat al capità moro d'Alcoi. El nom d'Al-Azraq encara ressona entre muntanyes, barrancs i castells de l'interior d'Alacant. És un ressò incòmode per als que van pensar que conquerir aquestes terres seria fàcil. Per exemple va ser un contrincant dur per al rei d'Aragó, Jaume I el Conqueridor, durant la conquesta de l'actual territori del Regne de València. Abu Abd Allah Muhammad ibn Hudhayl, més conegut com Al-Azraq el dels ulls blaus, és un dels personatges més enigmàtics de la història medieval valenciana. Va nàixer a Alcalà de la Jovada entre 1218 o 1220. Al-Azraq pertanyia als cercles de govern i va ocupar un càrrec important, probablement a la medina de Dénia. Alguns sostenen que no era nord-africà, sinó àrab, ja que el llinatge Hudhayl ​​procediria d'una tribu assentada segles abans a Al-Àndalus, concretament a la medina d'Oriola. El seu autèntic centre de poder va ser el castell d'Alcalà, també conegut com a castell de Benissili, on va tindre la seua residència principal. Era un moment de profunda inestabilitat política a Al-Andalus, marcat per la descomposició del poder almohade, l'aparició de taifes i xicotets regnes islàmics i l'expansió dels regnes cristians. Els territoris de la Marina, el Comtat, l'Alcoià eren una zona muntanyosa, difícil d'ocupar militarment i amb una població majoritàriament musulmana organitzada en alqueries i castells rurals, on hi havia un buit de poder. La capacitat militar d'Al-Azraq el va convertir en un líder polític per a organitzar la defensa de les serres alacantines: Vall de Gallinera, Alcalà, Perputxent, Planes, Cocentaina i Alcoi.

Després de la caiguda de Xàtiva i Dénia en 1244, la presa de Biar a principis de 1245, els sarraïns es van veure obligats a defensar les seues terres amb ferocitat en la Primera Revolta Mudèjar. Amb la signatura del Tractat d'Almisrà el 26 de març de 1244, els Regnes d'Aragó i Castella es van repartir les zones de conquesta de Sharq Al-Andalus. L'avanç de les tropes aragoneses va ser imparable i els musulmans es van valdre d'emboscades, convertint tota la zona de serres en un dels últims reductes musulmans autogovernats. Això li va complicar molt la conquesta a Jaume I, veient-se obligat a firmar el Pacte del Pouet. Va ser un acord entre l'infant Alfons, fill de Jaume I, i el mateix Al-Azraq el 16 d'abril de 1245. Es reconeixia la sobirania cristiana, però conservava el control de diversos castells i garantia una certa autonomia per a la població musulmana. Aquest Pacte del Pouet responia més a una estratègia de supervivència que a una submissió real. Era un tractat per a una rendició progressiva, però els cristians no van complir els termes i Al-Azraq i els seus guerrers es van veure obligats a atacar. 

La pressió dels impostos dels nous governants cristians contra els àrabs va provocar la Segona Revolta Mudèjar. Els mudèjars s'anomenaven així perquè eren els musulmans que vivien en territori repoblat per catalans, amb fortes càrregues fiscals. En 1248 va esclatar una guerra llarga i irregular que s'estengué durant anys i que va posar en greus dificultats el control cristià de les comarques centrals. Al Azraq va utilitzar amb gran eficàcia les guerrilles aprofitant el relleu muntanyós, els passos estrets i el coneixement exhaustiu del territori. Els seus homes atacaven ràpidament i es retiraven als castells o a zones de difícil accés, comptant amb el suport logístic de la població local. Aquesta revolta no fou només militar, sinó també social i religiosa ja que per a molts musulmans representava la defensa de la seua forma de vida davant un sistema feudal aliè i opressor. Va haver períodes de falsa calma on Al Azraq va buscar treves i maniobres diplomàtiques. En diverses ocasions li va escriure cartes a la reina Na Violant d'Hongria, esposa de Jaume I, intentant que ella mediara amb el rei. Fins hi tot va intentar negociar a través del rei Alfons X de Castella, gendre de Jaume I, i es va oferir a capturar castells per al monarca castellà, un fet que va enfadar més a Jaume I. El seu objectiu era aconseguir un estat autogovernat sota el protectorat del Regne de Castella.

La vil·la medieval d'Alcoi es va fundar en 1256, quan Jaume I va fer l'otorgament de la Carta Pobla. A pesar de la resistència, les tropes de Jaume I acabaren imposant-se gràcies a una combinació de pressió militar, setges prolongats i política de càstigs exemplars durant 10 anys. En una boda d'Al-Azraq amb una jove cristiana es va intentar assassinar al rei Conqueridor. Jaume I va assistir pensant que Al-Azraq anava a passar-se al cristianisme com molts mossàrabs. Però era una emboscada a Castelló de Rugat i va estar en perill al incomplir el pacte de vassallatge. Desprès de patir i salvar la vida de miracle, Jaume I va reunir un exèrcit a València. Va anar al Castell de Benicadell, prenent una de les elevacions de la serra i obligant als musulmans a abandonar el setge i refugiar-se a Alcalà de la Jovada. Les traïcions a Al-Azraq el van obligar a quedar-se sense quasi protecció a la Vall de Gallinera. Al perdre Planes, tampoc podia organitzar més falses bodes amb una neboda cristiana dels governadors. El 7 de juny de 1258 es va produir la pressa del castell d'Alcalà i la rendició de la família d'Al-Azraq. Davant la derrota, el visir va ser obligat a abandonar el territori i iniciar un llarg exili.

La única etapa en la que Al-Azrqa va viure en una fortalesa o estances de palau va ser al seu exili nazarita. El Regne de Granada era un dels últims territoris musulmans independents de la península. Allí va ser acollit com un cabdill experimentat i coneixedor de la guerra de Sharq Al-Andalus. Durant la seua estada a Granada va mantindre contactes diplomàtics i militars amb altres líders musulmans i va intentar obtindre suport per recuperar els seus dominis. Però el context polític nazarita també era fràgil i hi havia lluites internes, entre altres les dels Abencerrajes. Al-Azraq va veure limitada l'ajuda efectiva durant dècades, ja que al Regne de Castella va esclatar la Revolta Mudèjar de Múrcia en 1264. Jaume I li va dedicar 19 capítols a Al-Azraq en la seua crònica, sobretot en moments de feblesa quan s'aproximava la Tercera Revolta Mudèjar. A això se sumen alguns textos àrabs i les cartes que el mateix Conqueridor va enviar a la cancelleria reial durant les operacions militars contra l'adversari d'ulls blaus. Durant els 18 anys que Al-Azraq havia estat a l'exili de Granada, els cristians d'Alcoi i Cocentaina havien construït muralles i havien maltractat als musulmans. Al-Azraq va estar fins a 1276 a Granada, acollit per la cort de Muhammad I al-Ahmar i en constant cooperació amb tribus del Magreb. Els Banumarins, d'origen bereber, van anar ocupant zones de la Península Ibèrica, sent coneguda la seua campanya militar de Granada a Córdoba. El rei nazarita de Granada va demanar ajuda al sultà de Fez per a que els Benimerines lluitaren contra les tropes del Regne de Castella. Van ser contractats per Al-Azraq, sabedor de que en Alcoi es preparava la Tercera Revolta Mudèjar. El 5 de maig de 1276, Al-Azraq va retornar a les seues terres acompanyat d'un exèrcit de 250 guerrers a cavall.  Amb 70 anys, el visir d'ulls blaus volia reivindicar els seus dominis i propietats. També volia recolzar a la població musulmana i en cas de morir, fer-ho en la seua terra de naixement. 

Aquesta nova insurrecció va ser més breu, però també més dura i marcada per una violència extrema i una repressió sense concessions. Jaume I va enviar 40 cavallers de Xàtiva i no eren suficients per a guanyar la batalla. Els cristians de la vila d'Alcoi van lluitar animats pel Mossèn Torregrosa, qui tocava les campanes i amb valentia demanava una ajuda divina. Les tropes d'Al-Azraq eren genets experimentats i la batalla pareixia perduda per als cristians. Conta la llegenda que va aparèixer la figura d'un Sant a cavall que portava una bandera cristiana. Sant Jordi llançava fletxes i salvava als cristians mentre que els benimerins l'anomenaven "Walí". Una de les fletxes va acabar als ulls blaus d'Al-Azraq, però és un mite poc contrastat i amb detalls miraculosos. El cabdill Al-Azraq si va morir en la Batalla d'Alcoi i el seu grup militar es va retirar cap al sud. Al Barranc de la Canal els cristians encara van rebre la tirania de l'exèrcit musulmà, ja que a pesar de la rendició els van preparar una xicoteta emboscada a les afores de la vila medieval d'Alcoi. No obstant, la caiguda d'Al-Azraq en el combat cos a cos va ser el final de la resistència musulmana. El domini cristià es va consolidar i les tropes mahometanes mai van tornar a intentar conquerir aquestes terres de muntanyes i valls. Si ho van fer a la costa els pirates berberiscos, però això va passar segles desprès quan ja s'havia produït l'expulsió dels moriscos (1609). Sant Jordi Màrtir va ser proclamat patró d'Alcoi desprès de la seua intercessió en la Batalla de 1276. Per això en 2026 es commemora el 750 aniversari de la mort d'Al-Azraq i també del patronatge de Sant Jordi en les Festes de Moros i Cristians 2026. Un any jubilar marcat pels actes catòlics, i que està deixant de costat una figura històrica de gran transcendència i dignitat: Al-Azraq el blavet.

750 ANIVERSARI DEL PATRONATGE DE SANT JORDI A ALCOI

Al llarg de 2026 la ciutat d'Alcoi celebra l'Any Jubilar firmat pel Papa León XIV. Per a la comunitat catòlica és una noticia molt especial pel significat devocional que té. El motiu pel qual la Santa Seu del Vaticà ha otorgat aquest honor a Alcoi és el 750 Aniversari del Patronatge de Sant Jordi. És una oportunitat única per a les Festes de Moros i Cristians, ja que se li donarà més visibilitat i projecció a tots els actes de l'any, i no sols als del mes d'abril. Aquest temps de gràcia arrancarà el 23 d'abril, festivitat de Sant Jordi, i s'allargarà fins a la mateixa data del proper any 2027. Hi haurà peregrinacions al Temple del patró per a l'obtenció de la indulgència plenària, activitats culturals, actes religiosos i iniciatives turístiques. També es preveuen propostes de caràcter social i benèfic sense deixar de banda la visita de Sant Jordi a les parròquies de la ciutat, els centres de gent gran i escoles, l'Hospital Verge dels Lliris o el Cementeri Municipal. 

L'origen de Nostra Festa es fonamenta en un fet històric de fa 750 anys: La Reconquesta cristiana del segle XIII i l'enfrontament entre la vil·la medieval d'Alcoi, amb pobladors cristians comandats per Mossèn Torregrosa i els musulmans, dirigits pel visir Al-Azraq a la batalla coneguda com de 'La Canal'. La Carta Pobla fundacional d'Alcoi era de 1256. Les primeres revoltes dels mudèjars es van fer en 1244 i 1258, però la pau es va firmar gràcies al Tractat del Pouet de 1245. Després de que els àrabs deixaren la vila, Alcoi va ser repoblada per catalans. Però les tropes mahometanes no s'havien rendit i planejaven desde Granada nous atacs. La batalla d'Alcoi va acabar amb una lluita d'Al-Andalus contra el nou regne de la Corona d'Aragó. El rei Jaume I va enviar 40 cavallers a Alcoi en saber que s'havia organitzat la Tercera Revolta Mudèjar. Mossèn Torregrossa tocava les campanes per a avisar a la població i demanar amparo diví. El capellà Ramón Torregrosa va ser el més valent de tot el clero. Estava en ple retir espiritual quan el 5 de maig de 1276 les tropes mahometanes es van aproximar a Alcoi per a començar un setge i demanar la rendició dels cristians, que anaven perdent. L'ajuda miraculosa del Sant romà de Capadòcia es va fer efectiva quan un genet a cavall va aparèixer llançant fletxes. Una d'elles es va clavar als ulls blaus d'Al-Azraq, nascut a la Vall d'Alcalà en 1218. L'escut de Sant Jordi és una creu roja que representa el Cristianisme sobre un fons blanc i va ser identificat com el salvador dels cristians, i el "Walí" per als guerrers musulmans. La tradició catòlica atribueix la victòria final a la intercessió celestial de Sant Jordi, que va lliurar als alcoyans del domini àrab. L'Aparició providencial de Sant Jordi va decantar la balança cap als cristians, encara que els guerrers d'Al-Azraq eren més nombrosos i els 40 cavallers de Jaume I van ser derrotats en una emboscada al paratge de la Canal. A pesar de la xicoteta venjança, els sarraïns no van conquistar Alcoi i es va proclamar Sant Jordi el patró. Posteriorment aquesta tradició va anar derivant fins a les actuals Entrades i dia dels Trons, en les que també hi ha referències a la mort del visir Al-Azraq en aquella guerra.

El 18 d'abril de 2026 per la vesprada hi ha programat un acte on els trabucs tindran tot el protagonisme. Es farà un Alardo Commemoratiu, ja que es considerat l'acte més antic de les Festes de Moros i Cristians. L'Associació de Sant Jordi comptarà amb la participació de les 28 filaes alcoyanes i donarà la benvinguda a les poblacions festeres on el dia dels Trons tinga una rellevància especial. No només s'inclouran aquelles més properes a la ciutat, sinó que assolirà tot el territori nacional. Fins hi tot hi haurà representacions de festivitats amb pólvora que no tenen tant a veure amb les Festes de Moros i Cristians. Però si que tinguen ostentació del foc en la seua cultura festiva: Valenciana, catalana i vasca.

En un any tan especial, les 2 Entrades del 25 d'abril iniciaran el trajecte engalanat amb uns estandards commemoratius. Muntats a cavall, un representant de cada filà, portarà la bandera confeccionada per a aquesta efemèride. A més a més es va convocar un concurs per a escollir el nou disseny de l'Ambaixador Moro: Óscar Martínez. Dels 6 bocetos presentats el jurat es va decantar per la proposta de Juan Climent. Fins al 25 d'abril de 2026 no sabrem com és el nou trage per a les Ambaixades, però l'artista Jordi Sellés si ha fet pública la seua obra al no ser l'elegida.

Però abans de la primavera ja hi ha activitats de tot tipus preparades al voltant de la figura de Sant Jordi. Culturalment hi haurà presentacions de llibres, fins hi tot sobre la vida del visir Al-Azraq al commemorar-se també el 750 aniversari de la seua mort. Es farà concerts de música medieval i d'orientalisme. Però la música festera no podia faltar i la filà Realistes ha agafat la davantera. El passat 24 de gener de 2026 l'alferecia moro d'enguany va fer un repàs per les marxes mores més significatives dels càrrecs festers. L'antiga Cavalleria Realista va recordar els seus anys gloriosos desde l'esquadra d'enmig 1976, any del VII Centenari del Patronatge de Sant Jordi. Als últims 50 anys les marxes mores han tingut una gran evolució, però es va disfrutar de la banda Primitiva d'Alcoi interpretant obres musicals com "Penya Cadell", "El moro del Sinc", "Moros del Rif", "Cavall de foc", "El president", "Any d'alferis", "Menda capità 2002", "Marta" o "Tarde de abril". El concert va tindre caràcter benèfic amb donatius i es va omplir el Saló del Círculo Industrial.

S'han proposat rutes pels paratges que van tindre valor territorial en 1276, tots arrancant desde Alcoi fins a altra població. El patrimoni natural queda integrat a aquesta celebració a través de 5 trajectes perfectament localitzats: Banyeres, Agres, Muro, Benifallim i Ibi. És possible conèixer i reconèixer el patrimoni arquitectònic de la ciutat d'Alcoi a través de diversos recorreguts urbans destacats: L'Església de Santa Maria, el Temple de Sant Jordi, el Museu de la Festa (MAF) i el Casal de Sant Jordi. El Modernisme té una rellevància especial en aquestes rutes que recorren el casc antic d'Alcoi, la Casa del Pavo és un dels edificis més emblemàtics d'un dels trajectes. L'arquitectura industrial està íntimament relacionada amb Nostra Festa. Gran part de les filaes que conformen els 2 bàndols han recuperat, rehabilitat i mantingut antigues fàbriques tèxtils, reconvertint-les en seus socials per a celebrar dinars i "ensayos". La gastronomia alcoyana és molt típica als sopars de les 28 filaes. És el cas de la fàbrica de la Caldera del Gas, o els diferents edificis dels carrers La Cordeta, Sant Jordi o Sant Domènech. Les filaes de càrrec de 2026 també estan il·lusionades amb passar a la història com les capitanies i alferecies del 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi: Andaluces, Marrakesch, Asturianos i Realistes.

El logotip de la commemoració és obra de Silvia Sempere i es va presentar el passat mes de juny. Va ser a l'Assemblea General Ordinària de l'Associació de Sant Jordi al Teatre Principal. En aquella reunió també es va fer el sorteig del Sant Jordiet 2026, sent l'escollit el xiquet anglès Mateo Vilaplana Blaak de la filà Llana. El jubileu és un any particular per acostar-nos d'una forma especial a Déu, per mitjà del testimoni del Màrtir Sant Jordi i renovar la fe i la devoció al seu patró. El Papa Francisco recordava que "el jubileu ha estat sempre un esdeveniment de gran importància espiritual, eclesial i social a la vida de l'església". L'arquebisbe de València Monsenyor Benavent diu que "l'any jubilar és un moment de gràcies caracteritzat pel perdó dels pecats i en particular per la indulgències, expressió plena de la misericòrdia de Déu". Fins a abril de 2027 tots els dies hi haurà recepció i missa del peregrí a les 11:00 al Temple de Sant Jordi. També es comptarà amb catequesis específica i peregrinacions de l'escultura de Sant Jordi el Xicotet a totes les parròquies d'Alcoi, centres de majors i escoles concertades. Els dimecres hi haurà "Hora Santa Hakuna" a les 20:30 al Temple de Sant Jordi i a l'abast dels creients hi ha decrets papals, homilies, oracions i himnes a la web https://750sanjorge.org/

FITUR 2026: L'ANY JUBILAR D'ALCOI

Per a donar-li difusió al 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi, els polítics alcoyans i els encarregats del turisme de la ciutat s'han traslladat a Madrid. Desprès d'anys dedicats al turisme d'interior, la Cavalcada de Reis Mags, la gastronomia, les rutes per paratges naturals o la Setmana Modernista, enguany el protagonisme de la promoció turística és el patró d'Alcoi. No és per a menys, ja que les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi tenen per davant uns mesos molt intensos degut a l'Any Jubilar. És un dels pocs decrets d'Any Jubilar que ha firmat el Papa León XIV per a 2026. A la capital d'Espanya es celebra la Fira Internacional de Turisme més gran del país, en una setmana centrada en els greus accidents ferroviaris. Amb 45 víctimes al descarrilament i xoc d'un Iryio i un Alvia a Córdova, els ànims no estaven per a celebracions. Però l'agenda obligava a promocionar les tradicions valencianes i de la resta de comunitats autònomes. Al stand de la Generalitat Valenciana es van poder presentar les Festes d'Alcoi 2026. Les setmanes anteriors havia hagut acusacions entre el govern local socialista i el PP valencià per no deixar que Alcoi es presentara en el lloc principal. Finalment va haver mediació entre partits polítics i es va aconseguir que l'Any Jubilar no quedara relegat a un segon pla.

 

El matí del divendres 23 de gener les autoritats locals van presentar les novetats dels pròxims mesos a Alcoi. Lorena Zamorano, com a regidora de turisme, va obrir la presentació deixant que també parlaren altres organitzadors o la Diputació d'Alacant. El president de l'Associació de Sant Jordi i l'alcalde d'Alcoi van remarcar la importància que té el patró desde el seu nomenament en 1276 desprès de la Batalla d'Alcoi. El turisme religiós està a l'alça i s'aprofitarà per a l'Any Jubilar que ha donat la Santa Seu del Vaticà a Alcoi pel 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi. El pelegrinatge a esglésies de culte es pot alternar amb rutes senderistes. S'ha preparat una que aniria desde València fins a Alcoi. Així es podria plantejar un Camí de Santiago, tractant que totes les poblacions per on passaria la ruta s'integraren, sobretot perquè són localitats de l'interior que pateixen falta de visibilitat. En això pretenen treballar desde el govern del Psoe d'Alcoi, incloent els diferents atractius que pot tenir cada municipi i que perduraran més enllà del propi Any Jubilar , com és el patrimoni cultural, de natura o els plats típics. Lorena Zamorano avançava que s'està plantejant una idea sobre fer una "ruta gastronòmica per les filaes" per al turista que ve i vol tastar la idiosincràsia de la cuina festera.

A la plaça central de Fitur es van mostrar 2 vídeos sobre les Festes de Sant Jordi. El primer era més curt i es centrava en les peregrinacions a la ciutat en un any tan catòlic. El segon vídeo resumia la Trilogia Festera Alcoyana en meravelloses imatges dels actes festers, centrant-se en les Entrades i les cases burgeses del modernisme per les que es celebren les Festes de Moros i Cristians. El logotip de Silvia Sempere per al 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi va presidir tots els discursos diplomàtics de Paco García, Toni Francès o Israel Martínez. A l'acte institucional a Fitur també van acudir regidors de dretes de l'Ajuntament d'Alcoi, autèntic organitzador de la promoció turística. Lorena Zamorano va fer al·lusió a no tindre presència de mandataris de la Generalitat Valenciana i de la Diputació d'Alacant, i que les 2 administracions no mostraren el suficient  suport institucional. Tot i això, va haver molta afluència de gent a Fitur per la repercussió mediàtica que desperten les Festes d'Alcoi. 

Fins hi tot el Club Deportivo Alcoyano s'està bolcant en els atractius del 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi. La tercera equipació de l'equip de futbol té una camiseta en homenatge a la creu de Sant Jordi. "La georgiana” la van lluir els quatre capitans de l’Alcoyano, rebent els aplaudiments del públic assistent. La presentació va comptar amb la intervenció del vicepresident de l'Associació de Sant Jordi, Ismael Juan Gisbert va agrair el gest de la Societat Anònima Esportiva del CD Alcoyano en dedicar la tercera equipació a la figura del patró i a l'entitat que el vetla. La iniciativa “dignifica la Festa i reforça el vincle històric entre Alcoi, el seu equip i el seu patró”. Es va anunciar la signatura d'un conveni marc de col·laboració entre el CD Alcoyano i l'Associació de Sant Jordi per als pròxims 2 anys. Un acord que beneficia les 2parts i servirà per unir encara més Festa i esport. S'establiran línies de treball conjunt però que no contemplen aportacions econòmiques, sinó sinergies institucionals i de promoció cultural.

MÚSICA PER A SANT ANTONI

A meitat de gener el fred és fort, però les ànimes dels valencians cremen gràcies a la festivitat de Sant Antoni. Fogueres gegants com la de Canals calfen l'ambient, mentre que a Alcoi es fa una rostida i una Romeria a l'ermita de Sant Antoni. Muro celebra la seua tradicional Fireta, amb tendetes medievals i productes artesanals i gastronòmics. La música és vital en totes les festes valencianes, i en Sant Antoni el protagonisme l'agafen les xirimites. El patró dels animals té varies obres musicals dedicades, o altres que es solen interpretar en la seua festivitat. Una de les més conegudes és "Sant Antoni, la festa" del compositor Antoni de la Asunción. Al ser una festa d'hivern, hi ha un passacarrer molt adequat per a Sant Antoni del porquet: "El gener". Però també "Febrer" és un pasdoble que ens transporta a les poques alegries que ofereixen les baixes temperatures. Juan Calatayud Castelló va crear "Febrer" per a les Festes de Moros i Cristians de Bocairent. Les melodies populars de la Serra Mariola són molt volgudes per la gent, i una de les obres musicals que recolleix cançons antigues és "El sabater". Jordi Ribera Frances li la va dedicar a l'alférez cristià 1998 de la filà Maseros d'Alcoi, però va quedar com una peça musical associada a la romeria del diumenge de gener. Desde 1990 el grup de danses Sant Jordi fa un recull de balls típics a la plaça del paratge natural. La Romeria de Sant Antoni d'Alcoi, enguany el 18 de gener, acaba prenent llonganisses i botifarres torrades a la seua ermita. Per tant "Pere l'ermità" de "Bene Ripoll és interpretada per les colles de xirimiters i tabaleters. Sant Antoni es va convertir en ermità i una llegenda el va fer patró dels animals a tot el món. Asseguraven que tenia cura dels animals i els defensava com ningú. De fet, en moltes de les seues imatges apareix al costat d'un porc xicotet. "Alicanya" és de José Rafael Pascual Vilaplana, i com a bon murer va composar una peça musical apropiada per a la Fireta de Sant Antoni del seu poble. El 17 de gener és el dia de Sant Antoni del porquet i es fan benediccions d'animals. Però a Muro un cor canta "El tio Pep" per a inaugurar la Fireta a la plaça de l'Ajuntament. La cançó popular es va convertir en marxa cristiana al 2006. A disfrutar de Sant Antoni i la seua música!