Desde 1520 la Mare de Déu del Miracle és la patrona de Cocentaina. El quadre de la Inmaculada Concepció va plorar 27 llàgrimes de sang pels terrors i crims que s'estaven cometent al món al segle XVI. Posant-se en context històric, es tracta de la Guerra de Germanies al Regne de València. A Cocentaina la revolta la van viure els camperols contra els senyors, sent una de les primeres crisis del sistema feudal. El conflicte feia perillar el poder dels Condes de Cocentaina, que desde feia segles estava governada per la família noble dels Corella. Cocentaina era vil·la comtal desde que en 1448 el rei Alfons V d'Aragó li donara el títol nobiliari i les terres al conseller Jimeno Pérez de Corella. Rodrigo Roig de Corella i Moncada va ser el quart conde de Cocentaina, junt a la seua dona la condesa Àngela de Borja. En aquell moment van reprimir durament el primer intent revolucionari de l'època renaixentista. L'origen d'aquesta batalla de les Germanies és que el rei Fernando el Catòlic va manar a tots els oficis que es prepararen per a defendre's dels infidels, sobretot dels pirates Berberiscos. Era degut a que en 1515 ja es notava una pèrdua de poder entre els nobles valencians, ja que la xicoteta burgesia estava agafant força. Les classes populars no tenien beneficis econòmics en un moment històric en el que hi havia creixement a la Corona Catalanoaragonesa.
La milloria de les mercaderies, importacions i exportacions i les manufactures deixaven fora de joc a la gent i pobles del camp. Les ciutats medievals estaven vivint un esplendor gràcies a l'organització gremial. En canvi, les extensions rurals i les terres de cultiu valencianes tenien problemes al viure en un règim aristòcrata amb una legislació anterior a l'aparició de la burgesia: Els Furs de Jaume I. Els repobladors veien com ciutats com València, Xàtiva o Gandia s'expandien gràcies al Papa dels Borges, les arts i lletres del segle d'or i els comerciants.
Les tensions entre les estructures gremials i la pobresa dels agricultors van augmentar. Els agermanats eren de classe baixa i volien tindre més control en el govern dels pobles. Exigien una ciutat lliure, exclusivament governada per la justícia popular, com moltes altres ciutats italianes. Però això no implicava que els agermanats no foren absolutament respectuosos amb la monarquia. Era un sistema de reclutament on s'agrupaven com a germans per a buscar uns beneficis comuns allunyats de la desigualtat de riquesa entre nobles i plebeus, i també lluitar contra el turc Barbaroja.
En 1519 es va utilitzar l'ordre reial de 1515 per a armar els gremis per poder autodefensar-se davant de les amenaces dels corsaris. L'epidèmia de peste negra va ser l'espurna final amb la qual els gremis tractaren d'imposar a la força les seues reivindicacions. El continu ajornament de la vinguda del rei Carles I d'Aragó per a celebrar corts i jurar furs es devia a l'escàs interès que li provocava el Regne de València, en coincidir aquests fets amb el procés de coronació com a emperador.
El regnat de Carles I d'Aragó va patir una rebel·lió al Regne de València i a les illes Balears. Els agermanats començaren a exhibir el poder dels oficis amb diverses desfilades militars. En novembre de 1519 els gremis s'havien agermanat i estaven preparats per a un alçament. Un comitè executiu format per 13 síndics com a autoritat independent de l'administració reial. La Junta dels Tretze estava formada per un representant de cada gremi per a poder dominar la ciutat de València. Volien emular la república de Venècia o a Jesús i els 12 apòstols. El rei estava pendent de la seua coronació com a Carles de Gant de l'Imperi Romanogermànic i sols va prohibir l'ús d'armes, però no va fer concessions que es tingueren en compte. La Germania va ser revocada pel rei en gener del 1520 i la tensió va augmentar amb el nomenament de Diego Hurtado de Mendoza com a virrei en abril del 1520. Els Agermanats van rebutjar al virrei per la seua condició d'estranger, així que van fer un colp d'estat municipal aconseguint imposar representants populars en diferents jurats, magistratures i comissions de govern municipal sense arribar mai al control total. A mesura que anaven sumant-se viles a la revolta, aquesta anava radicalitzant-se i va adquirir el rang de guerra civil i s'estengué per tot el Regne de València, amb la creació d'altres juntes. En 1520 les accions bèl·liques es van centrar en assalts, saquejos a palaus nobiliaris i la cremà de títols de propietat. Miquel Estellès va ser l'impulsor de les Germanies de Biar, Alcoi i Ontinyent.
Degut als motins dels Agermanats el virrei Diego Hurtado de Mendoza va fugir de València a Cocentaina, on va trobar resguard en el Comtat. Els condes Rodrigo de Corella i Moncada i Àngela de Borja van cuidar de la família del virrei al Palau Comtal de Cocentaina. El fill del Conde, Guillem Ruíz de Corella va acabar casant-se amb la filla del virrei: La posterior condesa Brianda de Mendoza fins a 1541. Els exèrcits Agermanats anaven formant-se en tot el territori mentre Cocentaina vivia aliè degut al miracle de les llàgrimes de la Mare de Déu. La propaganda a favor dels Condes va tindre un efecte positiu entre els socarrats. Alcoi en canvi tenia la seua pròpia Germania contra els nobles i fins hi tot la seua Junta dels 13 antinobiliària com a València. Els Agermanats de Bocairent van voler saquejar Cocentaina en juliol de 1520 i entre els cavallers del virrei estava el Conde de Cocentaina i 30 soldats a cavall. Molts infants del virrei van morir a Gandia, ja que les seues tropes estaven formades per musulmans pagats i castellans poc disposats a morir per la terra. El líder Peris dels Agermanats va arribar a Denia i va saquejar el Castell de Polop. Hi havia nobles més moderats que volien ser flexibles, però el virrei volia desfer les Germanies i l'exèrcit agermanat va declarar la guerra als feudalistes.
A la Corona de Castella la revolta dels comuners va acabar en derrota al 1521 però els valencians van agafar més força posant fronts de lluita a les comarques del nord de Castelló i a Alzira, Xàtiva, Gandia i Elx. Al Maestrat, el camp de Morvedre i i la Plana els agermanats van acabar perdent. Però al sud es va aconseguir prendre el castell de Xàtiva i una important victòria en la Batalla de Gandia sobre les tropes del virrei i del conde de Cocentaina. Diego Hurtado de Mendoza va haver de tornar per mar desde Dénia a Penyíscola desprès de la batalla campal. Amb el saqueig de la vila i horta de Gandia, i el bateig forçós de tots els musulmans de la Safor, els agermanats començaren una sèrie de disputes internes. L'agressivitat contra els mudèjars va fer que els nobles es reagruparen i guanyaren les terres del riu Segura, on van executar al militar Pere Palomares que havia comandat les tropes del Comtat.
Aquest problema va dur a la derrota a Oriola i la posterior caiguda en mans reialistes de tot el sud del regne, des d'Alacant sense oposar resistència fins a Ontinyent. Les Germanies de Xixona, Alcoi, Penàguila, Benifallim, Biar i la Vil·la Joiosa es van rendir definitivament en novembre de 1521. En Ontinyent es van penjar de la soga als agermanats de l'Olleria i Albaida, quan l'exèrcit del virrei i del Conde Rodrigo Roig de Corella ja estaven reconquerint el domini d'Alzira.
A la ciutat de València el moviment es va radicalitzar amb líders com Urgellés, Estellés, Peris i Borrell. L'objectiu dels primers líders no era altre que controlar el sistema municipal per desenvolupar un millor govern: sanejar les arques públiques i reduir l'emissió de deute públic. Però els burgesos es van tirar enrere del moviment quan van aparèixer els processos bèl·lics amb altres interessos. Mentre que la burgesia valenciana buscava una eixida negociada, els líders militars defensaven la revolució en els camps de batalla. Aquesta desunió va provocar la caiguda ràpida de la revolta i sols a una setmana de la gran victòria a Gandia, la Junta dels Tretze dimitia, i als tres mesos la ciutat de València es va rendir al rei Carles I. El dirigent Peris, després de fer-se fort uns mesos a Xàtiva, va tornar a València. Allí no va poder revifar la Germania perquè les forces senyorials eren potents. Els soldats van assaltar a Vicent Peris en sa casa i els veïns l'ajudaven llançant rajoles i pedres desde balcons i finestres. Però els cavallers van prendre foc a les cases i finalment Peris va ser pres i executat en març de 1522.
Únicament Xàtiva i Alzira van quedar sota domini agermanat. Es va produir un rebrot de la rebel·lió, aquesta volta liderada per un misteriós personatge. Era l'Encobert que es feia passar per l'infant Joan, fill dels reis Catòlics. Aquest nou líder va aconseguir vincular la ja agònica revolta únicament amb el component social més pobre, completament diferent dels impulsors de la crisi: les elits camperoles locals. En aquesta fase de 1522 la zona d'acció de la Germania era l'Horta de València, Alzira i Xàtiva. Van robar en algunes terres senyorials, assaltaren alguns castells i van obligar a tots els musulmans a batejar-se per mitjà de la violència.
L'Encobert va ser assassinat a Burjassot en maig de 1522 a mans dels seus seguidors, per a cobrar la recompensa oferta pel virrei. Amb la caiguda de Xàtiva i Alzira en desembre de 1522, es produeix la derrota definitiva dels Agermanats. Germana de Foix va governar València a partir de 1523 amb ma de ferro. La repressió va ser moderada al principi, sols condemnant als dirigents, però més avant es van firmar 800 sentències de mort i fortes multes als gremis. La utilització del castellà a les lleis es va prendre com una represàlia més contra els perdedors. A la cort i en les sentències judicials es va deixar d'utilitzar el valencià com a llengua oficial i la derrota dels Agermanats es va veure com una causa de la imposició del castellà al Regne de València. La pacificació efectiva del territori no es va produir fins al 1528, data en què el rei va atorgar un perdó general. La revolta de les Germanies va ser un catalitzador polític pel canvi a l'estat modern: centralitzat i autoritari. El pas fonamental per a accelerar aquest procés fou el debilitament de la noblesa local en pro del poder reial, ja que els comtes necessitaven de la protecció del rei. Amb la fusió del Regne de València amb la resta de territoris imperials com el Regne de Castella, els nobles regionals passaren a un tercer pla en contraposició d'un nou tipus de noblesa imperial: Los Grandes de Espanya. Aquest punt d'inflexió va comportar la pèrdua d'unitat nacional dels regnes que conformaven l'antiga Corona d'Aragó i la incorporació del castellà com a llengua de la noblesa.
Els àrabs habitants del Regne de València van ser un altre dels múltiples objectius partidistes dels agermanats. L'odi al moro no sols tenia un component ètnic i religiós. Els musulmans conformaven un tipus de mà d'obra barata que ajudava els nobles a mantenir la seua posició amb una alta productivitat de les seues terres. I per altra, els artesans mudèjars eren una altra font de competència per al sistema gremial de les ciutats medievals. Es volia crear un únic poble cristià i de forma utòpica es va iniciar un procés de conversió sistemàtic que va tindre el seu punt màxim a l'estiu del 1521, després de la victòria agermanada de Gandia. A més a més, els mudèjars li juraven fidelitat als senyors i per tant va haver excursions per a batejar a la força als musulmans. Alguns mudèjars van fugir per mar a Àfrica i altres es van refugiar a les muntanyes. El conde volia restituir la normalitat, ja que els mudèjars eren part de l'estructura econòmica valenciana, però desde aquell moment van passar a dir-se moriscos de forma massiva. Es va mantenir la fe cristiana dels nous conversos, ja que segons el clero no havien estat forçats: la decisió del baptisme havia estat presa lliurement en haver-se donat al mudèjar l'alternativa de la mort. Amb aquesta decisió va començar el problema dels moriscos fins la seua expulsió en 1609.
A la Guerra de Germanies van haver 12000 morts, 70 llocs cremats, molts danys econòmics i una repressió brutal que va dur a exilis i sancions als súbdits. Els Agermanats simplement van ser reaccionaris sense ideologia concreta, mai van qüestionar la societat monàrquica ni l'autoritat dels Condes. La família Corella del Comtat de Cocentaina va saber manipular l'opinió pública dels contestans i contestanes per mitjà de l'Advocació de Mare de Déu del Miracle. A la Capella de Sant Antoni Abad, Rodrigo de Corella i la seua condesa resaven davant un quadre quan van observar que del rostre li caïen gotes de sang. Mossèn Onofre va voler recolzar als Condes participant del fet miraculós de les 27 llàgrimes i anunciant el prodigi com una resposta al patiment dels treballadors. A partir del 19 d'abril de 1520 el poble de Cocentaina va estar més centrat en la devoció a la Mareta que en les lluites antimudèjars i de les Germanies.
Al segle XIX i principis del segle XX la festivitat de la Mareta no era el 19 d'abril, dia reservat per a misses privades o dels Condes. La Mare de Déu del Miracle eixia en Processó en el dia festiu de l'Ascensió de la Verge Maria. Era un dia de maig o juny depenent de la Quaresma. S'aprofitava el dia per a fer la Publicació de les Festes de Moros i Cristians. De bon matí les filaes desfilaven, i desprès cada filà portava una escultura d'un sant: A Santa Bàrbara, a Sant Hipòlit, a Sant Antoni, a Santa Clara, a Sant Francesc, al Sagrat Cor de Jesús, a Sant Pancracio, al Crist dels Llauradors, a Sant Jaume, a Sant Roc o al Jesuset. Per la vesprada d'eixe dia es feia la solemne Processó de la Mare de Déu del Miracle. Aquesta festivitat feia coincidir als dos patrons de Cocentaina en un sol dia i així es va mantenir fins a la Segona República Espanyola. A partir de 1940 la Publicació es va fer per separat. Quan la Guerra Civil va acabar i la Falange tenia el poder polític, la religió va agafar més pes en la vida civil de la gent. El govern local de la dictadura ja va fixar el 19 d'abril com a festivitat definitiva de la Mare de Déu del Miracle.
El programa d'actes oficial de les Festes patronals de Cocentaina va quedar instaurat en 1941. Va ser el moment on les Processons van agafar tota la rellevància que tenent actualment, tant les del 19 d'abril com la del Trasllat de cada 21 d'abril. La primera volta que es va recitar la "Súplica a la Mare de Déu del Miracle" va ser en 1948. Francisco Maíquez va aportar molt amb els versos, i pels 730 anys del Miracle es van fer unes Andes noves. Desde 1951 el quadre de la Mareta ha lluït amb brillantesa envoltada d'àngels. La Pia Unión es va fundar en el mateix 1951 per a organitzar tots els actes festius i religiosos de la Mare de Déu del Miracle.
En el 750 aniversari del Miracle de les llàgrimes un xiquet es va vestir de Mossèn Onofre Satorre a les Festes de 1970. Ahí va nàixer la idea de que uns xiquets representaren als Condes, sent Mari Luz Morant i Francisco Ibàñez els primers en 1972. Els presidents de la Pia Unión de 1997 van contractar un helicòpter per a que llançara confeti daurat a l'entrada de la Mareta a la Parròquia de Santa Maria. La Pia Unión són feligresos contestans que es dediquen a la fe i s'encarreguen de vetlar per la Mareta durant els 12 mesos. En 2026 s'ha iniciat una nova junta de la Pía Unión, encapçalada pel dissenyador fester Ernesto Ferràndiz i Milagro Sánchez. El Cartell de la Mare de Déu 2026 és una fotografia de Marcos Monar.
