El valencià estava prohibit i no s'ensenyava a les escoles així que va sobreviure al parlar-se en casa. La desaparició lingüística i cultural també va ocórrer a Catalunya, Galícia i Euskadi. La visió centralista de Franco volia que totes les províncies foren uniformes i castellanitzades. A les monedes i pessetes es veia la frase "Franco, caudillo por la gracia de Dios". Les notícies del Nodo que es mostraven als 3 cines d'Alcoi estaven manipulades i sols alabaven a l'autoanomenat "Generalísimo". Franco es considerava un heroi escollit providencialment, així que l'únic partit polític i sindicat estava controlat per ell. L'autarquia pretenia enfrontar l'aïllament mundial que havien fet els països democràtics d'Europa. Als anys 40 del segle XX la vida quotidiana dels valencians va estar marcada per la fam i pobresa. Es va enfonsar el producte interior brut d'Espanya i es va obstaculitzar el consum per la baixa renda per càpita. A Alcoi les dones de la fàbrica de paper de fumar "Bambú" van fer una vaga demanant un augment salarial, arriscant-se a perdre-ho tot. Va ser la primera vaga important de la postguerra, quan hi havia por de ser condemnat. A la comarca del Comtat no quedaven massa camps de cultiu i la falta d'aliments va portar a la decisió de crear cartilles de racionament, on es limitava el menjar. L'estraperlo il·legal i el canvi d'aliments va ajudar a subsistir a famílies i fins hi tot es gastava el tren Alcoi- Gandia per a intercanviar productes de primera necessitat. A les fàbriques alcoyanes faltaven màquines i primeres matèries així que el caos va paralitzar el creixement econòmic. Els agricultors tenien que entregar el 60% de la collita al govern per a racionalitzar-lo, així que preferien el mercat negre. Com no es deixava comprar productes de l'exterior els preus es van encarir més i els salaris no pujaven. La capacitat adquisitiva dels treballadors es va reduir un 50% entre 1942 i 1945.
Algunes famílies van recolzar el franquisme amb l'esperança de prosperar socialment i econòmicament i la majoria es van conformar silenciosament. El sistema del dictador era totalitari, sense llibertats ni igualtat d'oportunitats. La persecució dels vençuts va ser atroç i hi havia moltes detencions. A les dones dels rojos se'ls rapava els cabells, les humiliaven fent passeigs pels carrers i les castigaven fent beure oli de ricí. També les podien violar i maltractar i també confiscar els seus bens. Moltes agrupacions van ser declarades il·legals, així es neutralitzava la influència social i la ideologia d'esquerres quedava marginada. Això es va poder veure fins hi tot en filaes com Xanos, Asturianos o Cordoneros. La docilitat de la població es va aconseguir eliminant amb terror qualsevol dissidència política. Hi havia una divisió en 3 grups: Addictes al franquisme, indiferents i desafectes que eren expulsats si alçaven la veu. La gent d'esquerres era perseguida i torturada, sobretot si participaven en activitats clandestines de resistència. La oligarquia agrària, industrial i financera es beneficiaven de la cohesió social espanyolitzada que van fer els militars, funcionaris, catedràtics i capellans. En 1942 es va començar la reconstrucció del Campanar de l'Església de Santa Maria, ja que s'havia derruït en 1937.
El nou règim dictatorial va aprofitar les Festes d'Alcoi per a transmetre les seues consignes polítiques. L'Associació de Sant Jordi va recuperar el poder com a entitat organitzadora. En maig de 1939 es va realitzar la primera reunió, on s'oficialitzava l'ordre d'antiguitat de les filaes segons 1931. Dels anys 1932 a 1935 les filaes Miqueros, Llana, Abencerrajes, Marrakesch, Gusmans, Vascos i Muntanyesos no van participar a les Festes d'Alcoi i es van declarar extingides pels organitzadors republicans. De cara a 1940 es van renovar les filaes de càrrec sense tindre en compte els dels anys en que l'Ajuntament va preparar les Festes de Moros i Cristians. Per això les filaes Navarros i Llana no van desempenyar les capitanies a pesar d'haver tingut les alferecies en 1936. El fill del pintor Fernando Cabrera va restaurar el Mural de Sant Jordi que s'havia arrancat de l'altar i el dia 7 d'octubre de 1939 es va aprofitar per a beneir els àngels de l'escultor Lorenzo Ridaura. Romualdo Coderch Boronat va ser el primer president del Casal de Sant Jordi durant la postguerra i li va encarregar una nova figura del Sant Jordi Eqüestre a Enrique Galarza. La figura del patró va adquirir una dimensió nova en la que es parlava de que "Sant Jordi borre d'Espanya el deshonor, castigue als malvats marxistes i perdone als innocents extraviats". Alcoi recuperava obligatòriament la connexió espiritual deixant enrere l'anticlericalisme de la Segona República Espanyola. Si en 1939 sols va haver una Solemne Processó vespertina i alguns pasdobles i la desfilada del final de la Guerra Civil, en 1940 es van recuperar tots els actes de la Trilogia Festera Alcoyana, promovent de nou la desapareguda Cavalcada dels 40 Cavallers de Jaume I. La desfilada del 21 d'abril va ser austera, com corresponia a l'època de postguerra.
Per a les Entrades de 1941 es va demanar que no hi haguera tants talls, ja que la falta de puntualitat i la poca participació a la Segona Diana havien deslluït les Festes del retrobament desprès del conflicte bèl·lic. En aquells anys hi havia jocs florals de poesia i els festers d'Alcoi tenien que girar l'esquadra al balcó dels falangistes. Els primers trons permetien que els senyors amb bon nivell adquisitiu formaren a canvi de sufragar econòmicament les filaes. La Revista de Festes tenia col·laboradors i feixistes que promovien i aplaudien al règim dictatorial i l'abnegació i sacrifici de la Secció femenina de Falange. Les filaes Navarros i Muntanyesos es van refundar en 1941 i per això les Entrades van lluir més que l'any anterior, compatibilitzant més de 600 festers. Alguns d'ells van acabar en comissaria per no alçar el braç i entonar l'Himne de "Cara al sol" ja que l'ambient era d'un nacionalisme exagerat.
La filà Visigodos va ser l'única que no va sobreviure a la postguerra i es va extingir en 1942, quan es van reincorporar les Tomasines. La majoria de filaes van sofrir per a seguir endavant, però les Festes de Sant Jordi significaven els únics dies a l'any de disfrutar al carrer. La ciutadania no estava disposada a perdre de nou les seues tradicions, a pesar de que el Casal de Sant Jordi va potenciar l'element de fe i religiositat per damunt dels actes lúdics. Sols els empresaris podien fer càrrec, ja que les filaes estaven formades per treballadors que amb modèstia intentaven pagar les despeses. Les Entrades de 1942 no van acabar a la Plaça d'Espanya, sinó que passaven per darrere del Castell de Festes. Les esquadres de negres com la del capità contrabandista finalitzaven el recorregut davant la façana del Temple de Sant Jordi al carrer Santo Tomás.
Les Festes d'Alcoi de 1943 es van retrassar uns dies per la Setmana Santa. Les Entrades es van celebrar el 5 de maig, arribant a l'ànima del públic per la seua senzillesa i intimitat. L'Associació de Sant Jordi es queixava de les constants recriminacions pessimistes de la filà Asturianos per la falta de riquesa. Els membres de "La Creueta" protestaven per estar en números rojos i tindre la capitania cristiana 1943. El president Romualdo Coderch es va burlar d'ells per ser "uns plorons". Com els escassos components eren humils drapaires, el Casal va tindre que pagar-los la pólvora i nombrar a un fester ric de la filà Verds com a capità cristià. En canvi la capitania mora de la filà Marrakesch va sorprendre per l'elefant de cartró i les belles huríes.
En 1944 la misèria seguia fent mal a les famílies espanyoles i les Festes de Sant Jordi eren més una expressió religiosa dels creients i no un espectacle teatral com a l'actualitat. La filà Cides era molt pobra i els pocs membres van votar en contra de celebrar la Trilogia Festera Alcoyana en l'any de la seua capitania cristiana. El sol de l'Entrada Mora va fer que les esquadres desfilaren lentament i el major confrontament el va patir la filà Abencerrajes pels talls produïts. Jorge Matarredona era el fill de l'alcalde i en 1945 es va estrenar com a Sant Jordiet, el protector de la població. Es commemorava el centenari de la declaració d'Alcoi com a reial ciutat per part de Isabel II de Borbó.
Per altra part, la filà Cruzados va passar a la història per fundar-se en temps d'escassetat, ja que va eixir per primera volta a les Festes de Sant Jordi 1946, en la que Gusmans i Llana tenien les capitanies. És la única filà de la postguerra i es va estrenar en la Diana del 2 de maig. Per la vesprada la pluja va afectar a la segona meitat de l'Entrada Mora, destrossant les carrosses del boato de la filà Judíos. L'Alardo es va aplaçar al 5 de maig pel mal oratge. Va ser el primer any en que l'artista Luis Solbes va dissenyar trages per a les Entrades d'Alcoi.
La millora en les vestimentes del Casal de Sant Jordi li va donar major esplendor a l'Entrada Cristiana de 1947, en la que el boato de la filà Vascos va tindre una pompositat poc habitual en aquella època. Luis Solbes va començar a col·laborar amb les filaes Mozàrabes, Judíos, Xanos i Almogàvars, que en aquell moment s'anomenaven Asturs i estaven a punt de desapuntar-se per falta de membres. Però van poder fer l'alferecia cristiana 1948 i salvar el prestigi del tio Llaganya. L'alferecia mora 1948 no va tindre tanta sort i la pluja va acompanyar al càrrec xano.
1100 festers en total estaven apuntats a les filaes del 2 bàndols en 1949 i al dispar del dia els Trons van participar 750. Alfonso Saura va realitzar el Cartell de Festes de 1949, en les que la pluja tampoc va faltar a la cita. Roque Monllor va ser l'assessor artístic de l'Associació de Sant Jordi fins a 1977 i gràcies a ell es va implantar definitivament l'estètica medieval. Però en 1949 encara hi havia molts anacronismes i la filà Tomasines vestia la rosa al cap del seu disseny antic. L'esquadra de negres de la filà Verds va sorprendre perquè arrastraven unes cadenes enganxades a una carrossa d'un cofre ple de joies i tresors. En aquesta dècada les Festes de Moros i Cristians no van tindre cap esperit crític i es van centrar en reconstruir-se amb la implantació d'un guió d'actes divers i carregat de historicisme patriòtic.
-Capitans 1940: Carlos Olcina de la filà Mozàrabes i Antonio Boronat de la filà Ligeros.
-Alferes 1940 i Capitans 1941: José Vicedo de la filà Almogàvars i José Gisbert de la filà Mudéjares.
-Sant Jordiet 1940-1941: Jaime Silvestre de la filà Magenta.
-Alferes 1941 i Capitans 1942: Emilio Ferràndiz de la filà Andaluces i Francisco Pérez de la filà Abencerrajes.
-Alferes 1942: Álvaro Gallart de la filà Asturianos i José Sempere de la filà Marrakesch.
-Capitans 1943: Jorge Vilaplana de la filà Asturianos i Jorge Armiñana de la filà Marrakesch.
-Sant Jordiet 1942-1943-1944: Carlos Aracil de les filaes Abencerrajes, Andaluces i Llana.
-Alferes 1943 i Capitans 1944: Santiago Alòs de la filà Cides i José Tormo de la filà Realistes.
-Alferes 1944 i Capitans 1945: Federico Vilaplana de la filà Maseros i Francisco Pascual de la filà Berberiscos.
-Sant Jordiet 1945-1946-1947: Jorge Matarredona de la filà Andaluces.
-Alferes 1945: Toni Escoda de la filà Gusmans i Salvador Doménech de la filà Llana.
-Capitans 1946: Camilo Amat de la filà Gusmans i Daniel Fernàndez de la filà Llana.
-Alferes 1946 i Capitans 1947: Emilio Ortolà de la filà Vascos i Ismael Peidro de la filà Judíos.
-Alferes 1947 i Capitans 1948: Cristóbal Llorens de la filà Mozàrabes i Crescencio Abad de la filà Miqueros.
-Sant Jordiet 1948-1949: Jorge Gisbert de la filà Gusmans.
-Alferes 1948: Juan Valls de la filà Almogàvars i Emilio Jordà de la filà Xanos.
-Capitans 1949: Filiberto Gadea de la filà Almogàvars i Alfonso Seguí de la filà Xanos.
-Alferes 1949: Ernesto Linares de la filà Navarros i Francisco Gisbert de la filà Verds.
Entre 1940 i 1950 es van assassinar a 50000 persones per motius polítics. La dictadura de Francisco Franco era antimarxista, explotadora, misògina i racista i es va imposar amb força sobre la població civil. El règim va tindre una gran capacitat d'adaptació fins a 1975 i va saber conservar l'autoritat a pesar dels canvis econòmics i polítics de la resta del món. La Llei de Successió de la Jefatura de l'Estat de 1947 li donava el govern vitalici a Francisco Franco i li cedia l'elecció del seu successor, que va ser el rei Juan Carlos I de Borbó. Les Festes d'Alcoi van passar per distintes etapes al llarg de la dictadura i anirem repassant-la per dècades al blog https://moroscristiansdealcoi.blogspot.com/
