DIFUSIÓ FESTES D'ALCOI ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Davant d'una efemèride tan important com el 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi, els mitjans de comunicació haurien de bolcar-se en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Les Entrades de cada mes d'abril són focus d'atracció mediàtica creixent. La singularitat, arrelament popular i l'espectacularitat de la Trilogia Festera Alcoyana ha propiciat que diversos periòdics i televisions hagen contribuït a documentar-les, difondre-les i projectar-les més enllà de les fronteres locals. La premsa escrita va ser la pionera en parlar de les Festes de Moros i Cristians, tenint ja com a referent primitiu a les filaes d'Alcoi i tot el que significaven en la cultura popular i els successos del moment. Les primeres notícies documentades sobre les Festes d'Alcoi apareixen a la premsa local del segle XIX. Diaris i fulls informatius de difusió provincial van començar a descriure les celebracions, destacant els elements religiosos i militars. Aquelles cròniques solien ser breus, però aporten informació valuosa sobre l'evolució dels actes, la participació de les filaes i la consolidació del calendari festiu en una societat cada volta més industrial i capitalista. Amb l'arribada del segle XX, els rotatius provincials i nacionals incrementaren l'interès per les Festes d'Alcoi. Els periòdics ressaltaven especialment l'atractiu de l'Entrada Mora i l'originalitat del context historicista. La descripció de vestuari, música i moments àlgids es va fer més detallada. La premsa escrita esdevingué un instrument clau per a fixar i transmetre la memòria de les celebracions. A qui no se'ls prestava gens d'atenció era als càrrecs festers, i no van tindre importància mediàtica fins als anys 50 del segle XX.

L'evolució tecnològica va permetre que, a mitjans del segle XX, les imatges tingueren un paper fonamental. Les fotografies publicades en revistes i diaris van ser un mitjà de promoció visual per a moltes persones. A més a més, l'aparició de revistes especialitzades en tradicions o en cultura popular va contribuir a difondre elements particulars, com ara els dissenys dels capitans, alferes i esquadres de negres. Els reportatges a color, que començaren a ser habituals a partir dels anys 60 i 70, posaren en valor l'extraordinària riquesa cromàtica de Nostra Festa. En la radio, les emissions especials, entrevistes, cròniques en directe i programes temàtics oferiren una altra forma de viure l'esdeveniment. Els relats radiofònics provocaven emoció entre els oients i permetien aproximar l'experiència festera a qui no podia assistir. 

El periòdic Ciudad, fundat per alcoyans en 1953, va ser un revulsiu per a informar de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. I no sols al mes d'abril, sinó de les activitats internes i culturals que durant tot l'any feien les filaes. Es posava el focus especialment en els actes dels 4 càrrecs i les noticies sobre el Sant Jordiet. A més a més es publicava el "Extra Sant Jordi" amb més de 100 pàgines sobre l'actualitat festera d'aquell any i les entrevistes als múltiples protagonistes de l'edició. Encara que l'empresa de premsa en paper va tancar en 2013, prompte es van recuperar de la crisi econòmica. Un any desprès naixia el successor del periòdic Ciudad: "El nostre". Continua a dia de hui presentant ampla informació sobre la cultura alcoyana, i a l'Extra Sant Jordi s'ha sumat altre butlletí de butxaca que publica Radio Alcoi.

El NODO dels informatius feixistes es va apropar a les Festes d'Alcoi en diversos anys. A pesar de ser propaganda de la dictadura de Francisco Franco, el seu valor per a descobrir actes en viu durant l'epoca de Falange va ser notori. En anys com 1943, 1945, 1950, 1952, 1958, 1967, 1969, 1972 i 1975 van realçar la imatge d'Alcoi com a símbol de la Reconquesta cristiana i les sagrades tradicions. En democràcia es va seguir aquesta línia folklòrica i Rtve va fer reportatges resumits sobre les Festes d'Alcoi en 1976, 1977 i 1978. Dins d'un programa de 1989 dedicat a les tradicions d'Espanya, un dels capítols emesos es va dedicar íntegrament a la Trilogia Festera Alcoyana de 1988. El títol de l'episodi va ser "Alcoi, la eterna batalla" i al estar en castellà va ampliar el seu públic.

 

 Amb l'arribada de la televisió autonòmica valenciana en 1989, la difusió va arribar a un nou nivell. Les retransmissions de les Entrades i d'actes com la Processó o l'Alardo permeteren que l'esdeveniment s'observés a escala de les 3 províncies i fins hi tot a nivell estatal. La cadena RTVV va fer possible que les Festes d'Alcoi es consolidaren com un referent d'espectacularitat, i els periodistes van ajudar a projectar la complexitat organitzativa, explicar el treball artesanal darrere les vestimentes i comprendre la participació popular. En les últimes dècades, les retransmissions completes de totes les hores d'Entrada Mora i Cristiana han tingut bones audiències. La presència de comentaristes especialitzats i la introducció de càmeres ubicades en punts estratègics dels itineraris ofereixen una experiència més rica: primer pla d'esquadres, música de les bandes i detalls del boato i de la indumentària. Aquestes emissions també acostumaven a incloure entrevistes a protagonistes, membres de filaes, càrrecs i dissenyadors.

Primer es feien les retransmissions en Canal 9 i Punt 2, desde 1990 a 2013, ja que el PP va tancar la televisió pública dels valencians i valencianes. Per culpa les nefastes decisions del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, les Falles i demés festes valencianes es van quedar sense difusió de 2014 a 2018. Amb el canvi de govern i la presidència del socialista Ximo Puig es va fundar la nova televisió autonòmica: À Punt. Les seues retransmissions de 2019 a 2025 han sigut d'una qualitat increïble, amb comentaris de Ferran Cano i Reis Juan plens de coneixement fester. Realitzacions multicàmera en alta definició, panoràmiques aèries i repeticions en diferit permeteren una apreciació molt més acurada dels detalls. A part de les retransmissions de les Entrades al canal principal d'A Punt, es troben a faltar els programes previs dedicats a explicar els preparatius i processos d'elaboració de trages. Canal 9 feia un gran desplegament informatiu de les activitats paral·leles, reforçant el valor cultural i patrimonial de la Festa.

Als 90 van aparèixer les televisions privades, i ja als anys 2000 les televisions d'àmbit comarcal. Amb un pressupost reduït i poques càmeres i recursos tècnics van dotar a les Festes d'Alcoi d'una nova visió. Pròxima, cutre a voltes i bastant amateur en quant a qualitat d'imatge. Localia, Televisió Mariola, Mediterraneo Tv o les més recents TVA i Intercomarcal són una bona mostra de les teles de les comarques. TVA i els seus reporters s'han consolidat com el canal que més retransmissions d'Entrades fan a la comarca de l'Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. L'arxiu audiovisual de moltes d'aquestes cadenes ha esdevingut una font històrica de primer ordre per a investigadors i aficionats. Finalment, l'aparició d'internet ha facilitat que moltes d'aquestes retransmissions s'emeten també en línia, multiplicant la seua audiència.

Diaris de la província d'Alacant com el Información, el Levante i Las Províncias dedicaven moltes pàgines a les Festes d'Alcoi cada 23 d'abril. El dia següent a les Entrades d'Alcoi els capitans eixien en portada dels periòdics més llegits pels valencians i valencianes. La premsa escrita i els redactors li dedicaven més de 5 pàgines interiors a totes les anècdotes i moments destacats de les Entrades d'Alcoi. En el periodisme digital destaquen els portals web de Aramultimèdia, "Les Muntanyes", Cadena Ser, La Cope, "Alcoi23" i Pàgina 66. A més a més els portals institucionals de l'Ajuntament d'Alcoi i l'oficina de turisme publiquen cròniques, comunicats i informació pràctica sobre la Festa. Fins hi tot l'Associació de Sant Jordi té perfils oficials en totes les xarxes socials.

La transformació digital ha significat un punt d'inflexió en la difusió de les Festes. L'aparició de webs informatives, blogs i portals especialitzats ha ampliat l'abast de les cròniques i els reportatges històrics. Un exemple és aquest blog https://moroscristiansdealcoi.blogspot.com/ que porta en funcionament desde 2009 sense haver interromput la seua activitat anual ni durant la pandèmia del Covid-19. La informació era més escassa en aquells anys, però el blog s'ha especialitzat en recuperació d'arxius fotogràfics i cròniques de la història de Nostra Festa. Les xarxes socials han democratitzat la producció de continguts: participants, fotògrafs, periodistes i públic comparteixen imatges, vídeos i impressions en temps real. Això ha contribuït a internacionalitzar la Festa, ja que molts usuaris estrangers descobreixen les Festes Moros i Cristians d'Alcoi mitjançant plataformes com Instagram, Facebook o Youtube. Les retransmissions en streaming d'alguns actes festius permeten que alcoyans residents a l'estranger o aficionats puguen sentir-se més prop de la seua terra. Es va veure com les Entrades de 2025 es retransmetien en primera persona desde les cadires per al públic virtual dels canals de Youtube. De cara al 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi es podria donar més promoció a les singularitats de Nostra Festa i perfeccionar actes i detalls. Per exemple el format del "Guia de les Entrades" podria estar més acurat i no ser de paper fi. Uns exemplars més satinats i en una impressió de més qualitat podrien convertir-se en edicions de col·leccionisme.

VERSOS A LES FILAES DE JOAN VALLS

El poeta Joan Valls va nàixer a Alcoi el dia 1 de maig de 1917. Degut a problemes de salut en l'esquena, va viure una infància solitària i amb ganes superació. Estudia a Alcoi i la poesia i la música eren les seues principals vocacions. Estudia violí i toca la percussió a la banda Nova d'Alcoi. Amb 14 anys entra a treballar en una indústria tèxtil i aprofita el seu temps lliure per llegir poetes castellans com Machado i Salinas. L'any 1934 escriu el sainet satíric "Quatre de la terra", la seua primera obra. La peça és interpretada a l'Acadèmia Politècnica d'Alcoi i dos anys més tard escriu "Sol y nervio", el seu primer poemari. Durant els anys de la guerra pertany al Sindicat d'Escriptors i Artistes adscrit a la CNT i escriu el drama "Victòria", que mai no s'arriba a estrenar. En acabar el conflicte l'empresonen per col·laborar amb la causa republicana. El febrer de l'any 1940 és alliberat i l'any següent aplega els poemes escrits fins aleshores amb el títol "Guirnaldillas del nacimiento" (1941). El 1947 es casa amb Roser Colomer Nadal, coneguda tant familiarment com literària com a Sara. Aquest mateix any publica el primer llibre de poemes en català, "La cançó de Mariola", i a partir d'aquest moment utilitzarà la seua llengua pràcticament en tota la producció literària. L'any 1949 inicia, amb Carles Salvador, els cursos de català per correspondència organitzats per "Lo Rat Penat" i comença un període de formació en la llengua catalana.

L'any 1953 apareix "L'home pot ésser àngel", publicat a l'editorial Torre. Aquell mateix any, amb motiu dels Jocs Florals, viatja a València. L'amistat amb Josep Iborra l'uneix a Joan Fuster. Aquesta trobada serà determinant pel que fa al sentiment valencianista que es desprèn a l'obra de l'autor. El 1955 es publica "Presoner de l'ombra" i el 1958 "Grumet a soles". A banda dels poemaris de caràcter intimista, pels quals esdevé una de les veus més importants de la poesia valenciana a la postguerra, Joan Valls practica, també, una poesia de certamen que li proporciona nombrosos premis literaris. Aquests poemes seran recopilats al llarg de la seva vida en tres volums: "Toia d'ofrena" (1960), "Antologia de poemes premiats" (1970) i "Temps de Saó" (1979). Tornant a la poesia de caràcter existencialista, l'any 1959 publica "L'íntim miratge", amb el qual queda finalista del premi Ciutat de Barcelona, i en 1960 apareix l'obra "Tast d'eternitat". Aquesta obra havia estat finalista del premi València del 1958. L'any 1959 obté el premi Ciutat de Barcelona amb Paradís en blanc, que veurà la llum el 1964. Amb "Les roses marginals" (1965) guanya el premi Ciutat de Palma del 1962. L'any següent, l'autor canvia de faena i entra a treballar com a arxiver a l'Ajuntament d'Alcoi. A més d'aquesta tasca, a partir del 1970 col·labora com a periodista al diari Ciudad, sota el pseudònim de "Furonet" i com a corrector a l'editorial alcoiana Marfil. Amb el poemari "Versos a Sara", publicat el 1967, guanya el premi Ciutat de Barcelona. Amb aquest títol ja havia guanyat, el 1961, el Premi València. Es tracta d'una obra de temàtica estrictament amorosa. L'any 1972 publica "Hereu de solituds", obra finalista de premi Carles Riba. Va estar molt vinculat a les filaes Maseros, Cides i Realistes, per això va col·laborar fent poemes per a anys de càrrec. Amb la filà Maseros es van fer populars els "paperets" satírics que repartien durant l'Entrada Cristiana, com també feien els xiquets en l'acte nadalenc de "Les Pastoretes". En 2017 Alcoi va celebrar l'any de l'autor en commemoració del seu 100 aniversari i es van recuperar alguns dels sainets que li havien premiat a l'Associació de Sant Jordi: "La visita del Blavet", "Tot per un balcó", "L'alférez entra a casa", "La vinguda del Rei Pere", "Un valset de l'antigor", "El crit de la festa" i "En plena Glòria".

El 4 d'abril del 1975 la ciutat d'Alcoi li va fer un homenatge a Joan Valls per la seua trajectòria poètica. Aquest mateix any publica "Breviari d'un eremita urbà", amb el qual guanya el premi Ausiàs March de Gandia, i "Cent serafins", on es mostra el vessant més popular i folklòric del poeta. El 1978 apareix "Les hores vives". A "l'Obra poètica" (1947-1974), publicada el 1981, s'hi recull tota la producció en català de l'autor fins a la data indicada. L'any 1983 se li concedeix el premi Sanchis Guarner de la Diputació de València i l'any següent publica l'obra "Anys i paranys". El seu últim poemari publicat en vida és "Quadern vermell", publicat el 1986. Joan Valls Jordà va morir a Alcoi l'any 1989. De manera pòstuma, el 1990, es publica el seu darrer poemari, "La rosa quotidiana". Va escriure una adaptació de les Ambaixades de les Festes d'Alcoi i es van escoltar en 1989 a les Torres de Serrans de València i en 2017 a la Torre Na Valora d'Alcoi. A continuació recordem els versos que li va escriure per a cadauna de les 28 filaes alcoyanes en 1976, any del VII Centenari del Patronatge de Sant Jordi.

FILÀ BERBERISCOS:

D'allà de terres llunyanes, plenes de pols i arena,

vingueren amb molta pena estes tribus mahometanes.

Hui tenen altres peanes, cosa que ningú diria, 

de no coneixer-la al dia.

Abans portaven cavallets que van deixar guardaets,

per a fer-se d'infanteria.

FILÀ TOMASINES:

Sense ramell i la ma al costat, vaja filà de trellat eixa del castell.

El seu nom? Les Tomasines de capa blanca i roja. 

La seua estampa és molt bella i fràgil com si foren nines.

Gent que on va floreix la broma perquè no tenen mal fel.

Beuen cafè, sucre i mel per tindre tesa la ploma.

FILÀ VERDS:

Moros en plena verdor d'esplèndida primavera,

visten la tela senyera de l'esperança millor.

Si tenen verd el color no és per falta de vergonya.

No prenen mai res a conya i per a fer-se el vermut

tenen bon saque, salut i cartersa senyse ronya.

FILÀ VASCOS:

Porten la creu al pit i el cap cobert d'un casco

S'autodenomina Vasco i acudeix al primer crit com un cristià aguerrit.

Per norma i conducta té en Festes fer-ho bé.

Si li pesa la porra, sol aclarir la modorra fent-se un colpet de cafè.

FILÀ MASEROS:

No saben res del forcat, ni de l'aixà, ni tampoc de Penella, ni de la dacsa i el blat.

Són homes de la ciutat que al fer-se el primer herbero es vesteixen de Masero.

Acrediten tal aire, que siguen manyà o drapaire tots regloten de salero.

FILÀ MARRAKESCH:

De la terra marroquina aquesta filà procura,

que hui tenim apertura i els moros no traguen quina.

Els festers són Marraskets de terres de califat.

Tenen criteri envarat i són xicots que no estan quiets.

Disfruten d'humor cordial i d'il·lusió molt febril,

i quan s'acosta l'abril empenyen tot el jornal.

FILÀ LLANA:

S'emborratxa la retina i el cor, 

quan la Llana planxà i neta obri l'Entrada vespertina.

Molt orientals lluiexen a la Diana.

Tots tenen, ningú demana ser cabo o general.

Vaig ser llanero de xic, abans de ser diputat,

i estic molt admirat d'eixe record meu antic.

FILÀ ASTURIANOS:

Lluitant contra les penúries i sent campexanos

Así estan els Asturianos, sense ser ningú d'Astúries.

Contra els moros són uns fúries, com a bons fills de Pelayo,

fan de sa casa un saio quan venen Festes

per molt que practiquen estes a base de fer ensayos.

FILÀ MUNTANYESOS:

Tan festers estos com són, d'il·lusions van encesos,

poquets com els Muntanyesos pots trobar en este món.

L'alegria és el seu don, qualitat de l'alcoyà,

siga de muntanya o pla, que eufòric esclata

quan s'enfunda l'escata i desfila llança en mà.

FILÀ XANOS:

Dels Xanos el bon pansell, la més brillant vestimenta

i el ser uns moros d'espenta per conquistar el castell.

En la Festa alcen rampell i en tot la filà destaca.

Tenen ampla la butxaca i obsequis elegants

van lluint despampanants el trafe d'ou en tomaca.

FILÀ CIDES:

Des l'estepa castellana vingueren un dia a Alcoi, 

contemplant desde Batoi la bellesa alcoyana.

Són gent d'harmonia ufana i bona organització.

I com tenen per blasó l'heroisme, 

fan la Festa amb optimisme i a mos redó.

FILÀ REALISTES:

El pintat perteneix als Realistes, una filà d'aristes,

de renom molt ben guanyat

Tenen fama que al passat eren de cavalleria

i botaven d'alegria sempre en alt el xafarot.

Ara sols alcen el got fent-se el vermut al migdia.

FILÀ NAVARROS:

Tenen com timbre de glòria l'amor a la tradició.

Per Sant Jordi el seu patró, no es prenen res a traïció.

En la gran festa alcoyana i en any commemoratiu,

presumeixen del motiu d'obrir l'Entrada i Diana.

Han de fer molts despilfarros per tindre enguany capità,

la centenària filà coneguda com Navarros.

FILÀ MUDÉJARES:

Que bonica és la filà! La formen homes de pro,

i d'ella va ser santó fa temps Ramiro el manyà.

Sempre en bona forma estan, vibrant en alegre febra.

En Festes tot es celebra, lluint un trage preciós

en el que destaca airós el bombatxo pas de zebra.

FILÀ ALCODIANOS:

Nets d'altres que ja fa anys anaven al Patronat,

hui s'ho troben tot pastat per a ser tots bons companys.

Hereus dels qui amb molt d'afany defensaren el Castell.

I allí es jugaren la pell. 

Vora el riu Molinar naden i saben guardar

la capa i el saragüell.

FILÀ ABENCERRAJES:

Seriots com Abderramàn, romàntics com Boabdil,

gastant-se bitllets de mil el Centenari honraran.

En esta filà tots fan grans tertúlies cada dia

i cuidant el foc sagrat fan que tinga trellat 

l'alcoyana moreria. 

FILÀ CRUZADOS:

De les últimes filaes que vingueren a Nostra Festa,

una gran filà és aquesta que té palmes ben guanyades.

Les barbes ben retallades li donen aire guerrer.

Un dels fundadors és Silvestre, nom un poc campestre

i d'ofici llanterner.

FILÀ CORDONEROS:

Va crear esta filà un que barbes afeitava

I ja aleshores portava una ploma ben plantà.

Ell tallava per lo sa i amb la ploma es feia aire.

Andalús i comodó va ser Antoni Cordó,

barber, fester i xarraire.

FILÀ ARAGONESOS:

Tanca el bàndol dels cristians la filà dels Aragonesos,

hereus d'aquells bons pagesos que extistien abans.

Fills del Rei Conqueridor, són valents de ressistència.

Tota la seua existència té la marca de l'amor.

En el barri de Batoi tenen la llança i la ballesta.

Viuen tot l'any per la festa, per Sant Jordi i per Alcoi.

FILÀ JUDÍOS:

Ja tenim al Judio nascut al poble d'Alcoi

que en festes du tal comboi, tal distinció i senyorio,

que sols fent bon montepio pot quedar com un kadí.

No té rencors ni verí i és amic de tot el món,

per a ello lo mateix són el yanki que el palestí.

FILÀ ALMOGÀVARS:

Han ratllat a gran altura, a bon ritme i nivell.

Estan que es deixen la pell en la lluita llarga i dura.

Almogàvars d'Aragó, grup d'entusiastes festers,

que volen ser els primers en agradar al Patró.

Bona gent i bons amics en la festa durant l'any.

Ells desterren tot el plany i d'il·lusions són ben rics.

FILÀ MIQUEROS:

És la filà més antiga de les que ixen a Nostra Festa,

i ningú el mèrit els resta, sense que açò pompa siga.

Els seus trons mai no fan figa, tenen el trabuc ben dret,

el caràcter alegret i visten de bona llana,

la manta mahometana i el turbant de formatget.

FILÀ ANDALUCES:

Patilles i roja faixa, ben arrogat i plantat,

manta i xaleco brodat, calanya i una navaixa.

La filà no està en baixa, agrada a les alcoyanes.

En l'Entrada i les Dianes fent el roder trauen suc,

i disparen el trabuc a les forçes musulmanes.

FILÀ BENIMERINES:

Desde l'últim disseny moro quasi 100 anys han passat,

fins que els Benimerins són per fi a la nostra ciutat.

Porten sang festera heretà per tradició i un gran amor al Patró.

Són un grup disciplinat de paciència acredità,

que disfruta de fer festa en un ambient pur i sa.

Toqueu timbals i clarins, que arriben els Benimerins.

FILÀ MOZÀRABES: 

Diplomàtica filà que recorda en bona ciència,

l'harmoniosa convivència amb l'element musulmà.

Tota ella està formada per un conjunt de veïns

pudorosos i fins, encara que un poc sorruts

són al poble coneguts com a domèstics felins.

FILÀ LIGEROS:

S'anomenen els Ligeros, que semblen una filà,

que saboreja l'Entrà al compàs dels timbaleros.

Són alcoyans sandungueros que s'ho prenen tot a broma,

i no creuen en Mahoma a pesar de dur turbant.

I és que els moros de Llevant sempre seran punt i coma.

FILA GUSMANS:

Panxa com un botijó cal que tinga el bon Gusmà,

feroç i aguerrit cristià si vol posar-se el faldó.

Tota la seua il·lusió es lluir el corretjam,

i que brille tot l'eixam dels claus que porta a la pell.

Desde el casc a l'aparell tots ells són un reclam.

FILÀ MAGENTA:

Rica i brillant vestimenta, la que llueix la Magenta.

A les xiques els agrada la filà que més espenta.

A tot Alcoi fa proclama de tan grandiosa antigor.

Desfila que és un primor formant un ric panorama.

Més de 100 anys té en la Festa esta filà de trellat.

D'ella estic enamorat perquè és bonica i llesta.

CASTELLS DE FOCS ARTIFICIALS A ALCOI

 

Les Festes d'Alcoi tenen un component pirotècnic important que les fa més especials. La pólvora està molt present en la cultura valenciana i a Alcoi és la protagonista de l'últim dia de les Festes de Moros i Cristians. L'Alardo és realment una batalla de trabucs en la que s'enfronten dos bàndols i es consumeixen 3000 kilos de pólvora. També hi ha espectacles pirotècnics de primera categoria, amb coets, mascletaes, traques i castells de focs artificials nocturns. A les Festes de Sant Jordi està datat que ja es gastava pólvora en 1552 amb concursos de tir i també es llançaven coets al Temple de Sant Jordi. L'acte de l'Alardo es va documentar en 1658 i uns segles desprès ja es llançaven castells de focs artificials. L'any 1858 va haver un accident amb ferits per el llançament perillós d'un castell de focs. Al Cartell de Festes de 1862 hi ha un llarg text que redacta tots els actes de les Festes d'Alcoi i entre elles es destaca un castell de focs disparat a la Plaça d'Espanya. 

Va ser al VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi quan es van llançar 3 castells de focs artificials pagats per l'Ajuntament i els gremis de la ciutat: El 26, 27 i 30 d'abril de 1876. També en 1890 pel dècim sisé centenari del Martiri de Sant Jordi es van llançar castells de focs artificials durant 3 dies consecutius. Però habitualment els espectacles pirotècnics es guardaven per a desprès dels dies centrals. Passades les Entrades, els espectacles pirotècnics es muntaven entre el 25 i 30 d'abril. Així va ser fins a la meitat del segle XX, ja que a partir de 1956 el castell de focs artificials es llançava el dia del descans per la nit. A partir de 1962 es disparaven 2 castells de focs artificials: Un la nit del 23 d'abril per ser el dia Sant Jordi i l'altre com una cloenda el dia 25 d'abril. És en 1965 quan es va canviar el lloc per a encendre la metxa i la pirotècnia esclatava desde el pont de Sant Jordi. La celebració del VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi es va celebrar en maig de 1976 per culpa la Setmana Santa. Va haver 4 castells de focs del 27 al 30 de maig, sent el més impressionant el del dia del patró per estar sonoritzat amb la melodia de l'Himne de Festes. De 1977 a 1991 els focs artificials van il·luminar el cel alcoyà el dia Sant Jordi al acabar la Retreta. A partir de 1992 s'incorpora un nou castell de focs cada 21 d'abril al finalitzar la interpretació de l'Himne de Festes. També desde aquell any es dispara un castell de focs quan la figura eqüestre de Sant Jordi Matamoros acaba la Processó General. A l'arribada del xiquet Sant Jordiet ja s'encenien bengales per a rebre al patró, però el castell de focs artificials li va sumar més emoció al moment religiós.

El dia 1 d'abril es descobreix el Cartell de Festes d'Alcoi i als anys 90 s'amenitzava amb un xicotet Correfocs a la Bandeja i alguna traca. No és fins al 2003 quan es dispara un castell de focs al destapar el Cartell de Festes, tancant el senzill acte. Desde 2013 es dispara un castell de focs desde la Plaçeta del Fossar mentre el Sant Jordiet llança fletxes en l'Aparició de Sant Jordi. Són espectacles pirotècnics del segle XXI més recents però que s'han consolidat. Pel que fa a les traques, hi ha documentada una "gran traca" el 25 d'abril de 1895 i en 1902 un testimoni anglès descriu una traca al migdia. Una corda amb petardos es va enrotllar a les faroles de la Plaça d'Espanya i es van llançar coets, petardos i serpentines. En 1892 es llançaren morterets per a rebre a Jaume I i els seus 40 cavallers en la Cavalcada Històrica del Conqueridor. Al segle XX una traca que recorria carrers del casc antic es disparava la nit del dia dels Músics. La traca de 1901 tenia 1500 metres, la de 1906 tenia 2000 metres i la de 1907 tenia 4000 metres. La denominació "traca japonesa" apareix als programes d'actes de 1921, 1923 i de 1948 a 1951. A partir dels anys 50 se l'anomena "fantàstica traca valenciana".

La novetat del Diumenge de Ressurrecció de 1956 és que es va programar una "gran traca" a la Plaça d'Espanya al acabar la Glòria Major. Les empreses pirotècniques valencianes havien introduït noves tecnologies i efectes que van derivar en les mascletaes actuals. Desde 1956 Alcoi té una mascletà el 23 d'abril al finalitzar la Missa a Sant Jordi. En 1965 desfila per primera volta la Glòria Infantil però no va ser fins a 1966 quan es va sumar altra mascletà en honor dels glorierets. També és tradicional que quan els festers ixen de les seus socials durant la Glòria també es disparen traques. S'utilitzen per a rebre als càrrecs importants de les filaes com capitans, alferes, Sargentos, Sergentets o gloriers. És notori que la pólvora forma part de Nostra Festa desde els seus orígens antics, tant per l'Alardo com pels meravellosos castells de focs i les solemnes mascletaes diürnes patrocinades per l'Ajuntament d'Alcoi.

I no ens podem oblidar del castell de focs més impactant que té Alcoi: El del 5 de gener durant la Cavalcada de Reis Mags. És en l'Adoració a la Sagrada Família quan es dispara desde l'Església de Santa Maria un grandiós castell de focs artificials que ompli de màgia la Plaça d'Espanya. Milers de persones contemplen com Melchor, Gaspar i Baltasar li ofereixen or, encens i mirra al Jesuset mentre sona la coneguda melodia coral de "Haleluya" de Haendel. El més recent és el de Ses Majestats en 2024, però cal dir que en 2023 va ser molt més original i per això el recordem a continuació.

LA GUERRA DEL CALENDARI: ALCOI 1997

Es compleixen 25 anys d'una de les etapes més difícils de l'Associació de Sant Jordi: La Guerra del Calendari que va esclatar al món fester. Per a entrar en context, les Festes d'Alcoi de 1996 havien sigut esplendoroses i el president del Casal buscava nous reptes. Al finalitzar abril es va fer una valoració positiva per la bonança econòmica que havia fet augmentar els participants als boatos. Les Entrades s'havien celebrat en un dilluns laboral a la resta d'Espanya, damunt havia plogut molt i això havia disminuït el número de visitants. A desembre de 1996 es va plantejar passar la Trilogia Festera Alcoyana al cap de setmana més proper al dia del patró. Empresaris, sindicats, comerciants i el sector turístic aprovava aquesta idea pels beneficis que podia portar que les Festes d'Alcoi foren més multitudinàries. L'elaboració del calendari de dies festius de 1997 va portar polèmica desde el moment en que l'Ajuntament d'Alcoi ho va fer públic. L'alcalde Josep Sanus no s'imaginava que aquest debat acabaria amb la seua carrera política, desprès d'un govern socialista desde 1979. Els regidors i directius del Casal van preparar un calendari festiu fins a 2014, en el que hi havia anys on es modificaven les dates tradicionals. La part més conservadora de la societat alcoyana va veure com un sacrilegi que les Festes de Sant Jordi no es celebraren en els tradicionals 21, 22, 23 i 24 d'abril. Adrián Espí Valdés, historiador de la filà Navarros va ser el màxim exponent d'aquesta oposició a les celebracions en cap de setmana. El clima de crispació va augmentant i al mes de gener de 1997 ja s'havien recollir 1700 firmes contra el nou calendari. Els primers trons van acceptar el resultat de l'Assemblea que va votar a favor del nou calendari, encara que hi havia diferències insalvables. El 9 de gener es va autoritzar una manifestació per a 10 dies més tard i els organitzadors van crear una espècie de plataforma ciutadana. Josep Sanus veia legítim que defensaren els seus interessos i la seua forma d'entendre el sentiment fester. No obstant, Adrián Espí es va sentir la veu del poble quan tan sols representava al puritanisme més ranci de la societat alcoyana. Els atacs entre els dos bàndols, independentment de si eren moros o cristians, es van fer més crus i personals. Els portaveus escrivien al periòdic Ciudad i anaven a Radio Alcoi ha queixar-se de la tensió social que s'estava creant. Alguns demanaven un referèndum, mentre UGT entrava en conflicte amb el PSOE pels festius locals. 

Amb la societat polaritzada, l'expectació sobre la Manifestació del dia 19 de gener va créixer entre tants enfrontaments. Van ser setmanes de discussions a les seus socials de les filaes, mentre alguns primers trons no sabien posar pau. 18 primers trons van votar a favor del nou calendari, junt a 169 personalitat civils. Entre les figures destacades que defenien el canvi de dates estaven els directius Jorge Trelis, Enrique Jover, Josep Maria Segura, Javier Morales, Antonio Aracil, Fidel Mestre, José Luis Córcoles. També els capitans i alferes Lionel Grau, Jordi Seguí, Francisco Marín, Salomón Sanjuan, José Terol, Francisco Agudo, Francisco Cortés, Eladio Silvestre, Enrique Rodes, Antonio Valor, Vicente Gisbert, Miguel Moltó, Jaime Navarro, Javier Vicedo, Ramiro Gisbert, Adolfo Mataix, Rogelio Vaello, Juan Pla, Miguel Àngel Alcaraz, Francisco Sanchis, Javier Rufino i els músics Gregorio Casasempere, José Maria Valls, Indalecio Carbonell, José Almeria i Jordi Bernàcer. La crisi interna es creava a partir d'un dilema entre raó i sentiment fester. I contra els sentiments sols podia haver confrontació. Octavio Rico havia sigut l'últim president de l'Associació de Sant Jordi i definia a Silvestre Vilaplana Molina com un home intel·ligent i sensat que no mereixia tan d'odi i manipulació mediàtica per ser el president de l'Associació de Sant Jordi desde 1995. L'argument de que volien destruir la tradició era exagerat i tal volta hi havia altres interessos polítics ocults, però les disputes entre festers van continuar. Es demanava consideració per a aquells estudiants i alcoyans que treballaven fora i no podien viure tots els dies de Nostra Festa. L'optimisme dels polítics i sindicats sobre l'acord es va anar esvaint i les declaracions de les autoritats es feien amb més cautela que en 1995 i 1996. Les paraules despectives d'Adrián Espí, els articles de premsa atacant o el dogma de que sols hi havia una forma religiosa i tradicional de viure Nostra Festa van dinamitar la situació.

 En defensa de que les Festes de Sant Jordi 1997 foren en cap de setmana estaven tots els càrrecs festers, excepte l'alférez cristià de la filà Cides, i els primers trons de les filaes Llana, Judíos, Miqueros, Xanos, Magenta, Ligeros, Mudéjares, Abencerrajes, Marrakesch, Realistes, Berberiscos, Benimerines, Andaluces, Asturianos, Maseros, Almogàvars, Navarros i Muntanyesos. Per altra part els 9 primers trons de les filaes Cides, Verds, Vascos, Aragonesos, Cruzados, Tomasines, Mozàrabes, Cordoneros i Gusmans no recolzaven el nou calendari fester però volien recuperar les bones relacions amb Silvestre Vilaplana i la seua Junta Directiva. Juan Bordera Llorens, capità moro 1993, entenia com falses i demagògiques les raons dels convocants de la manifestació. Miguel Peralta liderava el PP i va acusar a Josep Sanus de pressionar al Casal de Sant Jordi per a aprovar el calendari de 1997. Al contrari, els 18 primers trons afirmaven que hi havia hagut transparència en la negociació i votació del calendari. Adrián Espí es queixava de rebre amenaces telefòniques per opinar sobre el calendari fester i que a més a més li havien foradat les rodes del cotxe. Els directors dels 4 instituts alcoyans van denunciar que s'havien recollir firmes a favor de la manifestació entre menors d'edat. El primer tro de la filà Vascos assumia la preparació de la protesta pels carrers del centre d'Alcoi, ja que volien disfressar l'essència de Nostra Festa per a fer negocis i publicitat. Les bandes de música d'Alcoi i les comarques van defendre les celebracions en cap de setmana pels problemes que hi havia per a que els músics assistiren en dies laborals.  

El dia 19 de gener a la 1 del migdia 4000 persones reivindicaven les dates festeres en els dies tradicionals. La pancarta "22, 23 i 24 sempre" iniciava la manifestació desde el Partidor fins a la Plaça d'Espanya. La resposta alcoyana va ser massiva i sols les manifestacions de "Salvem el tren" havien sigut tan participatives. La polèmica va seguir quan els promotors integristes afirmaven que hi havia 8000 persones a la Bandeja quan Adrián Espí va llegir el manifest: "Nostra Festa és sagrada i hi ha que respectar la tradició i ser fidels a la història". Oportunistes del Partit Popular es van deixar veure a la manifestació per a criticar a l'alcalde. L'èxit de la protesta va fer que l'Ajuntament reculara i Amando Vilaplana com a regidor de tradicions deixava clar que si hi havia molta gent en desacord amb el calendari i ho havia clamat democràticament i de forma pacífica. Com a conseqüència directa, Silvestre Vilaplana va dimitir com a president de l'Associació de Sant Jordi. La Junta Directiva i alguns primers trons ja no estaven segurs en la seua postura. Silvestre Vilaplana estava molt afectat perquè el Casal de Sant Jordi s'havia convertit en un infern. La dimissió global de la resta de manons en solidaritat va deixar a la institució festera en mans dels consellers d'honor. Les votacions internes a les filaes deixaven clar que la majoria de festers volien la Trilogia en els dies tradicionals: Dimarts 22, dimecres 23 i dijous 24 d'abril de 1997. Alguns primers trons també van firmar la seua carta de renúncia, una decisió tan difícil com la de Silvestre Vilaplana. El disgustat ex president de l'Associació de Sant Jordi no tenia ànims i se li havia fet molt de mal a l'entitat amb tantes desqualificacions i rancors. Se'n anava el 21 de gener amb la consciència tranquil·la d'un treballador que no sabia fer política i que havia rebut insults i cridades anònimes. Veia dolorosa la divisió que s'havia produït entre festers i amics per un tema com les dates festeres, incloent la traïció dels seus vicepresidents a la Junta Directiva: Matarredona i Montava. Se'n anava amb la tristesa de no poder acabar el seu mandat i tindre idees innovadores pendents de dur a terme. La Junta Directiva que havia dimitit es va comprometre a ajudar i col·laborar per la proximitat del mes d'abril, davant la preocupació dels 5 càrrecs festers.

El 7 de febrer, l'alcalde Josep Sanus i els firmants del pacte del Calendari fins a 2014 renunciaven a aplicar-ho en 1997, però defenien la seua validesa. L'Ajuntament va anular els festius locals per a que les Festes de Sant Jordi es celebraren als dies tradicionals. Hi havia que modificar el calendari d'Entraetes perquè els dies centrals no serien 26, 27 i 28 d'abril finalment. Les Entrades serien un dimarts laboral a la resta d'Espanya, però es compliria el dia 23 com a festivitat del patró. La pressió popular per mantindre les dates tradicionals va aconseguir resultats. El grup "22, 23 i 24 sempre " es va dissoldre amb un superàvit de 100700 pessetes que donaren al Temple de Sant Jordi. Josep Albert Mestre defenia un referèndum per a saber la opinió ciutadana de cara a les Festes de Sant Jordi de 1998. Els nous candidats a la presidència de l'Associació de Sant Jordi eren Adolfo Seguí Olcina de la filà Alcodianos i Eduardo Segura Espí de la filà Llana. Adolfo Seguí va ser elegit, per un vot de diferència, com a nou president de l'Associació de Sant Jordi. Eduardo Segura va perdre al rebre 21 vots, mentre que Adolfo Seguí va ser votat amb 22 punts. Jordi Linares i Roque Monllor serien els vicepresidents de 1997 al 2000. Adolfo Seguí era veterà fundador de la filà Alcodianos en 1960 i es mostrava partidari de les Festes d'Alcoi en les dates tradicionals, excepte si coincidia amb Setmana Santa. De la mateixa forma, entenia la complicació de que hi haguera tan sols 2 festius locals per a 3 dies de Festes de Moros i Cristians. 

Amb una nova directiva es tancava una greu crisi en la institució festera, gràcies als vots dels 28 primers trons i els 15 majorals. El canvi de govern municipal va propiciar un manteniment del "22, 23 i 24 sempre" durant tota l'etapa conservadora de Miguel Peralta i Jordi Sedano. Però el debat de les dates tradicionals va seguir fins a 2013, quan es van modificar els dies de la Trilogia Festera Alcoyana a favor d'apropar-les al cap de setmana. Els temps havien canviat, hi havia crisi econòmica, més alcoyans treballant fora de la ciutat i Toni Francés havia recuperat l'alcaldia per als socialistes. No va haver batalla verbal en aquesta ocasió, però Silvestre Vilaplana no ho va poder veure. El president bo va faltar el 22 d'abril de 2007, desprès d'haver participat com a cavaller del capità cristià de la filà Cruzados. En 1958 ja ha haver debat sobre les dates festeres i en 1970 es va produir la primera gran crisi de l'Associació de Sant Jordi per traspassar les Entrades a cap de setmana. Les Festes d'Alcoi de 1997 van tindre menys públic, però es va notar un ambient d'unió que ja era necessari. Adolfo Seguí sentia com un examen les seues primeres Festes de Moros i Cristians en el poder. Les filaes Asturianos, Realiestes, Cides i Berberiscos van desempenyar els seus càrrecs amb normalitat i bon oratge. Se les va anomenar les Entrades de la concòrdia, encara que es va tardar anys en que hi haguera una conciliació entre els afectats per la Guerra del Calendari.

VÍDEOS FESTERS ANYS 90

A finals de la dècada dels 80 el format caser dels VHS va entrar en força a la societat espanyola. Per això d'aquella època nostàlgica hi ha molt de material visual en vídeo que s'està recuperant per a pujar-lo a Youtube. Les Festes de Moros i Cristians tenen un gran contingut en moviment i molta gent va optar per gravar les Entrades d'Alcoi amb les seues pròpies cintes de vídeo. Hui recopilem alguns d'aquests fragments pujats a internet, animant als alcoyans i alcoyanes a que digitalitzen els seus arxius gràfics i fem més ampli el record dels anys 90, una etapa de gran esplendor per a les Festes de Sant Jordi:

Mig moro 1990 i altres esquadres de negres bequeteres.

  Filà Judíos 1991 i altres imatges.

  Alferecia Mora 1992. Filà Ligeros de nit.

  Entrada Cristiana 1993. Boato filà Alcodianos.

  Entrada Mora 1994. Capitania Mudéjares i imatges de l'any següent.

  Reportatge Cinqüentenari filà Cruzados 1995.

  Entrada Mora 1996. Pluja alferecia filà Realistes.

  Entrada Cristiana 1997. Càrrecs filaes Asturianos i Cides.

  Entrada Mora 1998. Lionel Grau com a mític capità de la filà Berberiscos.

  Entrades Alcoi 1999 i Falles de València.

D'ON VENEN ELS NOMS DE LES FILAES D'ALCOI?

 La proveniència dels noms de les 28 filaes alcoyanes és diversa i són un reflex de l'època en que van ser fundades. Desde les més antigues amb noms o cognoms de membres fundadors fins les més modernes que rescaten noms historicistes o de grups guerrers o pobles que ja estaven habitats als segle XIII. Anem a repassar els orígens dels noms de les filaes amb una explicació de lo que representen:

-FILÀ BENIMERINES: Eren guerrers de tribus nòmades del nord d'Àfrica que van fundar una dinastia en Al-Andalus. Els descendents del grup bereber Zenetes vivien a la muntaya de l'Atlas i es dedicaven a la caça i la ramaderia. Van derrotar a l'Imperi almohade en l'any 1216 i la seua ciutat capital va ser Fez, on van construir nous zocos, muralles, palaus i monuments. Els Benimerines també van ocupar Rabat, Marrakesch, Alger i Tànger gràcies al líder Abú Yusuf. Prové de la paraula Banumarins, d'origen bereber, però que els castellans van anomenar Merínidas. A partir de 1244 van anar ocupant zones del Magreb i de la Península Ibèrica, sent coneguda la seua campanya militar de Granada a Córdoba. El rei nazarita de Granada va demanar ajuda al sultà de Fez per a que els Benimerines lluitaren contra les tropes del Regne de Castella. Van ser contractats per Al-Azraq per a la Batalla d'Alcoi en 1276. Sancho IV va aconseguir conquistar Tarifa en 1292 i els Benimerines es van retirar a la costa africana. Altra derrota dels Benimerines va ser la Batalla del Salado en 1340, quan van acabar les incursions en la Península Ibèrica. Els Benimerines eren bèl·lics però apreciaven la cultura i la poesia Al segle XIV les conspiracions internes entre sultans van debilitar la dinastia benimerí fins que van perdre el control de totes les zones del Magreb i les ciutats marroquís.

-FILÀ CRUZADOS: Els creuats eren els guerrers i monjos que van acudir a Terra Santa per a recuperar el domini catòlic prop d'Orient, en ciutats dominades per l'Islam desde el segle VII. Aquestes guerres religioses es van anomenar Croades i van començar en 1096 a Antioquía. La última campanya militar dels creuats es va dur a terme en 1291. Els senyors feudals i els seus soldats viatjaven pel mar Mediterrani desde Europa. França, Sicília, Anglaterra van aconseguir que Jerusalem tornara a ser cristiana i una conquesta temporal de Constantinoble. A la Península Ibèrica el Papa va considerar Guerra Santa la lluita entre cristians i musulmans a les terres de Sharq Al-Andalus. Les batalles al califat de Còrdova, la Reconquesta del Regne de Taifes, la caiguda de Granada i les Naves de Tolosa formen part de les Croades. Els creuats volien lliurar els llocs Sants on havia viscut Jesucrist per a que els peregrins anaren sense por a represàlies del poder mahometà. El papa Urbà II va predicar la Primera Croada i considerava als participants l'exèrcit de l'església, a qui se'ls perdonava els pecats. Els turcs havien conquerit Anatòlia i l'imperi bizantí temia la seua continuïtat a causa de l'avanç de l'enemic. Prínceps i plebeus van organitzar les lluites en Bizanci, Síria, Antioquía, Trípoli i Jerusalem. La Segona Croada va ser una resposta a la Yihad àrab i en ella van participar el rei Luis VII de França i Leonor d'Aquitània.  L'expedició va ser un fracàs i no va aconseguir conquerir Damasc. El sultà Saladí es va fer l'amo d'Egipte quan el califat fatimí va decaure i va aconseguir el control polític de Síria. Els sarraïns amenaçaven Jerusalem així que es va declarar la Tercera Guerra Santa contra Saladí. Els templaris i hospitalaris van ser molt importants entre els creuats, però les tropes de Saladí van acabar conquerint Jerusalem. La derrota va ocasionar que Ricard cor de lleó s'unira a les Croades. El famós rei d'Anglaterra va firmar una treva amb Saladí que va portar temps de pau de 1193 a 1199. El papa Inocenci III va convocar la Quarta Croada contra Egipte i va acabar amb la conquesta de Constantinoble, actual Istanbul. La Quinta Croada va partir en 1218 cap a Egipte i encara que l'exèrcit creuat era més nombrós que mai, va fracassar en l'intent de conquerir El Cairo. La Sexta Croada va convertir a l'emperador Federico II en rei de Jerusalem a l'any 1229 i també va obtindre Betlem i Nazaret. En 1244 Jerusalem va tornar a caure en mans dels turcs i el rei Luis IX de França va comandar la Sèptima Croada, sent capturat en Egipte. 25 anys desprès Luis IX ho va tornar a intentar en la Octava Croada que va desembarcar en Túnez. En aquella regió comercial hi havia una epidèmia i els creuats i el propi rei de França van morir infectats. La caiguda de la ciutat d'Acre per als turcs en 1291 va provocar que els creuats es rendiren i evacuaren les seues possessions de Beirut.

-FILÀ MUDÉJARES: Són els musulmans als qui se'ls va permetre viure en territori cristià. Vivien amb les seues lleis en les ciutats, però en barris segregats anomenats "Aljama". Al principi se'ls deixava practicar l'Islam i les seues tradicions i també conservaven la seua llengua. Es dedicaven a l'agricultura i en Sharq Al-Andalus es dedicaven al regadiu del camp, inventant tècniques importants per a l'hora com són les sequies i les nòries per a portar aigua. Els mudèjars vivien amb moltes limitacions socials i econòmiques, però l'art mudèjar ques es va desenvolupar a les mesquites era de gran bellesa, per exemple amb els arcs de ferradura. Amb les constants pujades d'impostos dels cristians, les Revoltes Mudèjars van anar creixent al llarg del segle XIII per tota la Península Ibèrica. Durant segles van passar de pactes amb els cristians a conflictes que acabaven en guerra. Va haver revoltes en Múrcia, Alcoi, Denia, Xàtiva, Tarazona, Terol, Saragossa i Granada. En la rendició d'Al-Andalus en 1492 els mudèjars van ser obligats a convertir-se al cristianisme i se'ls va passar a anomenar moriscos fins la seua expulsió en 1609.  

-FILÀ ASTURIANOS: Van ser els primers pobladors dels regnes cristians de la Península Ibèrica. Els asturs estaven ubicats al nord i vivien desorganitzats i en poblats independents. Tenien els seus propis Déus i divinitats místiques, mantenint-se un llegat de històries i llegendes com les espumeires, les fades xanes, les cuelébres en forma de serp, les mortíferes güesties, les bruixes guaxes, els donyets trasgus i altres personatges mitològics. El rei Don Pelayo els va convertir al cristianisme, fent-los espirituals i guerrers. Finalment el rei Alfons I va unificar totes les tribus celtes de Galícia, Astúries i Cantàbria per a lluitar contra els musulmans que assetjaven la Península Ibèrica.  Els símbols que identificaven als Asturianos eren l'alfa i l'omega, lletres que representen el principi i el fi.

-FILÀ LLANA: Són mercaders de Málaga que descarregaven el fil al port i es dedicaven a tintar el material de la llana de les ovelles. També se'ls identifica com els comerciants de teles i llana que venien els seus productes en l'Albaicín. Era un mercat famós de Granada, en una zona pròxima a l'Alhambra. També hi ha una teoria que els associa als religiosos Sufies, ja que "suf" significa llana en àrab. En els inicis de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi, la majoria de filaes mores s'anomenaven "Primera de Llana, Segona de Llana" etcètera. Tal volta el nom filà estiga relacionat en "Filatura de Llana", "Filatura de Seda" i va quedar instaurat com a filà. 

-FILÀ MOZÀRABES: Eren els antics pobladors dels regnes hispànics. Durant la ocupació islàmica van mantindre la seua fe cristiana i van conservar els seus drets i la llibertat religiosa, encara que convivien amb els musulmans. Els mossàrabs vivien en regnes àrabs però practicaven rituals cristians a canvi de pagar alts impostos. La majoria eren molt cultes i per això estaven protegits, a més a més van aprendre i practicar moltes costums àrabs i els seus idiomes. La seua organització política tenia restriccions i fiscalment tenien una vida amb injustícies. Molts mossàrabs es van convertir a l'Islam, anomenant-los muladies. La integració entre àrabs i cristians va ser prou pacífica en llocs com Castella i Lleó o Toledo, on es pot veure molta arquitectura amb art mossàrab. Encara que hi havia tolerància entre les dos cultures, els mossàrabs tenien una posició social inferior desde el segle VIII. Per això van anar emigrant cap als regnes cristians del nord i allí es van unir a les guerres per a la Reconquesta.

-FILÀ LIGEROS: Representen als exèrcits de cavalleria del Magreb. Lluitaven en la Regió del Rif, coneguda per tindre les muntanyes més grans de Marroc. Se l'anomenava cavalleria ligera perquè eren els més ràpids i lleugers i formaven la primera part d'un exèrcit amb cavalls que galopaven a gran velocitat. Eren guerrers poc protegits i que portaven poques armes, per això tenien més movilitat. El símbol de la filà Ligeros són dos cavalls, un negre i l'altre blanc.

-FILÀ VASCOS: Eren els pobladors propers als Pirineus que provenien dels antics Visigodos. Tenien la seua pròpia mitologia i estaven molt units a la natura i la caça. Els grups del nord de la Península Ibèrica defenien els seus territoris per separat, fins que es van tindre que unir per a enfrontar-se a les tropes àrabs de Abderraman I. Les coalicions vascones del segle X van ser l'inici del regne cristià, amb batalles com la de Roncesvalles i van ajudar en la Reconquesta cristiana. Aquesta va ser la font de inspiració del pintor Francisco Laporta en 1909.

-FILÀ MAGENTA: Al fundar-se la filà s'anomenaven Beduïns. Eren un poble nòmada del desert que practicava la transhumància. Vivien com a tuaregs que erraven per les dunes del Sahara i Siria. Aquesta tribu àrab va dominar Marroc i Egipte al segle VII i venerava la religió islàmica, la poesia, les pedres precioses i la natura. Es dedicaven a la ramaderia i es desplaçaven buscant aigua i oasis. Encara que eren pastors, també tenien unes efectives tàctiques de combat que els feien letals en les batalles. Les caravanes de beduïns pel desert estaven acompanyades de tendes de campanya i camells, cabres i ovelles. Els beduïns li donaven molta importància als clans i la sang, però també eren molt hospitalaris.

-FILÀ ALCODIANOS: Com indica el nom, són els antics habitants de la vil·la medieval d'Alcoi, que té la seua Carta Pobla fundacional en 1256. Els repobladors cristians desprès de l'expulsió àrab eren catalans i aragonesos, i així s'explica que en Alcoi es parle valencià desde fa segles. Els Alcodianos van defendre les muralles de la població en la Tercera Revolta de 1276 i en la Batalla d'Alcoi va perdre la vida el visir Al-Azraq, qui volia recuperar les seues terres. L'aparició miraculosa de Sant Jordi va donar peu a que se li dedicaren unes Festes de Moros i Cristians en el seu honor.

-FILÀ MARRAKESCH: Representen als habitants de la famosa ciutat de Marroc. Els Almoràvides van fundar la ciutat al segle XI sobre un oasi de palmeres. El comerç de dàtils i la vida als mercats àrabs va permetre que Marrakesch augmentara de població. Els califes almoràvides van construir moltes mesquites com la de la Kutubia, semblant a la Giralda de Sevilla. Desprès l'Imperi Almohade li va donar un gran esplendor a la ciutat de Marrakesch, amb construccions com els jardins d'Agdal o la fortalesa de la Casbha. En 1230 els Benimerines van conquistar Marrakesch i la van tindre en el seu poder durant 2 segles. Els alauites també van aportar molta arquitectura a Marrakesch: La porta de Bad Agnou, el zoco del Attarin i el zoco del Kebbir.

-FILÀ GUSMANS: La primera filà medieval del segle XX està inspirada en la figura històrica de Guzmán el Bueno, un noble militar de Castella i Lleó. Va firmar el pacte amb el sultà Yusuf de 1281. Va aconseguir una gran fortuna gràcies al seu matrimoni i les lluites en la ciutat marroquí de Fez, on es va enfrontar a un drac. Conta altra llegenda que Guzmán el Bueno va defensar les muralles de Tarifa amb gran bravura.  Els musulmans demanaven la rendició dels cristians o matarien al fill de Guzmán el Bueno. Però ell va llançar una daga desde el castell de Tarifa per a que degollaren al seu fill. No va sucumbir al xantatge i va continuar el setge a Tarifa. La gesta medieval en la que Guzmán el Bueno li tallava el cap a un drac és l'origen de l'escut de la filà Gusmans, en el que apareix un drac.

-FILÀ JUDÍOS: Antigament eren la filà Sultans, fins que a partir de 1855 se'ls va anar anomenant popularment com filà Judíos. Els Sultans eren els governadors de l'Imperi almohade i eren tan poderosos com els reis cristians, amb els seus palaus i harems. Els almohades eren molt rigorosos en la seua fe islàmica, i desprès de la seua desaparició van seguir havent sultans d'altres dinasties. En quant als Judíos, no van ser perseguits durant els anys de dominació àrab a la Península Ibèrica. De fet els jueus s'aliaven més amb els àrabs per a derrocar el cristianisme i per això estaven protegits. Els Judíos pagaven alts impostos per conservar la seua religió i eren considerats persones cultes. Van jugar un gran paper a l'Edat Mitjana en traduccions, economia tributària i medicina.

-FILÀ ANDALUCES: representa als bandolers que tan de moda estaven al segle XVIII en Espanya. Estan associats a gitanos, incultes, classe baixa i marginats. Els saltejadors de camins eren molt comuns en Andalucia i Extremadura i fins hi tot van ser famosos en terres valencianes. El bandolerisme existia per a passar contrabando i productes de forma il·legal. Els contrabandistes eren homes armats que freqüentaven tavernes i robaven i secuestraven de poble en poble. També assaltaven a mercaders i viatgers en carros i cotxes que passaven per llocs de muntanya o boscos perillosos, aconseguint valuosos botins. És a dir eren pirates de les serres, en especial es trobaven en Despeñaperros, Gredos, Guadarrama, Navacerrada, Serrania de Ronda, Montes de Toledo i en Sierra Morena. Els bandolers eren temuts pel seu saqueig a les cases i eren considerats bandes criminals, però també ajudaven als pobres com Robin Hood. Al ser personatges plens de misteris i batalles, són molt interessants i van tindre certa importància en temps de Napoleó i la Guerra de Independència (1808-1814). La visió romàntica del bandolerisme va fer molt popular a contrabandistes guapos i elegants que eren tractats com a herois del poble.

-FILÀ CORDONEROS: Són els encarregats de recrear als turcs, visió que es tenia del món oriental quan es va fundar la filà al segle XIX. L'imperi otomà va ser molt poderós a l'Edat Mitjana i tenien grans ciutats com Constantinoble i Anatòlia. L'emperador Osmán governava Turquia, però l'etapa de major esplendor va ser la del musulmà Solimán, amb un gran exèrcit militar. A les Croades els otomans van conquerir moltes ciutats, fins hi tot Jerusalem, Bizanci, Síria, Antioquía, Trípoli i Túnez. Els turcs eren bons navegants i tenien molts vaixells per a viatjar pel mar Mediterrani i fer intercanvis comercials. Al segle XIV l'imperi turc va viure una època gloriosa amb tolerància religiosa, però hi havia molts esclaus i concubines. Desprès de dominar els Balcans, Asia menor, i el nord d'Àfrica van anar perdent territoris. A l'actual Istanbul hi ha gravats amb dibuixos idèntics al disseny cordonero.

-FILÀ CIDES: El nom prové de Rodrigo Díaz de Vivar, l'heroi de la literatura castellana conegut com "El Cid Campeador". El cavaller de la Reconquesta és el protagonista del llibre "El cantar del Mío Cid", on es conta la seua llegenda a través de poemes. Rodrigo Díaz de Vivar va nàixer a Burgos al segle XI i era un home corpulent i fort que va lluitar en moltes batalles medievals. Va conquerir València i era conegut per aliar-se tant amb moros com cristians. El Cid Campeador era realment un soldat mercenari que buscava el seu benefici i prestava els seus servicis a canvi d'or. De jove va estar baix el mandat de l'infant Sancho II de Castella i va ser cortesà de confiança per al rei Alfonso VI. La dona del Cid era Jimena, amb qui va tindre dos filles. Les seues traïcions als castellans i a l'església catòlica van tindre com a conseqüència que el desterraren, tal i com es conta al cantar de gesta. L'argument literari es centra en que el Cid demana perdó als nobles castellans durant el desterrament. També hi ha una part dedicada a la boda de Sol i Elvira amb els infants de Carrió, però els matrimonis acaben mal. Els infants de Carrió eren uns covards que van ser humiliats al fugir d'un lleó. Com a venjança els dos germans van raptar a les filles de Rodrigo Díaz de Vivar i les van torturar nugades a un arbre. El Cid afronta la deshonra i deixa en mal lloc als malvats infants de Carrió. La història de "El cantar del Mío Cid" acaba amb el projecte de boda de les filles del Cid amb els prínceps de Navarra i Aragó. Rodrigo Díaz de Vivar tenia un cavall famós anomenat "Bavieca" i les seues espases eren "Tizona" i "Colada".

-FILÀ MIQUEROS: El nom fa referència a un dels fundadors de la filà: Domingo Miques. Els últims càrrecs de la filà Miqueros es van basar en els Nazarites, uns nobles que van governar el Regne de Granada desde 1240. "Sierra Nevada" protegia a la ciutat àrab i la bona posició geogràfica va permetre el desenvolupament del Regne Nazarita. Al segle XIV Granada va prosperar molt amb l'ajuda de les famílies abencerrajes, que defenien als sultans nazarites dels enemics Cegries. També la vida cultural va ser intensa, a pesar dels conflictes polítics entre musulmans i amb els cristians que anaven reconquerint la Península Ibèrica. Finalment els Reis Catòlics van enderrocar a la dinastia Nazarita, la última musulmana ja que desprès Granada i els seus palaus àrabs va passar a ser part de la Corona de Castella en 1492. 

 -FILÀ MUNTANYESOS: Són aquells habitants de les muntanyes que anaven armats amb destral i escut nòrdic. Representen al guerrer del bosc que descendia de les muntanyes de Cantàbria armats amb cadenes de ferro per a protegir-se. També tenen influència dels repobladors catalans que van habitar l'antiga vil·la d'Alcoi i les serres Mariola, la Font Roja, la Carrasqueta, la Sarga, l'Aitana, el Benicadell, el Barranc del Sinc, la Serrella.

FILÀ ABENCERRAJES: Eren una dinastia d'Al-Andalus que vivien a l'Alhambra de Granada. Tenien les seues pròpies habitacions, ja que recolzaven als sultans nazarites. L'Alhambra era fortalesa, alcàsser i medina i va ser habitada al segle XIII. Alguns dels llocs més coneguts són la porta de la Justícia, la torre de l'homenatge, el pati del Mexuar, el quarto de Comares, el pati dels Arrayans amb fonts, la sala d'ambaixadors, el saló d'Abencerrajes, el pati dels Lleons, la sala de Mocàrabs, el mirador del Lindaraja, la torre de les dames i les fonts del Generalife. Aquesta família musulmana va ser important en les revoltes durant el Regne Nazarita de Granada. Els Abencerrajes van patir massacres i assassinats dins dels vistosos salons de l'Alhambra, ja que participaven en moltes conspiracions polítiques. Els visirs Abencerrajes vivien en palaus i es dedicaven a activitats culturals als jardins del Generalife. Són molt coneguts els poetes Abencerrajes i els seus estudis sobre l'Islam. El llinatge dels Abencerrajes va ser perseguit tant per cristians com per nobles Cegries, una família enemiga del Regne Nazarita de Granada.

-FILÀ MASEROS: Tal volta és la filà més folklòrica, ja que recreen als llauradors de l'horta valenciana del segle XVIII. Aquesta filà rural recorda el passat agricultor d'Alcoi, quan encara no era una ciutat industrial i estava plena d'oficis artesans. Per això van vestits amb mocador, manta, espardenyes, calces blanques, saragüells blancs a mode de pantaló curt, camisa blanca, faixa i xaleco. Treballaven al camp i vivien en masos propers als bancals d'oliveres i ametlers, cultius molt arrelats a les nostres comarques. Les ferramentes campestres com corbelles, gaiatos, rastrells, l'aixà i la forca són les armes més recurrents de la filà Maseros, ja que eren sembradors i segadors de blat i recollien les collites. És habitual que els Maseros desfilen en matxos i burretes a l'Entrada Cristiana.

-FILÀ BERBERISCOS: En els seus origens era la Cavalleria de Bequetes, però al derivar a filà Berberiscos representen als corsaris otomans que navegaven pel mar Mediterrani. Al segle XIV l'anomenada "Berberia" va començar a ser una amenaça per a les regions cristianes properes al mar, entre les que es trobava el Regne de València. A la costa del nord d'Àfrica hi havien molts grups berebers que saquejaven els ports per a robar tresors, sobretot a Trípoli, Argel i altres llocs del Magreb. Per a derrotar als pirates Berberiscos es van necessitar moltes coalicions entre reis, ja que tenien vaixells i guerrers sanguinaris. Els turcs van recolzar molt als pirates Berberiscos, sent un dels més famosos Barbarroja. Dels bucaners Berberiscos es recorden molts els grans canyons i també les expressions "No hi ha moros a la costa" i "Febrer el curt, pitjor que el turc". El trage dels populars Bequeteros és idèntic al d'un regiment turc que va participar a la Guerra de Crimea de 1853.

-FILÀ NAVARROS: Són els descendents de Iñigo Arista, el primer rei de Pamplona en l'any 824. El Regne de Navarra va sorgir dels antics visigodos que dominaven les muntanyes dels Pirineus. Va ser una zona pròspera i rica gràcies als rius i les bones relacions amb França, però el Regne de Navarra no podia expandir-se al existir la Corona d'Aragó i la Corona de Castella. Els àrabs no van poder conquistar el Regne de Navarra, sent defès per molts reis com Sancho III, Alfons I, Sancho VI el savi o Sancho VII el Fuerte. La Batalla de les Naves de Tolosa en 1212 va ser famosa perquè el rei va trencar les cadenes dels Imesebelen, una tribu esclava de l'exèrcit almohade que anaven nugats i no deixaven passar a les tropes navarres. La guàrdia negra del califa també va ser ferotge, però els cristians van guanyar la guerra. Les cadenes es van convertir en el símbol del Regne de Navarra. A més a més era territori de bruixes i heretges i a les muntanyes era habitual la celebració d'akelarres amb pocions, sacrificis i rituals pagans.

-FILÀ VERDS: El nom fa referència al color dels bombatxos, però en alguns boatos de la filà Verds ha hagut al·lusions als Omeyes. Era un llinatge oriental al qual pertanyien els califes de Damasc i de Còrdova. Abderramán I va ser exiliat al Egipte i amb l'ajuda de tribus berebers de Siria va conquistar Al-Andalus en l'any 756. Dos segles més tard la dinastia dels Omeyes va deixar de governar l'emirat de Còrdova per a convertir-lo en un estat islàmic independent. En l'any 929 va nàixer el califat de Còrdova, recordat per ser l'etapa política de més dominació àrab a la Península Ibèrica. D'aquella època es recorda l'arquitectura de la Medina Azahara i els arcs de ferradura de la Mesquita de Còrdova. Amb la desintegració en l'any 1031 del califat omeya de Córdova, Al-Andalus es va convertir en un Regne de Taifes independents. Aquest declivi va afavorir la Reconquesta cristina del segle XIII.

-FILÀ ARAGONESOS: Representen als soldats de la Corona d'Aragó. Les tropes catalanes i aragoneses de Jaume I van conquerir València en 1238, mostrant la Senyera quatribarrada com a símbol de victòria sobre els musulmans. En la Batalla del Puig els sarraïns es van enfrontar a les tropes cristianes i gràcies a la força dels catalans mercenaris es va aconseguir la rendició dels musulmans, que vivien en taifes. En aquella guerra va sorgir el símbol del Rat Penat ja que conta la llegenda que l'animal volador va despertar a les tropes al caure damunt d'un tambor. Al moure les ales va fer soroll i els soldats van estar preparats per a lluitar abans de l'emboscada dels sarraïns. La victòria de la campanya militar cristiana va acabar amb Jaume I entrant a cavall a la ciutat. Portava com a bandera el famós Penó de la Conquesta amb les 4 barres roges sobre fons groc. Jaume I el Conqueridor tenia l'objectiu de reconquerir Sharq Al-Andalus, es a dir les terres de Llevant de la Península Ibèrica. La seua vida com a rei va estar marcada per fer front a les insurreccions dels mudèjars i per fer pactes amb els àrabs. Els nobles aragonesos volien annexionar nous territoris i el Papa Gregori IX va convertir en Croada la reconquesta de València. En 1238 es va iniciar l'assetjament a la capital i en setembre el Regne de Taifes va perdre. El rei Jaume I d'Aragó va fer la seua entrada a València per les Torres de Serrans el dia 9 d'octubre, dia dels valencians. Va promulgar els Furs, convertint al Regne de València en un règim polític avançat a l'època i gràcies a les lleis es va viure una etapa d'expansió econòmica, cultural i literària. Alcoi no va ser reconquerida fins a 1244. El banderí de la filà Aragonesos és la quatribarrada per aquest motiu. 

-FILÀ REALISTES: Representen als exèrcits reials que anaven a cavall, al igual que la filà Ligeros. Als boatos de la filà Realistes s'ha fet referència a Túnez, on van haver cavalleries ligeres molt combatives. En l'època almohade es va fer una unió política de tota la zona del Magreb que va beneficiar molt a Túnez i les seues dinasties d'origen bereber, entre elles els Abassides de Bagdad, que eren de religió suní i descendien dels perses de Irak i Irán. El control del mar Mediterrani va provocar moltes guerres entre cristians i otomans, per lo tant a Túnez van haver campanyes militars de les Croades.

-FILÀ ALMOGÀVARS: Són els mercenaris catalans que a l'Edat Mitjana tenien fama de ser guerrers ferotges. Els Almogàvars eren tropes de la Corona d'Aragó molt violentes que van conquerir ciutats del Mediterrani, de Grècia, Bizanci, Anatòlia, Sicilia, Galípoli, Creta i Constantinoble. Eren els adalids de Roger de Flor, un líder que va comandar les batalles al crit de "Desperta ferro". Els Almogàvars feien xocar les seues espases i escuts de metall per a atemorir als seus enemics, sobretot als sarraïns. Podien dormir al bosc sense problemes ja que en els seus orígens eren pastors i vestien amb pells d'animal. Jaume I va contractar tropes d'exploradors Almogàvars per a les seues campanyes militars de 1233 a 1260. Van ser de gran ajuda en la Reconquesta cristiana, però els Almogàvars preferien robar i feien saqueigs en vil·les medievals. En temps de pau els Almogàvars van ser una gran molèstia per als reis de la Corona d'Aragó. La gran companyia almogàvar quasi no necessitava guerrers a cavall, ja que actuaven en grups xicotets per sorpresa.

-FILÀ XANOS: El nom de la filà és desconegut, però els boatos dels càrrecs Xanos s'han basat en el Pacte del Pouet i les Revoltes que va haver a Sharq Al-Andalus al segle XIII. En 1230 Alcoi formava part del Regne de Taifes, on vivien muladies i ramaders en alqueries. Fins hi tot criaven avestrussos, un animal àrab molt peculiar pels seus ous de gran tamany. En la societat àrab del Tercer Regne de Taifes era molt important el Cadí, com a jutge i l'Alfaquí, com a mestre d'escola.

-FILÀ TOMASINES: A pesar de que al segle XIX era una filà anacrònica, les Tomasines eren molt populars i recreaven als caçadors de Suïssa decimonònics. A l'any 1954 es va reformar el trage per un més noble i elegant d'estil medieval. El concepte de la filà Tomasines va canviar per complet, passant a ser una filà cortesana amb els símbols de la rosa i el drac de cua de peix.