A València no hi ha un personatge històric tan conegut com Jaume I. Va nàixer en febrer de 1208, hereu de dos importants llinatges: la Casa d'Aragó per part de Pere II el Catòlic, i el dels emperadors de Bizanci per part de la seua mare: Maria de Montpeller. A la dinastia els primogènits s'anomenaven Pere i Alfons però la mare tenia altres desitjos, desprès d'engendrar al bebé en un engany al seu marit. Maria de Montpeller va encendre 12 ciris amb els noms dels apòstols: Pere, Andreu, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Maties, Tomàs, Simó, Judes Tadeu i Judes Escariot. L'últim ciri a consumir-se va ser el que duia escrit el nom de Jaume. El rebuig de Pere II cap al xicotet Jaume va provocar que el rei firmara un pacte matrimonial per lliurar al seu fill a la tutela de Simón: Senyor de Montfort. L'objectiu era casar-lo amb la filla d'aquest, Amicia. Per això el xiquet va ser reclòs al castell de Carcassona fins als 18 anys. Però Jaume va quedar orfe de pare i mare en 1213, quan tan sols comptava amb 5 anys. Després de la victòria cristiana sobre els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa, el seu pare i rei Pere el Catòlic es va implicar en la Croada albigesa. A la batalla de Muret va morir el rei Pere II i la Corona d'Aragó es va quedar sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra. Jaume va rebre una educació militar, religiosa i culta per part del clero i l'ordre templària. El Papa Innocenci III va jurar defendre i respectar la sobirania de l'infant Jaume com a rei de la Corona d'Aragó. Es va respectar el testament de Maria de Montpeller i Jaume va estar baix la custòdia de l'ordre del temple. Va viure una infantesa marcada per la soledat, la desconfiança i l'aprenentatge precoç de la duresa del món.
Aquest inici fràgil va forjar un caràcter obstinat i conscient de que el tron no era un do, sinó una conquesta permanent. El religiós Guillem de Montrodon i els cavallers templaris instruïren a Jaume com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó també s'educava l'infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume. El nou Papa, Honori III, era defensor de Simó IV de Montfort i amenaçava amb una Croada contra
la Corona d'Aragó si el regent no aturava el seu suport a la causa occitana. Així va acabar la regència del Compte, amb Jaume I sent coronat en 1918 a l'edat de 10 anys. Amb pràcticament 12 anys, en1220, Jaume I va fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. El consell reial va atacar al noble rebel, però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols, comprovaren que part dels nobles col·laboraven amb els assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es va aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.
En 1221, a l'edat de 13 anys,
Jaume I es va casar amb Elionor de Castella. La decisió del casament es devia al fet que no s'arribava a la majoria d'edat fins als 20 anys, moment en el qual heretaria el Regne d'Aragó. Aquest precepte només podia ser obviat si contreia matrimoni a partir dels 14 anys, moment a partir del qual esdevindria major d'edat. Desprès de la boda a Àgueda va ser armat cavallers i va fer front a la segona revolta dels nobles. En les Corts de Tortosa de 1225 Jaume I amb 17 anys, va proclamar la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. El rei marcava com a objectiu el castell de Penyíscola, però els nobles van preparar altra revolta i hi havia una guerra entre Guillem II de Montcada i els Cardona i pels successors del Comtat d'Urgell. A Jaume se li havia inculcat una visió sagrada del poder reial: governar era una missió encomanada per Déu i defensada amb l'espasa. Va imposar la seua autoritat davant una noblesa indisciplinada, acostumada a desafiar reis dèbils. Va aprendre a negociar, però també a castigar, i va entendre que la força sense legitimitat no durava. Amb el pas del temps, el matrimoni de Jaume I i Elionor de Castella era inviable. No va consolidar una aliança sòlida amb Castella, sinó que va generar tensions internes i problemes successoris. Jaume I, ja més madur i conscient del seu paper com a rei, va considerar aquella unió un error polític. Finalment, l'any 1229, coincidint simbòlicament amb l'inici de la conquesta de Mallorca, el matrimoni amb Elionor de Castella va ser anul·lat per motius de parentiu, amb l'autorització del Papa de Roma. El fill nascut d'aquesta unió, Alfons, va ser declarat il·legítim a efectes successoris, un fet que va tindre conseqüències decisives en el futur del regne.
La conquesta de Mallorca no era només expansió territorial: era prestigi, terres per repartir i una forma de consolidar la fidelitat dels nobles. La presa de Mallorca va ser una guerra dura i cruenta per a demostrar que el jove rei tenia voluntat de ferro i capacitat de lideratge. Mallorca sota domini musulmà s'havia convertit en un lloc de pirateria que amenaçava greument les rutes marítimes catalanes i aragoneses i especialment els interessos dels mercaders de Barcelona i Tarragona al mar Mediterrani. Jaume I va seduir nobles cavallers i burgesos amb promeses de terres botí i privilegis. Era com una Croada amb la benedicció papal, fet que dotava la guerra d'un caràcter sagrat i justificava la violència contra els àrabs. La preparació de l'expedició va ser colossal. Ports com Salou bullien d'activitat mentre es construïen naus i s'organitzaven provisions. Mai abans la
Corona d'Aragó havia reunit una flota d'aquelles dimensions. El mar es va convertir en el primer escenari de la conquesta i també en una prova de foc per a un rei encara jove. Desprès del desembarc, les tropes cristianes posaren peu a terra enmig del caos, la por i la resistència musulmana. Els primers enfrontaments foren durs i confusos, amb combats cos a cos en terreny desconegut. Jaume I va participar activament, exposant-se al perill i reforçant així la seua imatge de rei guerrer present al camp de batalla. El setge de la ciutat de Palma va ser llarg i marcat per la fam, les malalties i els constants atacs. A l'interior de la ciutat la població musulmana resistia amb desesperació, conscient que la derrota significaria la fi del seu món. Les tropes cristianes hagueren de sotmetre la resistència dispersa a les muntanyes i a altres punts de l'illa. El control total del territori va ser lent i costós, però finalment Mallorca va quedar integrada en la Corona d'Aragó com un regne nou amb institucions pròpies. Com els habitants àrabs van ser esclavitzats i massacrats, les terres es van repoblar amb pagesos de l'Empordà. En 1231 es va sotmetre l'illa de Menorca i en 1235 va acabar la conquesta catalana d'Eivissa i Formentera.
Alliberat d'aquell primer matrimoni, Jaume I va buscar una nova aliança més adequada als seus interessos. El 1235 es va casar amb Violant d'Hongria, filla del rei Andreu II d'Hongria. Era una dona culta, intel·ligent i amb una forta personalitat, i així es va reforçar el prestigi internacional de la Corona d'Aragó. La relació entre Jaume I i Violant d'Hongria va tindre més estabilitat emocional que l'anterior amb Elionor de Castella. Violant va exercir una influència notable en la cort, actuant com a mediadora política i consellera del rei. Les fonts la descriuen com una reina activa, amb criteri propi, que participava en decisions importants. El seu paper va ser clau en la idea de dividir els territoris entre els fills, una decisió que Jaume I acabaria adoptant en els últims anys de la seua vida. Del matrimoni amb Violant d'Hongria van nàixer diversos fills, entre els quals destaquen Pere, futur Pere III d'Aragó, i Jaume, que seria rei de Mallorca. Aquesta descendència va assegurar la continuïtat dinàstica i Violant va acompanyar a Jaume I durant anys clau del seu regnat i la consolidació del Regne de València. Violant d'Hongria va morir l'any 1251, una pèrdua que va afectar profundament el rei.
La conquesta de València era ambiciosa i complexa per a Jaume I. Va ser una acció llarga, calculada i plena de fases diferenciades que va transformar per a sempre el territori i la seua població. A diferència de Mallorca, on la conquesta va ser ràpida i contundent, València exigia anys de preparació, diplomàcia, guerra irregular i una paciència política. En un primer moment, Jaume I no podia avançar directament sobre la ciutat de València sense assegurar abans el control del territori que l'envoltava. El país valencià era un mosaic de castells, valls fèrtils i comunitats musulmanes fortament arrelades, moltes de les quals comptaven amb líders locals capaços d'organitzar la resistència en taifes. Per això, la primera fase de la conquesta era una expansió gradual cap al sud, amb la presa de fortaleses estratègiques que permetien tallar comunicacions i debilitar el poder islàmic. Castells com Morella, Penyíscola, Borriana o el Puig adquiriren una importància clau. La caiguda de Borriana en 1232 va obrir el camí cap a la plana litoral, mentre que el Puig es convertia en una base fonamental en 1236 desde on assetjar València. Jaume I va combinar l'ús de la força amb pactes de submissió que garantien, almenys sobre el paper, la protecció de la població musulmana a canvi de rendició i tributs. Aquests pactes eren fràgils i es trencaven per la pressió dels nous colons cristians de Catalunya.
La resistència musulmana no va ser passiva, ja en 1233 la majoria de població de Morella va morir defenent sense resultat la fortificació. Jaume I es va veure amb l'emir destronat Abū Zayd a Terol, i va establir un nou pacte en maig de 1236. Se li va atribuïr a Jaume I la quarta part del territori de València. Mentre el rei de Castella s'apoderava de Còrdova, Jaume conqueria els castells d'Enesa, Paterna, Bètera i Montcada. La Batalla del Puig de 1237 va tindre caràcter de Croada per part del Papa Gregori IX. En aquella guerra va sorgir el símbol del Rat Penat, ja que conta la llegenda que l'animal volador va despertar a les tropes al caure damunt d'un tambor. Al moure les ales va fer soroll i els soldats van estar preparats per a lluitar abans de l'emboscada dels sarraïns. Els 600 genets i els 11000 soldats sucumbiren a un exèrcit cristià que va fer fugir als musulmans. Zayyan va intentar negociar amb Jaume I per a que no atacara la capital, a canvi de la cessió de tots els castells des del riu Guadalaviar fins a Tortosa i Terol, la construcció d'un palau per al rei i el pagament d'un tribut anual. La resposta va ser que Jaume I podia apoderar-se de la ciutat de València, i aleshores caurien naturalment en el seu poder tots els castells i terres, així que no li convenia el pacte.
El 22 d'abril de 1238, Jaume I es va dirigir al Grau de València per posar setge formal a la ciutat, i va establir el seu lloc de comandament a Russafa. Zayyan ibn Mardanix va demanar ajuda al rei de Tunis, però no gosaren desembarcar perquè la muralla havia començat a ser atacada i incendiada per Jaume I. Desprès de 5 mesos, a València escassejaven els aliments, així que el desesperançat Zayyan va rendir la ciutat a Jaume I. La capital islàmica havia sigut un centre urbà ric, però patien fam i malalties. El 22 de setembre se signaren les capitulacions i els musulmans podrien escapar pel sud del Xúquer. El 28 de setembre de 1238 els moros valencians van hissar la senyera quatribarrada d'Aragó i Catalunya. El dissabte 9 d'octubre de 1238 Jaume I va entrar a cavall a la ciutat amb el Penó de la conquesta: 4 barres roges sobre fons groc. Es considera una data fundacional plena de simbolisme, en la que València passava a mans cristianes fins a l'actualitat.
Després de la caiguda de la ciutat va arrancar una nova fase decisiva: la reorganització del territori. Jaume I va plantejar el Regne de València com una entitat política pròpia, amb lleis, institucions i furs específics. Es van repartir terres i cases entre nobles, cavallers i colons, mentre gran part de la població musulmana va ser expulsada, sotmesa o convertida en mudèjar. Un procés que va transformar radicalment la composició social i cultural del país. En 1240 Alfons X de Castella pretenia conquerir Xàtiva i Jaume I pretenia conquerir Villena. Els termes del tractat de Cazorla no delimitaven una frontera exacta sinó que establien el límit d'expansió feudal en la delimitació entre els emirats de Denia i de Múrcia. El context desfasat dels acords precedents per antiguitat va portar a discrepàncies i conflictes. Amb el Tractat d'Almisrà en 1244, el territori entre les 2 delimitacions acabava com a zona de colonització castellana perquè Jaume I havia decidit atorgar-lo a l'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons el Savi. Tot a canvi del matrimoni de la seua filla, la infanta Constança d'Aragó amb l'infant Manuel de Castella. Xàtiva, Dènia i Biar serien ja cristianes en 1245. La conquesta de la zona d'expansió aragonesa entre Biar i Oriola quedaria a càrrec de l'infant Alfons de Castella, qui aconseguiria fer caure Alacant en 1248. Jaume I va demanar ajuda econòmica al Papa Climent IV i una part important dels musulmans expulsats de Dènia i Xàtiva es van unir als rebels o exiliats a Múrcia. Era la seua forma de defendre's d'un sistema feudal opressor i aliè a la cultura islàmica.
Líders com Al-Azraq organitzaren revoltes, atacs sorpresa i guerres de guerrilles que dificultaren enormement el control cristià de les zones muntanyoses. Aquestes insurreccions obligaren Jaume I a desviar recursos, reforçar guarnicions i actuar amb una duresa creixent. La conquesta de València va ser una guerra de desgast, llarga i irregular. La força dels catalans mercenaris va crear un nou ordre amb gran poder polític sobre les restes de l'antic món andalusí. Per a aplacar les insurreccions àrabs Jaume I va tindre que tirar d'ambaixades i fer Pactes com el del Pouet en 1945. Les comarques centrals eren difícils de dominar, ja que Al-Azraq coneixia millor els camins muntanyosos i dominava castells i les serres alacantines: Vall de Gallinera, Alcalà, Perputxent, Planes, Cocentaina i Alcoi. Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, Al Azraq es va revoltar en la Segona Revolta Mudèjar de 1248. Els sarraïns van aprofitar que molts guerrers cristianes estaven prestant recolzament militar a la Corona de Castella en la conquesta de Sevilla. Va haver períodes de falsa calma on Al Azraq va buscar treves i maniobres diplomàtiques. En diverses ocasions li va escriure cartes a la reina Na Violant d'Hongria, per a que ella mediara amb el rei. Fins hi tot va intentar negociar a través del rei Alfons X de Castella, gendre de Jaume I, i es va oferir a capturar castells per al monarca castellà, un fet que va enfadar més al Conqueridor. En la trampa de la boda d'Al-Azraq amb una jove cristiana, Jaume I va estar a punt de morir en una emboscada. Al-Azraq no tenia cap intenció de convertir-se al cristianisme i al final va ser derrotat per la traïció del seu mateix conseller en Castelló de Rugat. En 1258 Jaume I conquesta sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells i als pocs dies Al-Azraq es va rendir, lliurant Alcalà, la Vall de Gallinera i la resta de les fortificacions. Jaume I no va complir les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com si feia Castella. Tenia por de debilitar el Regne de València econòmicament, i va preferir iniciar accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions. Al-Azraq es va tindre que exiliar durant molts anys al Regne nazarita de Granada. Durant la seua estada va intentar aconseguir ajuda econòmica dels benimerins i altres tribus del Magreb. Jaume I firmava la Carta Pobla d'Alcoi en 1256, i la vil·la medieval propera al Barranc del Sinc començaria a créixer durant segles.
Jaume I va renunciar a Occitània a canvi de que els francesos no atacaren Catalunya. Així Jaume I va continuar centrat en la conquesta del sud, quan ja el Regne de Castella tenia en el seu poder l'emirat de Múrcia. En 1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra el Regne de Castella amb el suport dels sultans de l'Alhambra de Granada i Marroc. Com que Castella era incapaç de controlar la rebel·lió islàmica, la reina Violant d'Aragó i d'Hongria, filla de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, va demanar ajuda urgent al seu pare. El rei Conqueridor va aconseguir l'ajuda de la noblesa militar catalana i, en canvi la noblesa aragonesa es negar a participar en una campanya militar per a auxiliar Castella sense cap compensació. L'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume I i futur Pere el Gran, va derrotar la insurgència islàmica i desprès d'exterminar als granadins se li va tornar al Regne de Castella. Així es respectaven els límits territorials acordats al Tractat d'Almisrà de feia 20 anys. En 1269 Jaume I volia participar en les Croades de Terra Santa, animat pel Papa Climent IV. Però només 11 naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre i Jaume I es va refugiar a Montpeller per culpa les continues tempestes. El rei Conqueridor va tindre que fer front a més revoltes nobiliàries a Catalunya, i el van deixar sense energia per a més Croades.
Jaume I estava ja major quan Al-Azraq va tornar del seu exili de Granada. Anava preparat amb un exèrcit de 250 guerrers a cavall. Amb 70 anys, el visir d'ulls blaus volia reivindicar els seus dominis i propietats, però Jaume I ni tan sols es va presentar a Alcoi. Va enviar 40 cavallers de Xàtiva a defensar la vil·la medieval de la Tercera Revolta Mudèjar. El 5 de maig de 1276 Al-Azraq va retornar a les seues terres per a recolzar a la població musulmana i en cas de morir, fer-ho en la seua terra de naixement. Els mudèjars estaven farts de pagars alts impostos als catalans i la pressió fiscal va desencadenar en la Batalla de la Canal. Allí va perdre la vida Al-Azraq, en una distracció del visir contra els cristians d'Alcoi. La llegenda conta que Mossèn Torregrosa va participar en la lluita i la seua pregària a Sant Jordi es va convertir en intervenció divina. Els benimerins, veient al seu líder assassinat pel "Walí", es van rendir. Els 40 cavallers de Xàtiva els van perseguir, però van caure en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq. Els mudèjars es trobaven amagats per a un contraatac en el Barranc de la Batalla, i cap cavaller es va salvar. No obstant, la vil·la medieval d'Alcoi es va mantindre en mans dels cristians i els rebels es van dirigir a Llíria i destruint Llutxent. Mil peons moros atacaren la Vall d'Albaida fins conquerir el castell de Xàtiva. Jaume I va combinar diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, fet que va provocar disputes internes entre els musulmans. Però el rei es va posar malalt i va morir el 27 de juliol de 1276. Fa 750 anys Pere III el Gran va heretar el Regne de València, junt a la resta de terres de la Corona d'Aragó. La Tercera Revolta Mudèjar va seguir fins a ser sufocada a Montesa a finals de setembre de 1277. El nou rei va recuperar fortificacions i els granadins i els nord africans no arribaren a socórrer als mudèjars. Pere III va ordenar desarmar-los sense castigs i l'any 1283 va decretar una llei que permetia la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç. En 1296 va conquerir per mar la ciutat d'Alacant i pacíficament Elx, continuant la fase de conquesta cap al sud del seu pare Jaume I.
La repoblació de les comarques valencianes es va fer amb catalans i per això hui en dia parlem català occidental. La població musulmana,
mudèjar i mossàrab va estar sotmesa a una nova jerarquia en la que cristians i jueus estaven protegits. Com a rei d'un territori amb mar, Jaume I va afavorir molt el comerç i fins hi tot va crear una moneda pròpia per a la Corona d'Aragó, tal i com relata el Llibre dels Fets. En el seu regnat de 63 anys fins a ser ancià, Jaume I va destacar per l'otorgament dels Furs en 1261. Eren les lleis que regien el Regne de València i van ser abolits en 1707 al Decret de Nova Planta per culpa del rei Felip V de Borbó. Els Furs aprovats per les Corts feien que el tercer estament de la societat feudal estaguera lliure de l'arbitrarietat de la noblesa. Els Furs van convertir al Regne de València en un règim polític avançat a l'època i gràcies a les lleis es va viure una etapa d'expansió econòmica, cultural i literària. Els cristians van tindre que conviure amb la resta d'ètnies existents al Regne de València: Els musulmans i jueus. Per tot açò Jaume I continua sent una figura venerada pels valencians en l'actualitat. El personatge històric s'explica a les escoles i el seu casc amb un drac alat és l'emblema de la Generalitat Valenciana.
Desprès de la Revolució del Petroli de juliol de 1873, les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi no es van poder celebrar durant 2 anys. La repressió al proletariat no va acabar aleshores, però en 1876 es van recuperar les Festes d'Alcoi per una efemèride important: El 600 aniversari del Patronatge de Sant Jordi. Van ser unes celebracions molt especials, en les que la societat alcoyana es va bolcar en cos i ànima. Les cases burgeses es van decorar més de lo habitual, va haver llums extraordinàries i els carrers es van engalanar més que mai. L'Ajuntament i la Bandeja també van tindre nous adorns, com també el Círculo Industrial. Tota la decoració es va llevar per a les Festes de 1877, encara que si es van aprofitar moltes de les carrosses estrenades en el VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi. Lo més important de 1877 va ser que el 21 d'abril es va inaugurar la Caldera de gas. Unes instal·lacions en la Beniata que dotaven de llum elèctrica a tota la ciutat industrial. José Villalonga era alcalde d'Alcoi i es mostrava orgullós de l'avanç en la qualitat de vida, com també en el respecte per la tradició de la "batalla fingida dels exèrcits de la creu i la mitja lluna".
