Analytics

jueves, 29 de julio de 2021

RAFAEL GUARINOS: DISSENYADOR FESTER D'ALCOI

Rafael Guarinos Blanes va ser un gran pintor alcoyà que va dedicar part del seu art a reforçar el disseny fester i fer-lo més professional i de qualitat. Va ser Assessor Artístic de l'Associació de Sant Jordi a partir de 1977 i fins a 1994 va estar treballant per Nostra Festa de forma incansable. Rafael Guarinos apostava radicalment per la fantasia i va ser el motor per a que els artesans s'implicaren més en Nostra Festa. Va faltar als 89 anys el 29 de juliol de 2016, i en el cinquè aniversari de la seua mort recordem les seues obres i bocetos més destacats i les senyes de identitat de la seua plàstica.

Era un pintor vocacional i va aportar una nova estètica a les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi, començant la seua carrera en 1948 al dissenyar tota la capitania cristiana de la filà Mozàrabes i la mora de la filà Miqueros. Als anys 50 amb els càrrecs de les filaes Cordoneros, Ligeros i Cruzados va millorar el seu estil. El seu patrimoni artístic va anar creixent, al mateix temps que anava sent popular a les filaes. Rafael Guarinos va pintar molts quadres de Sant Jordi, amb una iconografia pictòrica àmplia i variada. A més a més la seua fe en el patró d'Alcoi el va portar a dissenyar trages de Sant Jordiet: Als anys 50 i 60 i els de 1970, 1983 i 1993. Sabia combinar els colors i les teles, encara que l'estil dels seus trages s'ha quedat un poc obsolet hui en dia. No obstant, va marcar una època plena de detalls i preciosisme.

Com a pintor del Cartell se li va atorgar aquest honor en 1951, 1953 i 1967, destacant l'obra del musulmà a cavall. També va crear 5 portades per a la Revista de Festes: En 1955, 1976 amb el VII Centenari del Patronatge de Sant Jordi, 1982 amb el Centenari de la Música Festera, en 1987 i en 1990 en el XVII Centenari del Martiri de Sant Jordi. Les referències al patró de la ciutat eren evidents en les seues pintures. Rafael Guarinos apostava clarament per la senzillesa i la lluminositat, i prenent-se llicències històriques a favor d'una major imaginació. La seua tècnica preferida era l'aquarel·la, com es pot veure als següents bocetos de 1955.

El canvi radical del disseny de la filà Tomasines va suscitar una polèmica en 1954 sobre si convenia eradicar absolutament tots els anacronismes de Nostra Festa. El trage de tomasina vella estava en decadència i Rafael Guarinos va proposar la vestimenta de noble medieval en tons blaus. Els defensors dels anacronismes van veure amb amarga nostàlgia com es perdia l'últim referent de la indumentària típica, espontània i folklòrica d'Alcoi. Rafael Guarinos era fester de la filà Cides i va ser l'encarregat de canviar el disseny oficial de la seua filà allà per l'any 1960. El disseny de Rafael Guarinos va causar una grata impressió entre els alcoyans. Una de les innovacions del disseny de Rafael Guarinos era el material de l'escut. La filà Cides va ser la primera en canviar els escuts de fusta i cartró per uns de metall que li donaven més autenticitat al conjunt. Novament la filà Cides tenia un trage medieval que seria el definitiu i perfilava l'estètica festera per als anys 60.

Moltes altres filaes cristianes van modificar el seu trage oficial, sent Rafael Guarinos un dels impulsors d'aquesta revolució. Li va donar una nova visió als trage oficial de la filà Mozàrabes en el plujós 1952. També va ser el creador del disseny de la filà Alcodianos, refundada en 1960. Als anys 50 ja va dissenyar esquadres de negres per a filaes del bàndol moro com Ligeros, Mudéjares o Berberiscos, però també va dissenyar trages de capità cristià com el de la filà Gusmans en 1958. Als anys 60 va incrementar la seua participació en el disseny fester i pràcticament va dissenyar per a totes les filaes d'Alcoi en algun any de càrrec, per exemple les dos alferecies de 1965 de les filaes Alcodianos i Ligeros. 

Per a la filà Xanos va dissenyar l'esquadra de negres del capità moro 1962 i l'alferecia mora de 1974. L'estreta col·laboració amb la filà Cides va seguir en els càrrecs de 1969 i 1970 i també va tindre l'honor de dissenyar la primera esquadra d'enmig de la filà en 1977. En 1973 Rafael Guarinos va crear la capitania cristiana de la filà Vascos, però aquell any es recorda pel lamentable retràs de la desfilada i els xiulits a l'esquadra de negres de l'alférez cristià. Rafael Guarinos va crear els trages del capità i alférez moro de 1976, any del VII Centenari del Patronatge de Sant Jordi. Del trage del capità moro de la filà Verds destacava la corona daurada amb joies damunt del turbant negre. En 1977 va dissenyar l'esquadra de negres i boato de la filà Magenta. Curiosament el trage que va presentar per al capità moro 1977 no va convèncer i va acabar sent aprofitat per a la novedosa figura dels cavallers.

Rafael Guarinos es va consolidar com un referent imprescindible del disseny alcoyà i als anys 80 va fer el trage de l'alférez cristià 1983 de la filà Cides, just quan Paco Aznar estava en auge. En 1982 i 1983 Rafael Guarinos va apostar pel colorit als boatos dels dos càrrecs de la filà Realistes i també va dissenyar l'arriscada esquadra d'enmig de la filà Magenta. Va saber conviure amb el gran Luis Solbes i no va haver competència per veure qui dels dos tenia millors bocetos. De fet no es van eclipsar mai entre ells i cada dissenyador tenia les seues filaes de confiança.

Rafael Guarinos va renovar els trages dels Heraldos i trompeters i timbalers en 1982, amb uns dissenys innovadors en el seu moment d'estrena. En 1984 va dibuixar un excel·lent Llibret de filaes que actualitzava el de Luis Solbes i que va ser aprofitat com a baralla de cartes. Al mateix any també va reestructurar la Cavalcada de Reis Mags, quan faltava poc per al centenari de la trilogia nadalenca d'Alcoi i l'Ajuntament no sabia com organitzar la Cavalcada dels Reis d'Orient. El model actual de la desfilada de Melchor, Gaspar i Baltasar va sorgir de la ment de Rafael Guarinos. A l'any 1986 Rafael Guarinos va crear les banderes heràldiques que es colguen de l'Enramada. Primer es van posar a la Plaça d'Espanya i l'efecte no va ser el desitjat. Es van llevar per a no tapar la visió de les Entrades desde els balcons. Les banderes van tornar amb un nou plantejament en 1989, amb els escuts de les 28 filaes. 

La capitania mora 1986 de la filà Llana va ser obra de Rafael Guarinos, amb una idea basada en les jaimes del desert i els nòmades a camell. Francisco Matarredona portava un trage amb clares reminiscències llaneres. Rafael Guarinos va dissenyar el trage de l'alférez cristià 1987 i estava molt satisfet perquè la última volta que havia col·laborat amb la filà Mozàrabes havia sigut en l'alferecia de 1959. En 1991 Rafael Guarinos va veure com Alejandro Soler li agafava el relleu en la capitania mora 1991, no obstant l'esquadra de negres de la filà Magenta va escollir un disseny clàssic i africà 100% Guarinos. L'últim càrrec i boato dissenyat per Rafael Guarinos va ser el capità cordonero de 1992, quan la creativitat ja es veia un poc reduïda per l'edat. Rafael Guarinos tenia una concepció dels seguicis on els ballets no tenien massa rellevància i als anys 90 les coreògrafes van agafar un fort impuls a les Entrades. En 1995 la filà Vascos va canviar les capes de llana per unes de seda més lleugeres, amb l'ajuda de Rafael Guarinos.

Rafael Guarinos era un bon home que tenia molt d'afecte a les ciutat d'Alcoi i Ibi. En maig de 2021 es va inaugurar un mural de Rafael Guarinos a la façana lateral del Museu Alcoyà de la Festa. La lona amb dibuixos de Solbes i Guarinos va estar acompanyada de música festera en directe al descobriment, sent un dels pocs actes festers celebrats en aquest any de pandèmia.

jueves, 22 de julio de 2021

D'ON VENEN ELS NOMS DE LES FILAES D'ALCOI?

 La proveniència dels noms de les 28 filaes alcoyanes és diversa i són un reflex de l'època en que van ser fundades. Desde les més antigues amb noms o cognoms de membres fundadors fins les més modernes que rescaten noms historicistes o de grups guerrers o pobles que ja estaven habitats als segle XIII. Anem a repassar els orígens dels noms de les filaes amb una explicació de lo que representen:


-FILÀ BENIMERINES: Eren guerrers de tribus nòmades del nord d'Àfrica que van fundar una dinastia en Al-Andalus. Els descendents del grup bereber Zenetes vivien a la muntaya de l'Atlas i es dedicaven a la caça i la ramaderia. Van derrotar a l'Imperi almohade en l'any 1216 i la seua ciutat capital va ser Fez, on van construir nous zocos, muralles, palaus i monuments. Els Benimerines també van ocupar Rabat, Marrakesch, Alger i Tànger gràcies al líder Abú Yusuf. Prové de la paraula Banumarins, d'origen bereber, però que els castellans van anomenar Merínidas. A partir de 1244 van anar ocupant zones del Magreb i de la Península Ibèrica, sent coneguda la seua campanya militar de Granada a Córdoba. El rei nazarita de Granada va demanar ajuda al sultà de Fez per a que els Benimerines lluitaren contra les tropes del Regne de Castella. Van ser contractats per Al-Azraq per a la Batalla d'Alcoi en 1276. Sancho IV va aconseguir conquistar Tarifa en 1292 i els Benimerines es van retirar a la costa africana. Altra derrota dels Benimerines va ser la Batalla del Salado en 1340, quan van acabar les incursions en la Península Ibèrica. Els Benimerines eren bèl·lics però apreciaven la cultura i la poesia Al segle XIV les conspiracions internes entre sultans van debilitar la dinastia benimerí fins que van perdre el control de totes les zones del Magreb i les ciutats marroquís.

-FILÀ CRUZADOS: Els creuats eren els guerrers i monjos que van acudir a Terra Santa per a recuperar el domini catòlic prop d'Orient, en ciutats dominades per l'Islam desde el segle VII. Aquestes guerres religioses es van anomenar Croades i van començar en 1096 a Antioquía. La última campanya militar dels creuats es va dur a terme en 1291. Els senyors feudals i els seus soldats viatjaven pel mar Mediterrani desde Europa. França, Sicília, Anglaterra van aconseguir que Jerusalem tornara a ser cristiana i una conquesta temporal de Constantinoble. A la Península Ibèrica el Papa va considerar Guerra Santa la lluita entre cristians i musulmans a les terres de Sharq Al-Andalus. Les batalles al califat de Còrdova, la Reconquesta del Regne de Taifes, la caiguda de Granada i les Naves de Tolosa formen part de les Croades. Els creuats volien lliurar els llocs Sants on havia viscut Jesucrist per a que els peregrins anaren sense por a represàlies del poder mahometà. El papa Urbà II va predicar la Primera Croada i considerava als participants l'exèrcit de l'església, a qui se'ls perdonava els pecats. Els turcs havien conquerit Anatòlia i l'imperi bizantí temia la seua continuïtat a causa de l'avanç de l'enemic. Prínceps i plebeus van organitzar les lluites en Bizanci, Síria, Antioquía, Trípoli i Jerusalem. La Segona Croada va ser una resposta a la Yihad àrab i en ella van participar el rei Luis VII de França i Leonor d'Aquitània.  L'expedició va ser un fracàs i no va aconseguir conquerir Damasc. El sultà Saladí es va fer l'amo d'Egipte quan el califat fatimí va decaure i va aconseguir el control polític de Síria. Els sarraïns amenaçaven Jerusalem així que es va declarar la Tercera Guerra Santa contra Saladí. Els templaris i hospitalaris van ser molt importants entre els creuats, però les tropes de Saladí van acabar conquerint Jerusalem. La derrota va ocasionar que Ricard cor de lleó s'unira a les Croades. El famós rei d'Anglaterra va firmar una treva amb Saladí que va portar temps de pau de 1193 a 1199. El papa Inocenci III va convocar la Quarta Croada contra Egipte i va acabar amb la conquesta de Constantinoble, actual Istanbul. La Quinta Croada va partir en 1218 cap a Egipte i encara que l'exèrcit creuat era més nombrós que mai, va fracassar en l'intent de conquerir El Cairo. La Sexta Croada va convertir a l'emperador Federico II en rei de Jerusalem a l'any 1229 i també va obtindre Betlem i Nazaret. En 1244 Jerusalem va tornar a caure en mans dels turcs i el rei Luis IX de França va comandar la Sèptima Croada, sent capturat en Egipte. 25 anys desprès Luis IX ho va tornar a intentar en la Octava Croada que va desembarcar en Túnez. En aquella regió comercial hi havia una epidèmia i els creuats i el propi rei de França van morir infectats. La caiguda de la ciutat d'Acre per als turcs en 1291 va provocar que els creuats es rendiren i evacuaren les seues possessions de Beirut.

-FILÀ MUDÉJARES: Són els musulmans als qui se'ls va permetre viure en territori cristià. Vivien amb les seues lleis en les ciutats, però en barris segregats anomenats "Aljama". Al principi se'ls deixava practicar l'Islam i les seues tradicions i també conservaven la seua llengua. Es dedicaven a l'agricultura i en Sharq Al-Andalus es dedicaven al regadiu del camp, inventant tècniques importants per a l'hora com són les sequies i les nòries per a portar aigua. Els mudèjars vivien amb moltes limitacions socials i econòmiques, però l'art mudèjar ques es va desenvolupar a les mesquites era de gran bellesa, per exemple amb els arcs de ferradura. Amb les constants pujades d'impostos dels cristians, les Revoltes Mudèjars van anar creixent al llarg del segle XIII per tota la Península Ibèrica. Durant segles van passar de pactes amb els cristians a conflictes que acabaven en guerra. Va haver revoltes en Múrcia, Alcoi, Denia, Xàtiva, Tarazona, Terol, Saragossa i Granada. En la rendició d'Al-Andalus en 1492 els mudèjars van ser obligats a convertir-se al cristianisme i se'ls va passar a anomenar moriscos fins la seua expulsió en 1609.  

-FILÀ ASTURIANOS: Van ser els primers pobladors dels regnes cristians de la Península Ibèrica. Els asturs estaven ubicats al nord i vivien desorganitzats i en poblats independents. Tenien els seus propis Déus i divinitats místiques, mantenint-se un llegat de històries i llegendes com les espumeires, les fades xanes, les cuelébres en forma de serp, les mortíferes güesties, les bruixes guaxes, els donyets trasgus i altres personatges mitològics. El rei Don Pelayo els va convertir al cristianisme, fent-los espirituals i guerrers. Finalment el rei Alfons I va unificar totes les tribus celtes de Galícia, Astúries i Cantàbria per a lluitar contra els musulmans que assetjaven la Península Ibèrica.  Els símbols que identificaven als Asturianos eren l'alfa i l'omega, lletres que representen el principi i el fi.

-FILÀ LLANA: Són mercaders de Málaga que descarregaven el fil al port i es dedicaven a tintar el material de la llana de les ovelles. També se'ls identifica com els comerciants de teles i llana que venien els seus productes en l'Albaicín. Era un mercat famós de Granada, en una zona pròxima a l'Alhambra. També hi ha una teoria que els associa als religiosos Sufies, ja que "suf" significa llana en àrab. En els inicis de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi, la majoria de filaes mores s'anomenaven "Primera de Llana, Segona de Llana" etcètera. Tal volta el nom filà estiga relacionat en "Filatura de Llana", "Filatura de Seda" i va quedar instaurat com a filà. 

-FILÀ MOZÀRABES: Eren els antics pobladors dels regnes hispànics. Durant la ocupació islàmica van mantindre la seua fe cristiana i van conservar els seus drets i la llibertat religiosa, encara que convivien amb els musulmans. Els mossàrabs vivien en regnes àrabs però practicaven rituals cristians a canvi de pagar alts impostos. La majoria eren molt cultes i per això estaven protegits, a més a més van aprendre i practicar moltes costums àrabs i els seus idiomes. La seua organització política tenia restriccions i fiscalment tenien una vida amb injustícies. Molts mossàrabs es van convertir a l'Islam, anomenant-los muladies. La integració entre àrabs i cristians va ser prou pacífica en llocs com Castella i Lleó o Toledo, on es pot veure molta arquitectura amb art mossàrab. Encara que hi havia tolerància entre les dos cultures, els mossàrabs tenien una posició social inferior desde el segle VIII. Per això van anar emigrant cap als regnes cristians del nord i allí es van unir a les guerres per a la Reconquesta.

-FILÀ LIGEROS: Representen als exèrcits de cavalleria del Magreb. Lluitaven en la Regió del Rif, coneguda per tindre les muntanyes més grans de Marroc. Se l'anomenava cavalleria ligera perquè eren els més ràpids i lleugers i formaven la primera part d'un exèrcit amb cavalls que galopaven a gran velocitat. Eren guerrers poc protegits i que portaven poques armes, per això tenien més movilitat. El símbol de la filà Ligeros són dos cavalls, un negre i l'altre blanc.

-FILÀ VASCOS: Eren els pobladors propers als Pirineus que provenien dels antics Visigodos. Tenien la seua pròpia mitologia i estaven molt units a la natura i la caça. Els grups del nord de la Península Ibèrica defenien els seus territoris per separat, fins que es van tindre que unir per a enfrontar-se a les tropes àrabs de Abderraman I. Les coalicions vascones del segle X van ser l'inici del regne cristià, amb batalles com la de Roncesvalles i van ajudar en la Reconquesta cristiana. Aquesta va ser la font de inspiració del pintor Francisco Laporta en 1909.

-FILÀ MAGENTA: Al fundar-se la filà s'anomenaven Beduïns. Eren un poble nòmada del desert que practicava la transhumància. Vivien com a tuaregs que erraven per les dunes del Sahara i Siria. Aquesta tribu àrab va dominar Marroc i Egipte al segle VII i venerava la religió islàmica, la poesia, les pedres precioses i la natura. Es dedicaven a la ramaderia i es desplaçaven buscant aigua i oasis. Encara que eren pastors, també tenien unes efectives tàctiques de combat que els feien letals en les batalles. Les caravanes de beduïns pel desert estaven acompanyades de tendes de campanya i camells, cabres i ovelles. Els beduïns li donaven molta importància als clans i la sang, però també eren molt hospitalaris.

-FILÀ ALCODIANOS: Com indica el nom, són els antics habitants de la vil·la medieval d'Alcoi, que té la seua Carta Pobla fundacional en 1256. Els repobladors cristians desprès de l'expulsió àrab eren catalans i aragonesos, i així s'explica que en Alcoi es parle valencià desde fa segles. Els Alcodianos van defendre les muralles de la població en la Tercera Revolta de 1276 i en la Batalla d'Alcoi va perdre la vida el visir Al-Azraq, qui volia recuperar les seues terres. L'aparició miraculosa de Sant Jordi va donar peu a que se li dedicaren unes Festes de Moros i Cristians en el seu honor.

-FILÀ MARRAKESCH: Representen als habitants de la famosa ciutat de Marroc. Els Almoràvides van fundar la ciutat al segle XI sobre un oasi de palmeres. El comerç de dàtils i la vida als mercats àrabs va permetre que Marrakesch augmentara de població. Els califes almoràvides van construir moltes mesquites com la de la Kutubia, semblant a la Giralda de Sevilla. Desprès l'Imperi Almohade li va donar un gran esplendor a la ciutat de Marrakesch, amb construccions com els jardins d'Agdal o la fortalesa de la Casbha. En 1230 els Benimerines van conquistar Marrakesch i la van tindre en el seu poder durant 2 segles. Els alauites també van aportar molta arquitectura a Marrakesch: La porta de Bad Agnou, el zoco del Attarin i el zoco del Kebbir.

-FILÀ GUSMANS: La primera filà medieval del segle XX està inspirada en la figura històrica de Guzmán el Bueno, un noble militar de Castella i Lleó. Va firmar el pacte amb el sultà Yusuf de 1281. Va aconseguir una gran fortuna gràcies al seu matrimoni i les lluites en la ciutat marroquí de Fez, on es va enfrontar a un drac. Conta altra llegenda que Guzmán el Bueno va defensar les muralles de Tarifa amb gran bravura.  Els musulmans demanaven la rendició dels cristians o matarien al fill de Guzmán el Bueno. Però ell va llançar una daga desde el castell de Tarifa per a que degollaren al seu fill. No va sucumbir al xantatge i va continuar el setge a Tarifa. La gesta medieval en la que Guzmán el Bueno li tallava el cap a un drac és l'origen de l'escut de la filà Gusmans, en el que apareix un drac.

-FILÀ JUDÍOS: Antigament eren la filà Sultans, fins que a partir de 1855 se'ls va anar anomenant popularment com filà Judíos. Els Sultans eren els governadors de l'Imperi almohade i eren tan poderosos com els reis cristians, amb els seus palaus i harems. Els almohades eren molt rigorosos en la seua fe islàmica, i desprès de la seua desaparició van seguir havent sultans d'altres dinasties. En quant als Judíos, no van ser perseguits durant els anys de dominació àrab a la Península Ibèrica. De fet els jueus s'aliaven més amb els àrabs per a derrocar el cristianisme i per això estaven protegits. Els Judíos pagaven alts impostos per conservar la seua religió i eren considerats persones cultes. Van jugar un gran paper a l'Edat Mitjana en traduccions, economia tributària i medicina.

-FILÀ ANDALUCES: representa als bandolers que tan de moda estaven al segle XVIII en Espanya. Estan associats a gitanos, incultes, classe baixa i marginats. Els saltejadors de camins eren molt comuns en Andalucia i Extremadura i fins hi tot van ser famosos en terres valencianes. El bandolerisme existia per a passar contrabando i productes de forma il·legal. Els contrabandistes eren homes armats que freqüentaven tavernes i robaven i secuestraven de poble en poble. També assaltaven a mercaders i viatgers en carros i cotxes que passaven per llocs de muntanya o boscos perillosos, aconseguint valuosos botins. És a dir eren pirates de les serres, en especial es trobaven en Despeñaperros, Gredos, Guadarrama, Navacerrada, Serrania de Ronda, Montes de Toledo i en Sierra Morena. Els bandolers eren temuts pel seu saqueig a les cases i eren considerats bandes criminals, però també ajudaven als pobres com Robin Hood. Al ser personatges plens de misteris i batalles, són molt interessants i van tindre certa importància en temps de Napoleó i la Guerra de Independència (1808-1814). La visió romàntica del bandolerisme va fer molt popular a contrabandistes guapos i elegants que eren tractats com a herois del poble.

-FILÀ CORDONEROS: Són els encarregats de recrear als turcs, visió que es tenia del món oriental quan es va fundar la filà al segle XIX. L'imperi otomà va ser molt poderós a l'Edat Mitjana i tenien grans ciutats com Constantinoble i Anatòlia. L'emperador Osmán governava Turquia, però l'etapa de major esplendor va ser la del musulmà Solimán, amb un gran exèrcit militar. A les Croades els otomans van conquerir moltes ciutats, fins hi tot Jerusalem, Bizanci, Síria, Antioquía, Trípoli i Túnez. Els turcs eren bons navegants i tenien molts vaixells per a viatjar pel mar Mediterrani i fer intercanvis comercials. Al segle XIV l'imperi turc va viure una època gloriosa amb tolerància religiosa, però hi havia molts esclaus i concubines. Desprès de dominar els Balcans, Asia menor, i el nord d'Àfrica van anar perdent territoris. A l'actual Istanbul hi ha gravats amb dibuixos idèntics al disseny cordonero.

-FILÀ CIDES: El nom prové de Rodrigo Díaz de Vivar, l'heroi de la literatura castellana conegut com "El Cid Campeador". El cavaller de la Reconquesta és el protagonista del llibre "El cantar del Mío Cid", on es conta la seua llegenda a través de poemes. Rodrigo Díaz de Vivar va nàixer a Burgos al segle XI i era un home corpulent i fort que va lluitar en moltes batalles medievals. Va conquerir València i era conegut per aliar-se tant amb moros com cristians. El Cid Campeador era realment un soldat mercenari que buscava el seu benefici i prestava els seus servicis a canvi d'or. De jove va estar baix el mandat de l'infant Sancho II de Castella i va ser cortesà de confiança per al rei Alfonso VI. La dona del Cid era Jimena, amb qui va tindre dos filles. Les seues traïcions als castellans i a l'església catòlica van tindre com a conseqüència que el desterraren, tal i com es conta al cantar de gesta. L'argument literari es centra en que el Cid demana perdó als nobles castellans durant el desterrament. També hi ha una part dedicada a la boda de Sol i Elvira amb els infants de Carrió, però els matrimonis acaben mal. Els infants de Carrió eren uns covards que van ser humiliats al fugir d'un lleó. Com a venjança els dos germans van raptar a les filles de Rodrigo Díaz de Vivar i les van torturar nugades a un arbre. El Cid afronta la deshonra i deixa en mal lloc als malvats infants de Carrió. La història de "El cantar del Mío Cid" acaba amb el projecte de boda de les filles del Cid amb els prínceps de Navarra i Aragó. Rodrigo Díaz de Vivar tenia un cavall famós anomenat "Bavieca" i les seues espases eren "Tizona" i "Colada".

-FILÀ MIQUEROS: El nom fa referència a un dels fundadors de la filà: Domingo Miques. Els últims càrrecs de la filà Miqueros es van basar en els Nazarites, uns nobles que van governar el Regne de Granada desde 1240. "Sierra Nevada" protegia a la ciutat àrab i la bona posició geogràfica va permetre el desenvolupament del Regne Nazarita. Al segle XIV Granada va prosperar molt amb l'ajuda de les famílies abencerrajes, que defenien als sultans nazarites dels enemics Cegries. També la vida cultural va ser intensa, a pesar dels conflictes polítics entre musulmans i amb els cristians que anaven reconquerint la Península Ibèrica. Finalment els Reis Catòlics van enderrocar a la dinastia Nazarita, la última musulmana ja que desprès Granada i els seus palaus àrabs va passar a ser part de la Corona de Castella en 1492. 

 -FILÀ MUNTANYESOS: Són aquells habitants de les muntanyes que anaven armats amb destral i escut nòrdic. Representen al guerrer del bosc que descendia de les muntanyes de Cantàbria armats amb cadenes de ferro per a protegir-se. També tenen influència dels repobladors catalans que van habitar l'antiga vil·la d'Alcoi i les serres Mariola, la Font Roja, la Carrasqueta, la Sarga, l'Aitana, el Benicadell, el Barranc del Sinc, la Serrella.

FILÀ ABENCERRAJES: Eren una dinastia d'Al-Andalus que vivien a l'Alhambra de Granada. Tenien les seues pròpies habitacions, ja que recolzaven als sultans nazarites. L'Alhambra era fortalesa, alcàsser i medina i va ser habitada al segle XIII. Alguns dels llocs més coneguts són la porta de la Justícia, la torre de l'homenatge, el pati del Mexuar, el quarto de Comares, el pati dels Arrayans amb fonts, la sala d'ambaixadors, el saló d'Abencerrajes, el pati dels Lleons, la sala de Mocàrabs, el mirador del Lindaraja, la torre de les dames i les fonts del Generalife. Aquesta família musulmana va ser important en les revoltes durant el Regne Nazarita de Granada. Els Abencerrajes van patir massacres i assassinats dins dels vistosos salons de l'Alhambra, ja que participaven en moltes conspiracions polítiques. Els visirs Abencerrajes vivien en palaus i es dedicaven a activitats culturals als jardins del Generalife. Són molt coneguts els poetes Abencerrajes i els seus estudis sobre l'Islam. El llinatge dels Abencerrajes va ser perseguit tant per cristians com per nobles Cegries, una família enemiga del Regne Nazarita de Granada.

-FILÀ MASEROS: Tal volta és la filà més folklòrica, ja que recreen als llauradors de l'horta valenciana del segle XVIII. Aquesta filà rural recorda el passat agricultor d'Alcoi, quan encara no era una ciutat industrial i estava plena d'oficis artesans. Per això van vestits amb mocador, manta, espardenyes, calces blanques, saragüells blancs a mode de pantaló curt, camisa blanca, faixa i xaleco. Treballaven al camp i vivien en masos propers als bancals d'oliveres i ametlers, cultius molt arrelats a les nostres comarques. Les ferramentes campestres com corbelles, gaiatos, rastrells, l'aixà i la forca són les armes més recurrents de la filà Maseros, ja que eren sembradors i segadors de blat i recollien les collites. És habitual que els Maseros desfilen en matxos i burretes a l'Entrada Cristiana.

-FILÀ BERBERISCOS: En els seus origens era la Cavalleria de Bequetes, però al derivar a filà Berberiscos representen als corsaris otomans que navegaven pel mar Mediterrani. Al segle XIV l'anomenada "Berberia" va començar a ser una amenaça per a les regions cristianes properes al mar, entre les que es trobava el Regne de València. A la costa del nord d'Àfrica hi havien molts grups berebers que saquejaven els ports per a robar tresors, sobretot a Trípoli, Argel i altres llocs del Magreb. Per a derrotar als pirates Berberiscos es van necessitar moltes coalicions entre reis, ja que tenien vaixells i guerrers sanguinaris. Els turcs van recolzar molt als pirates Berberiscos, sent un dels més famosos Barbarroja. Dels bucaners Berberiscos es recorden molts els grans canyons i també les expressions "No hi ha moros a la costa" i "Febrer el curt, pitjor que el turc". El trage dels populars Bequeteros és idèntic al d'un regiment turc que va participar a la Guerra de Crimea de 1853.

-FILÀ NAVARROS: Són els descendents de Iñigo Arista, el primer rei de Pamplona en l'any 824. El Regne de Navarra va sorgir dels antics visigodos que dominaven les muntanyes dels Pirineus. Va ser una zona pròspera i rica gràcies als rius i les bones relacions amb França, però el Regne de Navarra no podia expandir-se al existir la Corona d'Aragó i la Corona de Castella. Els àrabs no van poder conquistar el Regne de Navarra, sent defès per molts reis com Sancho III, Alfons I, Sancho VI el savi o Sancho VII el Fuerte. La Batalla de les Naves de Tolosa en 1212 va ser famosa perquè el rei va trencar les cadenes dels Imesebelen, una tribu esclava de l'exèrcit almohade que anaven nugats i no deixaven passar a les tropes navarres. La guàrdia negra del califa també va ser ferotge, però els cristians van guanyar la guerra. Les cadenes es van convertir en el símbol del Regne de Navarra. A més a més era territori de bruixes i heretges i a les muntanyes era habitual la celebració d'akelarres amb pocions, sacrificis i rituals pagans.

-FILÀ VERDS: El nom fa referència al color dels bombatxos, però en alguns boatos de la filà Verds ha hagut al·lusions als Omeyes. Era un llinatge oriental al qual pertanyien els califes de Damasc i de Còrdova. Abderramán I va ser exiliat al Egipte i amb l'ajuda de tribus berebers de Siria va conquistar Al-Andalus en l'any 756. Dos segles més tard la dinastia dels Omeyes va deixar de governar l'emirat de Còrdova per a convertir-lo en un estat islàmic independent. En l'any 929 va nàixer el califat de Còrdova, recordat per ser l'etapa política de més dominació àrab a la Península Ibèrica. D'aquella època es recorda l'arquitectura de la Medina Azahara i els arcs de ferradura de la Mesquita de Còrdova. Amb la desintegració en l'any 1031 del califat omeya de Córdova, Al-Andalus es va convertir en un Regne de Taifes independents. Aquest declivi va afavorir la Reconquesta cristina del segle XIII.

-FILÀ ARAGONESOS: Representen als soldats de la Corona d'Aragó. Les tropes catalanes i aragoneses de Jaume I van conquerir València en 1238, mostrant la Senyera quatribarrada com a símbol de victòria sobre els musulmans. En la Batalla del Puig els sarraïns es van enfrontar a les tropes cristianes i gràcies a la força dels catalans mercenaris es va aconseguir la rendició dels musulmans, que vivien en taifes. En aquella guerra va sorgir el símbol del Rat Penat ja que conta la llegenda que l'animal volador va despertar a les tropes al caure damunt d'un tambor. Al moure les ales va fer soroll i els soldats van estar preparats per a lluitar abans de l'emboscada dels sarraïns. La victòria de la campanya militar cristiana va acabar amb Jaume I entrant a cavall a la ciutat. Portava com a bandera el famós Penó de la Conquesta amb les 4 barres roges sobre fons groc. Jaume I el Conqueridor tenia l'objectiu de reconquerir Sharq Al-Andalus, es a dir les terres de Llevant de la Península Ibèrica. La seua vida com a rei va estar marcada per fer front a les insurreccions dels mudèjars i per fer pactes amb els àrabs. Els nobles aragonesos volien annexionar nous territoris i el Papa Gregori IX va convertir en Croada la reconquesta de València. En 1238 es va iniciar l'assetjament a la capital i en setembre el Regne de Taifes va perdre. El rei Jaume I d'Aragó va fer la seua entrada a València per les Torres de Serrans el dia 9 d'octubre, dia dels valencians. Va promulgar els Furs, convertint al Regne de València en un règim polític avançat a l'època i gràcies a les lleis es va viure una etapa d'expansió econòmica, cultural i literària. Alcoi no va ser reconquerida fins a 1244. El banderí de la filà Aragonesos és la quatribarrada per aquest motiu. 

-FILÀ REALISTES: Representen als exèrcits reials que anaven a cavall, al igual que la filà Ligeros. Als boatos de la filà Realistes s'ha fet referència a Túnez, on van haver cavalleries ligeres molt combatives. En l'època almohade es va fer una unió política de tota la zona del Magreb que va beneficiar molt a Túnez i les seues dinasties d'origen bereber, entre elles els Abassides de Bagdad, que eren de religió suní i descendien dels perses de Irak i Irán. El control del mar Mediterrani va provocar moltes guerres entre cristians i otomans, per lo tant a Túnez van haver campanyes militars de les Croades.

-FILÀ ALMOGÀVARS: Són els mercenaris catalans que a l'Edat Mitjana tenien fama de ser guerrers ferotges. Els Almogàvars eren tropes de la Corona d'Aragó molt violentes que van conquerir ciutats del Mediterrani, de Grècia, Bizanci, Anatòlia, Sicilia, Galípoli, Creta i Constantinoble. Eren els adalids de Roger de Flor, un líder que va comandar les batalles al crit de "Desperta ferro". Els Almogàvars feien xocar les seues espases i escuts de metall per a atemorir als seus enemics, sobretot als sarraïns. Podien dormir al bosc sense problemes ja que en els seus orígens eren pastors i vestien amb pells d'animal. Jaume I va contractar tropes d'exploradors Almogàvars per a les seues campanyes militars de 1233 a 1260. Van ser de gran ajuda en la Reconquesta cristiana, però els Almogàvars preferien robar i feien saqueigs en vil·les medievals. En temps de pau els Almogàvars van ser una gran molèstia per als reis de la Corona d'Aragó. La gran companyia almogàvar quasi no necessitava guerrers a cavall, ja que actuaven en grups xicotets per sorpresa.

-FILÀ XANOS: El nom de la filà és desconegut, però els boatos dels càrrecs Xanos s'han basat en el Pacte del Pouet i les Revoltes que va haver a Sharq Al-Andalus al segle XIII. En 1230 Alcoi formava part del Regne de Taifes, on vivien muladies i ramaders en alqueries. Fins hi tot criaven avestrussos, un animal àrab molt peculiar pels seus ous de gran tamany. En la societat àrab del Tercer Regne de Taifes era molt important el Cadí, com a jutge i l'Alfaquí, com a mestre d'escola.

-FILÀ TOMASINES: A pesar de que al segle XIX era una filà anacrònica, les Tomasines eren molt populars i recreaven als caçadors de Suïssa decimonònics. A l'any 1954 es va reformar el trage per un més noble i elegant d'estil medieval. El concepte de la filà Tomasines va canviar per complet, passant a ser una filà cortesana amb els símbols de la rosa i el drac de cua de peix.

miércoles, 14 de julio de 2021

FESTES D'ALCOI 1876: VI CENTENARI DEL PATRONATGE DE SANT JORDI

En 1876 Alcoi encara vivia les seqüeles de la Revolució del Petroli. Tomás Maestre va ser l'alcalde successor del Pelletes i a Espanya s'havia restablit la dinastia borbònica. En 1876 el nou alcalde d'Alcoi, Francisco Moltó, va revitalitzar la indústria i va aprovar el Monte de Pietat i les primeres caixes d'estalvis. Antonio Aura, com a president del Casal de Sant Jordi opinava que no era el moment adequat per a alegries i les Festes d'Alcoi 1875 van quedar suspeses. Poc desprès Antonio Aura va dimitir. Les filaes havien estat dos anys sense poder eixir al carrer, ja que la Revolució del Petroli de juliol de 1873 havia creat un fort malestar social entre burgesia i proletariat. Tant en 1874 com en 1875 els primers trons havien votat negativament a celebrar les Festes de Moros i Cristians, com ha passat en 2020 i 2021. El guió d'actes de les Festes de Sant Jordi 1876 es va ampliar, introduint celebracions culturals que involucraren a totes les corporacions. El pregó fester animava a participar en la decoració dels carrers i resolia si la Batalla d'Alcoi s'havia produït en 1275 o 1276. Es convidava a la gent dels voltants a visitar a Alcoi i commemorar la mort d'Al-Azraq i l'Aparició Miraculosa de Sant Jordi Màrtir. Miguel Sanus era el president de l'Associació de Sant Jordi i va convocar a la ciutat per a organitzar unes tradicions amb caràcter generós, fraternal, caritatiu i patriòtic-religiós. Es va preparar una medalla commemorativa de l'efemèride del VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi, un certamen literari, dinars solidaris per als pobres, malalts i la Casa de la Beneficència i un concurs d'escaparates.

La façana del Consistori i altres cases luxoses es van engalanar més que mai, amb adorns i llums de colors. L'Ajuntament tenia una decoració de l'arquitecte José Moltó amb farolets venecians, columnes arcs del triomf, figures geomètriques i dibuixos vegetals en tons verds. Es va alçar una columna rotatòria de 16 metres amb fonts d'aigua natural i un Sant Jordi Matamoros al pedestal il·luminat. També el Casino va engalanar la façana amb elements gòtics i la Societat d'Orient amb motius àrabs. L'antic Temple de Sant Jordi es va decorar amb arcades naturals com les de l'enramada. A part de les cases burgeses ben revestides, la Reial Fàbrica de Panys va plantar una preciosa portalada nazarita al seu carrer. A varies cases es van col·locar altars en honor al patró, i també dibuixos de manissetes que demostraven la devoció dels alcoyans i alcoyanes. El Círculo Industrial va exposar un tren locomotora. En tots els balcons es van penjar creus cristianes i guirnaldes, tradició que s'ha mantingut amb el pas del temps. Va haver moltes cucanyes pels carrers, concerts musicals, Certamens literaris i Jocs Florals als que van acudir prous escriptors. L'Associació de Comerç va construir un carro amb un Sant Jordi enorme i xiquets de cada continent.

Per a potenciar les Festes d'Alcoi es va incrementar el número de castells de focs artificials, mascletaes i traques. El teatre popular del poeta Antonio Vilaplana també va estar present com a acte previ a la Trilogia Festera Alcoyana. Es va estrenar l'obra "Firam, Firam", el quart sainet fester alcoyà del que es té constància. Molts polítics i militars van ser convidats per l'Ajuntament en abril de 1876. Es va calcular que Alcoi va rebre a 30000 visitants. Francisco Company va editar a la seua impremta el primer llibret de filaes, amb dibuixos de les 32 filaes que van participar en les Festes del VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi. Les Entrades es van celebrar en el tradicional 22 d'abril i els càrrecs de 1876 van ser:

L'ordre de l'Entrada Cristiana va ser el capità cristià de la filà Asturianos, Capellans, Somatenes, Romans, Antigua Espanyola, Tomasines Velles, Estudiants, Andaluces, Cides, Tomasines Noves, Navarros, Àngels, Garibaldins, Maseros, Mariners, Antigua Aragonesa, Vizcainos, Cavalleria de Peaco i Cavalleria de Sequetes. Més de 1000 festers acompanyats de 20 bandes de música i molt bon temps. L'Entrada Mora es va iniciar a les 2 de la vesprada amb la capitania mora de la filà Verds, Llana, Judíos, Miqueros, Xanos, Magenta, Cordoneros, de Juan, Moros Elegants, Tapiadors i Rifeños, que s'estrenaven en aquell mateix any. Tancaven la desfilada les 2 filaes de Cavalleria: Realistes i Berberiscos. La filà Judíos portava bombatxos rosa i una ploma blava i blanca. El turbant de ratlles roges i grogues recordava a la Senyera però el motiu era la inspiració turca del disseny oficial. A l'Imperi Otomà hi havia una bandera militar de ratlles roges i grogues, molt semblant a la de l'antiga Corona d'Aragó. Turquia era el símbol de l'Islam al segle XIX i havien estat influenciades per les tropes d'almogàvers catalans. Aquesta unió de cultures es va donar a les batalles de Bizanci i Anatòlia durant l'Edat Mitjana. La filà Turcos, fundada en 1873, també tenia el color roig i groc al turbant, com a referència a l'exèrcit otomà"Sari Kirmisi". Per la nit es va celebrar la Retreta amb artístics farolets. 

El 23 d'abril va caure en diumenge, començant amb la Segona Diana. La Missa de campanya i les Processons van tindre molt de públic. Nanos, danses de bastons, clero i els gremis van participar en la Processó de la Relíquia. Els devots, grups folklòrics, les 32 filaes i varies carrosses van eixir a la Processó General de la vesprada. Es va alabar molt la imatge eqüestre de Sant Jordi, feta per Miguel Gironés de la filà Llana. Una tempesta va retrassar l'arrancà del colorit Passeig General. El 24 d'abril de 1876 va haver Contrabando, Estafeta, Ambaixades i dispars amb trabucs. Com encara no es feia l'Aparició de Sant Jordi, la Trilogia Festera Alcoyana acabava amb danses, balls i serenates. Va haver problemes amb la pólvora i les armes de foc, però finalment es va acceptar la celebració del dia els Trons. L'Alardo ja es feia en 1570 i per tant era imprescindible al ser l'acte més antic. Un any excepcional com el del VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi tenia que acabar diferent i les celebracions populars es van allargar fins al 30 d'abril de 1876. La Processó del Trasllat per a retornar al patró al seu Temple es va fer amb els festers de les 32 filaes portant ciris. Aquesta va ser la cloenda d'unes Festes de Moros i Cristians que Alcoi guardaria en la memòria per a sempre. 

miércoles, 7 de julio de 2021

LA REVOLUCIÓ DEL PETROLI I LES FESTES D'ALCOI 1876

En juliol de 1873 va esclatar a Alcoi la coneguda Revolució del Petroli. El procés de industrialització durant el segle XIX havia sigut molt important a Alcoi, sent comparada amb ciutats com Barcelona o Manchester. Dels seus 30000 habitants, un terç treballava en les 250 fàbriques tèxtils i papereres. Un 42% dels xiquets moria abans de complir 5 anys, per tant la precarietat era altíssima. A la ciutat dels ponts hi havia un fort moviment obrer, molt combatiu i amb una clara consciència de classe social. Les empreses tèxtils explotaven molt als seus treballadors i ja no aguantaven més les condicions denigrants dels amos. La burgesia local era rica i vivia en luxoses cases modernistes, mentre que la resta de la població tenia que compartir diminuts pisos amb altres famílies. La revolta per la llibertat va començar quan la Comissió federal de l'Associació Internacional del Treball es va instal·lar a Alcoi. Severino Albarracín presidia l'Associació Internacional del Treball i va demanar als obrers que s'organitzaren per a una acció que destruira els privilegis del poder. El cantonalisme i el sindicalisme van impulsar la Revolució del Petroli. A Espanya s'havia proclamat la Primera República i l'Associació de Sant Jordi estava preparant les Festes de Moros i Cristians. La desapareguda filà Moros Elegants s'estrenava a les Entrades de 1873 i al mes de maig es van acceptar les filaes Ligeros i Turcos. Amb el pas del temps l'única que va resistir tots els problemes va ser la filà Ligeros i es manté en l'actualitat a pesar de tots els inconvenients viscuts.

La insurrecció de caràcter internacionalista es va anomenar "Revolució del Petroli" perquè la població es manifestava amb antorxes banyades en petroli i la ciutat feia olor a petroli. El proletariat va iniciar les seues protestes el 7 de juliol de 1873. Es va convocar una assemblea pacífica a la Plaça de bous per reivindicar l'augment del salari i la reducció de jornada laboral: De 12 a 8 hores de faena. La patronal no ho va acceptar i l'alcalde republicà va fer de mediador entre els 8000 obrers i la classe benestant, fins que va acceptar un suborn burgès. A partir d'ahí va demanar ajuda militar al govern provincial d'Alacant perquè considerava que eren demandes exagerades. L'alcalde no era imparcial i tenia que ser destituït. El 9 de juliol un comitè obrer li va demanar a l'alcalde Agustín Albors Blanes que dimitira, però ell va ordenar que la Guàrdia Civil carregara contra els 2000 obrers congregats i van morir 6 persones i 40 van ser ferits. La primera vaga general de la història valenciana va passar a ser una manifestació anarquista amb segrest de capitalistes que van ser assetjats a l'Ajuntament. Els diners per a rescatar als burgesos es va utilitzar per a la causa revolucionària. La premsa nacional es va fer ressò d'aquesta lluita obrera quan es va convertir en un esdeveniment violent amb sang, dispars i morts. Les cases de les autoritats polítiques i algunes indústries tèxtils van ser incendiades, amb l'impuls del petroli. Les classes populars eren més nombroses i van derrotar als burgesos i a la Guàrdia Civil. L'alcalde federalista Agustín Albors va ser assassinat, passant a la història com "El Pelletes". El passacarrer del cadàver d'Agustín Albors va ser històric i encara es recorda a Alcoi com una senyal de victòria anarquista. El seu cos i parts íntimes van ser mutilades, passejades i arrastrades pels carrers del casc antic mentre l'Ajuntament es cremava. La traïció de l'alcalde cap al seu poble va donar peu a la típica frase "El Pelletes tornarà". No va haver retors decapitats ni monges violades perquè la revolta no anava contra l'església, sinó que buscava un futur més just. 

El Comitè de Salvació Publica, presidit per Severino Albarracin va acusar a 40 burgesos de disparar als manifestants. Tan sols tres dies més tard eren alliberats i arribaven més reforços militars. Ara fa 148 anys exactes d'aquest moment transcendental per a Alcoi. Fins al 13 de juliol de 1873 la ciutat va estar governada pels internacionalistes. El proletariat exigia la reducció de la jornada laboral però Alcoi va ser ocupat per tropes armades. L'exèrcit va fer un setge a les afores i Severino Albarracín es va escapar a Madrid. Els jefes de la Revolució del Petroli van fugir d'Alcoi i els obrers entregaren les armes amb el compromís d'una amnistia. Van ser dies convulsos amb 15 víctimes que van perdre la vida. El Ministeri espanyol va iniciar una campanya contra els internacionalistes, parlant de caos a Alcoi. Passat l'estiu els burgesos demanaven venjança, sobretot aquells que havien perdut algunes de les seues propietats. Ajudats pel govern espanyol, en setembre de 1873 els militars detingueren a centenars de treballadors sense importar edat o sexe. 718 persones van ser jutjades mentre que altres 100 obrers esperarien judici durant 10 anys a la presó d'Alacant. 19 d'ells van morir entre reixes al Castell de Santa Bàrbara. No va haver amnistia com s'havia promès, ni tampoc millores laborals. Les represàlies van ser molt dures, havent molt condemnats a penes de mort incloent menors d'edat. La Revolució del Petroli va provocar el trencament en la col·laboració entre republicans i anarquistes. Els marxistes criticaven la incapacitat dels anarquistes de dirigir el moviment obrer.


La Primera República Espanyola va acabar en desembre de 1874 sense complir els seus objectius i estant al servei dels burgesos i no del proletariat. En paraules de Severino Albarracín els polítics republicans dificultaven el progrés tant com els monàrquics. La suspensió de les Festes de Sant Jordi 1874 es devia a que el proletariat era qui més s'implicava en les Festes de Moros i Cristians d'aquella època. Hi havia poc treball a les fàbriques i la repressió cap al proletariat havia creat tot un any de malestar social. El succés anarquista de juliol de 1873 va tindre greus conseqüències i molts empresonaments. Els més pobres van patir fam i misèria i la repercussió dels fets històrics va impactar a tota Europa. Durant la Primera República Espanyola també es van produir insurreccions carlistes. El moviment cantonalista va ser promogut en Cartagena, Sevilla, Cadis, Granada, Alcoi, Alacant, Almansa, Castelló i Salamanca. El general Pavía i la Guàrdia Civil van dissoldre les Corts republicanes en 1874 i la restauració del rei Alfons XII va rebaixar la tensió social. Les tropes carlistes s'assentaven en Bocairent i Banyeres de Mariola i hi havia temor entre la població, així que sols els primers trons de 8 filaes van votar a favor de les Festes d'Alcoi 1875. Les armes de foc estaven prohibides i no es podria fer l'Alardo. Si es van celebrar actes religiosos dins el Temple de Sant Jordi i una Fira amb atraccions infantils alegrava als xiquets. En abril de 1875 va haver tendetes a la Glorieta on es venia torró de Xixona, roba de moda, faixes, calders i altres objectes. Les Festes de Moros i Cristians es van deixar aplaçades per a 1876, amb el VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi i la creació d'una nova constitució. Durant dècades s'ha atacat a una part dels revolucionaris mentre que es parlava d'herois amotinats en diferents llibres d'història. El treball de recerca de 1959, escrit pel falangista Rafael Coloma convertia en mite la Revolució del Petroli amb la intenció de odiar als internacionalistes i fer propaganda d'extrema dreta. Desprès de la dictadura de Francisco Franco les investigacions van seguir una línia contrària a les idees anarquistes i la república. L'escriptora Isabel Clara Simó a la seva novel·la "Júlia" (1983) narra la història d'una treballadora tèxtil que es veu obligada a treballar en una fàbrica després de la mort del seu pare a causa d'haver participat a la Revolució del Petroli. En 2023 es compliran 150 anys de l'anomenada desfeta d'Alcoi i esperem que els fets no siguen falsejats ni tergiversats per l'Ajuntament amb intencions partidistes.

El temps en Alcoi.

El Tiempo en Alcoy, Alcoi

Visites