LA REVOLUCIÓ DEL PETROLI I LES FESTES D'ALCOI 1876

En juliol de 1873 va esclatar a Alcoi la coneguda Revolució del Petroli. El procés de industrialització durant el segle XIX havia sigut molt important a Alcoi, sent comparada amb ciutats com Barcelona o Manchester. Dels seus 30000 habitants, un terç treballava en les 250 fàbriques tèxtils i papereres. Un 42% dels xiquets moria abans de complir 5 anys, per tant la precarietat era altíssima. A la ciutat dels ponts hi havia un fort moviment obrer, molt combatiu i amb una clara consciència de classe social. Les empreses tèxtils explotaven molt als seus treballadors i ja no aguantaven més les condicions denigrants dels amos. La burgesia local era rica i vivia en luxoses cases modernistes, mentre que la resta de la població tenia que compartir diminuts pisos amb altres famílies. La revolta per la llibertat va començar quan la Comissió federal de l'Associació Internacional del Treball es va instal·lar a Alcoi. Severino Albarracín presidia l'Associació Internacional del Treball i va demanar als obrers que s'organitzaren per a una acció que destruira els privilegis del poder. El cantonalisme i el sindicalisme van impulsar la Revolució del Petroli. A Espanya s'havia proclamat la Primera República i l'Associació de Sant Jordi estava preparant les Festes de Moros i Cristians. La desapareguda filà Moros Elegants s'estrenava a les Entrades de 1873 i al mes de maig es van acceptar les filaes Ligeros i Turcos. Amb el pas del temps l'única que va resistir tots els problemes va ser la filà Ligeros i es manté en l'actualitat a pesar de tots els inconvenients viscuts.

La insurrecció de caràcter internacionalista es va anomenar "Revolució del Petroli" perquè la població es manifestava amb antorxes banyades en petroli i la ciutat feia olor a petroli. El proletariat va iniciar les seues protestes el 7 de juliol de 1873. Es va convocar una assemblea pacífica a la Plaça de bous per reivindicar l'augment del salari i la reducció de jornada laboral: De 12 a 8 hores de faena. La patronal no ho va acceptar i l'alcalde republicà va fer de mediador entre els 8000 obrers i la classe benestant, fins que va acceptar un suborn burgès. A partir d'ahí va demanar ajuda militar al govern provincial d'Alacant perquè considerava que eren demandes exagerades. L'alcalde no era imparcial i tenia que ser destituït. El 9 de juliol un comitè obrer li va demanar a l'alcalde Agustín Albors Blanes que dimitira, però ell va ordenar que la Guàrdia Civil carregara contra els 2000 obrers congregats i van morir 6 persones i 40 van ser ferits. La primera vaga general de la història valenciana va passar a ser una manifestació anarquista amb segrest de capitalistes que van ser assetjats a l'Ajuntament. Els diners per a rescatar als burgesos es va utilitzar per a la causa revolucionària. La premsa nacional es va fer ressò d'aquesta lluita obrera quan es va convertir en un esdeveniment violent amb sang, dispars i morts. Les cases de les autoritats polítiques i algunes indústries tèxtils van ser incendiades, amb l'impuls del petroli. Les classes populars eren més nombroses i van derrotar als burgesos i a la Guàrdia Civil. L'alcalde federalista Agustín Albors va ser assassinat, passant a la història com "El Pelletes". El passacarrer del cadàver d'Agustín Albors va ser històric i encara es recorda a Alcoi com una senyal de victòria anarquista. El seu cos i parts íntimes van ser mutilades, passejades i arrastrades pels carrers del casc antic mentre l'Ajuntament es cremava. La traïció de l'alcalde cap al seu poble va donar peu a la típica frase "El Pelletes tornarà". No va haver retors decapitats ni monges violades perquè la revolta no anava contra l'església, sinó que buscava un futur més just. 

El Comitè de Salvació Publica, presidit per Severino Albarracin va acusar a 40 burgesos de disparar als manifestants. Tan sols tres dies més tard eren alliberats i arribaven més reforços militars. Ara fa 148 anys exactes d'aquest moment transcendental per a Alcoi. Fins al 13 de juliol de 1873 la ciutat va estar governada pels internacionalistes. El proletariat exigia la reducció de la jornada laboral però Alcoi va ser ocupat per tropes armades. L'exèrcit va fer un setge a les afores i Severino Albarracín es va escapar a Madrid. Els jefes de la Revolució del Petroli van fugir d'Alcoi i els obrers entregaren les armes amb el compromís d'una amnistia. Van ser dies convulsos amb 15 víctimes que van perdre la vida. El Ministeri espanyol va iniciar una campanya contra els internacionalistes, parlant de caos a Alcoi. Passat l'estiu els burgesos demanaven venjança, sobretot aquells que havien perdut algunes de les seues propietats. Ajudats pel govern espanyol, en setembre de 1873 els militars detingueren a centenars de treballadors sense importar edat o sexe. 718 persones van ser jutjades mentre que altres 100 obrers esperarien judici durant 10 anys a la presó d'Alacant. 19 d'ells van morir entre reixes al Castell de Santa Bàrbara. No va haver amnistia com s'havia promès, ni tampoc millores laborals. Les represàlies van ser molt dures, havent molt condemnats a penes de mort incloent menors d'edat. La Revolució del Petroli va provocar el trencament en la col·laboració entre republicans i anarquistes. Els marxistes criticaven la incapacitat dels anarquistes de dirigir el moviment obrer.

La Primera República Espanyola va acabar en desembre de 1874 sense complir els seus objectius i estant al servei dels burgesos i no del proletariat. En paraules de Severino Albarracín els polítics republicans dificultaven el progrés tant com els monàrquics. La suspensió de les Festes de Sant Jordi 1874 es devia a que el proletariat era qui més s'implicava en les Festes de Moros i Cristians d'aquella època. Hi havia poc treball a les fàbriques i la repressió cap al proletariat havia creat tot un any de malestar social. El succés anarquista de juliol de 1873 va tindre greus conseqüències i molts empresonaments. Els més pobres van patir fam i misèria i la repercussió dels fets històrics va impactar a tota Europa. Durant la Primera República Espanyola també es van produir insurreccions carlistes. El moviment cantonalista va ser promogut en Cartagena, Sevilla, Cadis, Granada, Alcoi, Alacant, Almansa, Castelló i Salamanca. El general Pavía i la Guàrdia Civil van dissoldre les Corts republicanes en 1874 i la restauració del rei Alfons XII va rebaixar la tensió social. Les tropes carlistes s'assentaven en Bocairent i Banyeres de Mariola i hi havia temor entre la població, així que sols els primers trons de 8 filaes van votar a favor de les Festes d'Alcoi 1875. Les armes de foc estaven prohibides i no es podria fer l'Alardo. Si es van celebrar actes religiosos dins el Temple de Sant Jordi i una Fira amb atraccions infantils alegrava als xiquets. En abril de 1875 va haver tendetes a la Glorieta on es venia torró de Xixona, roba de moda, faixes, calders i altres objectes. Les Festes de Moros i Cristians es van deixar aplaçades per a 1876, amb el VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi i la creació d'una nova constitució. Durant dècades s'ha atacat a una part dels revolucionaris mentre que es parlava d'herois amotinats en diferents llibres d'història. El treball de recerca de 1959, escrit pel falangista Rafael Coloma convertia en mite la Revolució del Petroli amb la intenció de odiar als internacionalistes i fer propaganda d'extrema dreta. Desprès de la dictadura de Francisco Franco les investigacions van seguir una línia contrària a les idees anarquistes i la república. L'escriptora Isabel Clara Simó a la seva novel·la "Júlia" (1983) narra la història d'una treballadora tèxtil que es veu obligada a treballar en una fàbrica després de la mort del seu pare a causa d'haver participat a la Revolució del Petroli. En 2023 es compliran 150 anys de l'anomenada desfeta d'Alcoi i esperem que els fets no siguen falsejats ni tergiversats per l'Ajuntament amb intencions partidistes.