LES FESTES D'ALCOI ALS ANYS 40

La Guerra Civil Espanyola va començar en juliol de 1936 i va acabar en abril de 1939. Les tropes del militar Francisco Franco van guanyar a l'exèrcit roig que defenia al govern republicà. La societat alcoyana que era culta, burgesa, rica, proletària i anarquista ja no va tornar a ser la mateixa degut a la censura i la repressió. El mateix va passar a la resta d'Espanya on es va instaurar la Dictadura falangista amb unes idees d'extrema dreta molt semblants a les del feixisme d'Itàlia i Alemania. Sols que así va durar ni més ni menys que 40 anys. En 1939 no es van poder realitzar Festes de Moros i Cristians ja que la guerra havia acabat pocs dies abans i encara es sentia el dolor de la mort de 735000 persones. No va haver olleta de músic però si una missa de campanya el 23 d'abril i una celebració de la victòria el dia 18 de maig amb participació de festers vestits amb els trages de les filaes. Sols el dit del patró va eixir en Processó, ja que el Reliquiari i la figura de Sant Jordi Eqüestre i el Xicotet s'havien destruït o desaparegut. Alacant va ser l'última ciutat que va caure en mans dels franquistes i els soldats marroquins de Tetuán van entrar a Alcoi, Muro i Agres proclamant la dictadura de Falange entre crits i salutacions del braç en alt. Els nous alcaldes van retornar les empreses als capitalistes rics, van expulsar als funcionaris públics i mestres, van fer perdre el treball dels anticatòlics i van canviar els noms de carrers. Els presoners van ser tractats com a esclaus per a construir "El Valle de los Caídos" i altres edificis. 50000 empresonats van morir a les celdes en condicions inhumanes i sense un judici. El nacional catolicisme tenia una perspectiva conservadora en la que es defenia la religió i una moral puritana. Les normes sobre les relacions socials, sexuals i familiars eren molt estrictes i heteropatriarcals. La submissió de les dones va durar dècades i el capitalisme va deixar a la població apàtica i esgotada desprès de les dures jornades laborals. L'església dominava l'ensenyament i es va revocar el divorci. A les escoles era obligatori resar, l'assignatura de religió i anar a missa. Els xiquets estaven separats de les xiquetes, que aprenien tasques de l'hogar i a ser bones mares. Els joves es posaven a treballar prompte, excepte els de famílies benestants que podien estudiar. A més a més el Sant Jordiet va deixar de ser un orfe de la beneficència i l'ocupaven xiquets rics. Ser Sant Jordiet significava tindre poder.

El valencià estava prohibit i no s'ensenyava a les escoles així que va sobreviure al parlar-se en casa. La desaparició lingüística i cultural també va ocórrer a Catalunya, Galícia i Euskadi. La visió centralista de Franco volia que totes les províncies foren uniformes i castellanitzades. A les monedes i pessetes es veia la frase "Franco, caudillo por la gracia de Dios". Les notícies del Nodo que es mostraven als 3 cines d'Alcoi estaven manipulades i sols alabaven a l'autoanomenat "Generalísimo". Franco es considerava un heroi escollit providencialment, així que l'únic partit polític i sindicat estava controlat per ell. L'autarquia pretenia enfrontar l'aïllament mundial que havien fet els països democràtics d'Europa. Als anys 40 del segle XX la vida quotidiana dels valencians va estar marcada per la fam i pobresa. Es va enfonsar el producte interior brut d'Espanya i es va obstaculitzar el consum per la baixa renda per càpita. A Alcoi les dones de la fàbrica de paper de fumar "Bambú" van fer una vaga demanant un augment salarial, arriscant-se a perdre-ho tot. Va ser la primera vaga important de la postguerra, quan hi havia por de ser condemnat. A la comarca del Comtat no quedaven massa camps de cultiu i la falta d'aliments va portar a la decisió de crear cartilles de racionament, on es limitava el menjar.  L'estraperlo il·legal i el canvi d'aliments va ajudar a subsistir a famílies i fins hi tot es gastava el tren Alcoi- Gandia per a intercanviar productes de primera necessitat. A les fàbriques alcoyanes faltaven màquines i primeres matèries així que el caos va paralitzar el creixement econòmic. Els agricultors tenien que entregar el 60% de la collita al govern per a racionalitzar-lo, així que preferien el mercat negre. Com no es deixava comprar productes de l'exterior els preus es van encarir més i els salaris no pujaven. La capacitat adquisitiva dels treballadors es va reduir un 50% entre 1942 i 1945.

Algunes famílies van recolzar el franquisme amb l'esperança de prosperar socialment i econòmicament i la majoria es van conformar silenciosament. El sistema del dictador era totalitari, sense llibertats ni igualtat d'oportunitats. La persecució dels vençuts va ser atroç i hi havia moltes detencions. A les dones dels rojos se'ls rapava els cabells, les humiliaven fent passeigs pels carrers i les castigaven fent beure oli de ricí. També les podien violar i maltractar i també confiscar els seus bens. Moltes agrupacions van ser declarades il·legals, així es neutralitzava la influència social i la ideologia d'esquerres quedava marginada. Això es va poder veure fins hi tot en filaes com Xanos, Asturianos o Cordoneros. La docilitat de la població es va aconseguir eliminant amb terror qualsevol dissidència política. Hi havia una divisió en 3 grups: Addictes al franquisme, indiferents i desafectes que eren expulsats si alçaven la veu. La gent d'esquerres era perseguida i torturada, sobretot si participaven en activitats clandestines de resistència. La oligarquia agrària, industrial i financera es beneficiaven de la cohesió social espanyolitzada que van fer els militars, funcionaris, catedràtics i capellans. En 1942 es va començar la reconstrucció del Campanar de l'Església de Santa Maria, ja que s'havia derruït en 1937.

El nou règim dictatorial va aprofitar les Festes d'Alcoi per a transmetre les seues consignes polítiques. L'Associació de Sant Jordi va recuperar el poder com a entitat organitzadora. En maig de 1939 es va realitzar la primera reunió, on s'oficialitzava l'ordre d'antiguitat de les filaes segons 1931. Dels anys 1932 a 1935 les filaes Miqueros, Llana, Abencerrajes, Marrakesch, Gusmans, Vascos i Muntanyesos no van participar a les Festes d'Alcoi i es van declarar extingides pels organitzadors republicans. De cara a 1940 es van renovar les filaes de càrrec sense tindre en compte els dels anys en que l'Ajuntament va preparar les Festes de Moros i Cristians. Per això les filaes Navarros i Llana no van desempenyar les capitanies a pesar d'haver tingut les alferecies en 1936. El fill del pintor Fernando Cabrera va restaurar el Mural de Sant Jordi que s'havia arrancat de l'altar i el dia 7 d'octubre de 1939 es va aprofitar per a beneir els àngels de l'escultor Lorenzo Ridaura. Romualdo Coderch Boronat va ser el primer president del Casal de Sant Jordi durant la postguerra i li va encarregar una nova figura del Sant Jordi Eqüestre a Enrique Galarza. La figura del patró va adquirir una dimensió nova en la que es parlava de que "Sant Jordi borre d'Espanya el deshonor, castigue als malvats marxistes i perdone als innocents extraviats". Alcoi recuperava obligatòriament la connexió espiritual deixant enrere l'anticlericalisme de la Segona República Espanyola. Si en 1939 sols va haver una Solemne Processó vespertina i alguns pasdobles i la desfilada del final de la Guerra Civil, en 1940 es van recuperar tots els actes de la Trilogia Festera Alcoyana, promovent de nou la desapareguda Cavalcada dels 40 Cavallers de Jaume I. La desfilada del 21 d'abril va ser austera, com corresponia a l'època de postguerra.

Per a les Entrades de 1941 es va demanar que no hi haguera tants talls, ja que la falta de puntualitat i la poca participació a la Segona Diana havien deslluït les Festes del retrobament desprès del conflicte bèl·lic. En aquells anys hi havia jocs florals de poesia i els festers d'Alcoi tenien que girar l'esquadra al balcó dels falangistes. Els primers trons permetien que els senyors amb bon nivell adquisitiu formaren a canvi de sufragar econòmicament les filaes. La Revista de Festes tenia col·laboradors i feixistes que promovien i aplaudien al règim dictatorial i l'abnegació i sacrifici de la Secció femenina de Falange. Les filaes Navarros i Muntanyesos es van refundar en 1941 i per això les Entrades van lluir més que l'any anterior, compatibilitzant més de 600 festers. Alguns d'ells van acabar en comissaria per no alçar el braç i entonar l'Himne de "Cara al sol" ja que l'ambient era d'un nacionalisme exagerat.

La filà Visigodos va ser l'única que no va sobreviure a la postguerra i es va extingir en 1942, quan es van reincorporar les Tomasines. La majoria de filaes van sofrir per a seguir endavant, però les Festes de Sant Jordi significaven els únics dies a l'any de disfrutar al carrer. La ciutadania no estava disposada a perdre de nou les seues tradicions, a pesar de que el Casal de Sant Jordi va potenciar l'element de fe i religiositat per damunt dels actes lúdics. Sols els empresaris podien fer càrrec, ja que les filaes estaven formades per treballadors que amb modèstia intentaven pagar les despeses. Les Entrades de 1942 no van acabar a la Plaça d'Espanya, sinó que passaven per darrere del Castell de Festes. Les esquadres de negres com la del capità contrabandista finalitzaven el recorregut davant la façana del Temple de Sant Jordi al carrer Santo Tomás. 

Les Festes d'Alcoi de 1943 es van retrassar uns dies per la Setmana Santa. Les Entrades es van celebrar el 5 de maig, arribant a l'ànima del públic per la seua senzillesa i intimitat. L'Associació de Sant Jordi es queixava de les constants recriminacions pessimistes de la filà Asturianos per la falta de riquesa. Els membres de "La Creueta" protestaven per estar en números rojos i tindre la capitania cristiana 1943. El president Romualdo Coderch es va burlar d'ells per ser "uns plorons". Com els escassos components eren humils drapaires, el Casal va tindre que pagar-los la pólvora i nombrar a un fester ric de la filà Verds com a capità cristià. En canvi la capitania mora de la filà Marrakesch va sorprendre per l'elefant de cartró i les belles huríes.

En 1944 la misèria seguia fent mal a les famílies espanyoles i les Festes de Sant Jordi eren més una expressió religiosa dels creients i no un espectacle teatral com a l'actualitat. La filà Cides era molt pobra i els pocs membres van votar en contra de celebrar la Trilogia Festera Alcoyana en l'any de la seua capitania cristiana. El sol de l'Entrada Mora va fer que les esquadres desfilaren lentament i el major confrontament el va patir la filà Abencerrajes pels talls produïts. Jorge Matarredona era el fill de l'alcalde i en 1945 es va estrenar com a Sant Jordiet, el protector de la població. Es commemorava el centenari de la declaració d'Alcoi com a reial ciutat per part de Isabel II de Borbó.

 Per altra part, la filà Cruzados va passar a la història per fundar-se en temps d'escassetat, ja que va eixir per primera volta a les Festes de Sant Jordi 1946, en la que Gusmans i Llana tenien les capitanies. És la única filà de la postguerra i es va estrenar en la Diana del 2 de maig. Per la vesprada la pluja va afectar a la segona meitat de l'Entrada Mora, destrossant les carrosses del boato de la filà Judíos. L'Alardo es va aplaçar al 5 de maig pel mal oratge. Va ser el primer any en que l'artista Luis Solbes va dissenyar trages per a les Entrades d'Alcoi.  

La millora en les vestimentes del Casal de Sant Jordi li va donar major esplendor a l'Entrada Cristiana de 1947, en la que el boato de la filà Vascos va tindre una pompositat poc habitual en aquella època. Luis Solbes va començar a col·laborar amb les filaes Mozàrabes, Judíos, Xanos i Almogàvars, que en aquell moment s'anomenaven Asturs i estaven a punt de desapuntar-se per falta de membres. Però van poder fer l'alferecia cristiana 1948 i salvar el prestigi del tio Llaganya. L'alferecia mora 1948 no va tindre tanta sort i la pluja va acompanyar al càrrec xano. Aquell any va destacar la filà Miqueros per tindre al primer capità moro amb un trage de Rafael Guarinos i desfilant amb una carrossa amb aigua corrent, tota una novetat.

1100 festers en total estaven apuntats a les filaes del 2 bàndols en 1949 i al dispar del dia els Trons van participar 750. Alfonso Saura va realitzar el Cartell de Festes de 1949, en les que la pluja tampoc va faltar a la cita. Roque Monllor va ser l'assessor artístic de l'Associació de Sant Jordi fins a 1977 i gràcies a ell es va implantar definitivament l'estètica medieval. Però en 1949 encara hi havia molts anacronismes i la filà Tomasines vestia la rosa al cap del seu disseny antic. L'esquadra de negres de la filà Verds va sorprendre perquè arrastraven unes cadenes enganxades a una carrossa d'un cofre ple de joies i tresors. En aquesta dècada les Festes de Moros i Cristians no van tindre cap esperit crític i es van centrar en reconstruir-se amb la implantació d'un guió d'actes divers i carregat de historicisme patriòtic.

-Capitans 1940: Carlos Olcina de la filà Mozàrabes i Antonio Boronat de la filà Ligeros.

-Alferes 1940 i Capitans 1941: José Vicedo de la filà Almogàvars i José Gisbert de la filà Mudéjares.

-Sant Jordiet 1940-1941: Jaime Silvestre de la filà Magenta.

-Alferes 1941 i Capitans 1942: Emilio Ferràndiz de la filà Andaluces i Francisco Pérez de la filà Abencerrajes.

-Alferes 1942: Álvaro Gallart de la filà Asturianos i José Sempere de la filà Marrakesch.

-Capitans 1943: Jorge Vilaplana de la filà Asturianos i Jorge Armiñana de la filà Marrakesch.

-Sant Jordiet 1942-1943-1944: Carlos Aracil de les filaes Abencerrajes, Andaluces i Llana.

-Alferes 1943 i Capitans 1944: Santiago Alòs de la filà Cides i José Tormo de la filà Realistes.

-Alferes 1944 i Capitans 1945: Federico Vilaplana de la filà Maseros i Francisco Pascual de la filà Berberiscos.

-Sant Jordiet 1945-1946-1947: Jorge Matarredona de la filà Andaluces.

-Alferes 1945: Toni Escoda de la filà Gusmans i Salvador Doménech de la filà Llana.

-Capitans 1946: Camilo Amat de la filà Gusmans i Daniel Fernàndez de la filà Llana.

-Alferes 1946 i Capitans 1947: Emilio Ortolà de la filà Vascos i Ismael Peidro de la filà Judíos.

-Alferes 1947 i Capitans 1948: Cristóbal Llorens de la filà Mozàrabes i Crescencio Abad de la filà Miqueros.

-Sant Jordiet 1948-1949: Jorge Gisbert de la filà Gusmans.

-Alferes 1948: Juan Valls de la filà Almogàvars i Emilio Jordà de la filà Xanos.

-Capitans 1949: Filiberto Gadea de la filà Almogàvars i Alfonso Seguí de la filà Xanos.

-Alferes 1949: Ernesto Linares de la filà Navarros i Francisco Gisbert de la filà Verds.

Entre 1940 i 1950 es van assassinar a 50000 persones per motius polítics. La dictadura de Francisco Franco era antimarxista, explotadora, misògina i racista i es va imposar amb força sobre la població civil. El règim va tindre una gran capacitat d'adaptació fins a 1975 i va saber conservar l'autoritat a pesar dels canvis econòmics i polítics de la resta del món. La Llei de Successió de la Jefatura de l'Estat de 1947 li donava el govern vitalici a Francisco Franco i li cedia l'elecció del seu successor, que va ser el rei Juan Carlos I de Borbó. Les Festes d'Alcoi van passar per distintes etapes al llarg de la dictadura i anirem repassant-la per dècades al blog https://moroscristiansdealcoi.blogspot.com/

VÍDEOS DEL NODO RTVE SOBRE LES FESTES D'ALCOI

En l'etapa franquista els informatius de televisió estaven manipulats per alabar al règim dictatorial. Els vídeos següents estan en blanc i negre però són un reflex visual de com eren les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi al segle XX. Els comentaris tenen un regust ranci i feixista que demostra la mentalitat dels directors de la televisió espanyola en els temps de Franco. El canvi de Nostra Festa, de RTVE i de la societat és evident i per sort les tradicions alcoyanes van anar a millor sense perdre identitat. Destaquen els vídeos de 1967 per ser la primera noticia d'Espanya donada en imatge a color, el vídeo de 1976 per la singularitat de ser l'any del 700 centenari de Sant Jordi com a patró d'Alcoi i el vídeo de 1978 per tractar-se d'un reportatge en anglés per a la BBC. A pesar de la retòrica hortera, podeu disfrutar de imatges de les Festes de Sant Jordi dels anys 1923, 1943, 1945, 1950, 1952, 1958, 1967, 1969, 1972, 1975, 1976, 1977 i 1978.

 

 Al següent vídeo addicional es pot escoltar la marxa mora "Museum" junt a gravacions de les Entrades dels anys 60 i de 1973, 1974 i 1975.

DIFUSIÓ FESTES D'ALCOI ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Davant d'una efemèride tan important com el 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi, els mitjans de comunicació haurien de bolcar-se en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Les Entrades de cada mes d'abril són focus d'atracció mediàtica creixent. La singularitat, arrelament popular i l'espectacularitat de la Trilogia Festera Alcoyana ha propiciat que diversos periòdics i televisions hagen contribuït a documentar-les, difondre-les i projectar-les més enllà de les fronteres locals. La premsa escrita va ser la pionera en parlar de les Festes de Moros i Cristians, tenint ja com a referent primitiu a les filaes d'Alcoi i tot el que significaven en la cultura popular i els successos del moment. Les primeres notícies documentades sobre les Festes d'Alcoi apareixen a la premsa local del segle XIX. Diaris i fulls informatius de difusió provincial van començar a descriure les celebracions, destacant els elements religiosos i militars. Aquelles cròniques solien ser breus, però aporten informació valuosa sobre l'evolució dels actes, la participació de les filaes i la consolidació del calendari festiu en una societat cada volta més industrial i capitalista. Amb l'arribada del segle XX, els rotatius provincials i nacionals incrementaren l'interès per les Festes d'Alcoi. Els periòdics ressaltaven especialment l'atractiu de l'Entrada Mora i l'originalitat del context historicista. La descripció de vestuari, música i moments àlgids es va fer més detallada. La premsa escrita esdevingué un instrument clau per a fixar i transmetre la memòria de les celebracions. A qui no se'ls prestava gens d'atenció era als càrrecs festers, i no van tindre importància mediàtica fins als anys 50 del segle XX.

L'evolució tecnològica va permetre que, a mitjans del segle XX, les imatges tingueren un paper fonamental. Les fotografies publicades en revistes i diaris van ser un mitjà de promoció visual per a moltes persones. A més a més, l'aparició de revistes especialitzades en tradicions o en cultura popular va contribuir a difondre elements particulars, com ara els dissenys dels capitans, alferes i esquadres de negres. Els reportatges a color, que començaren a ser habituals a partir dels anys 60 i 70, posaren en valor l'extraordinària riquesa cromàtica de Nostra Festa. En la radio, les emissions especials, entrevistes, cròniques en directe i programes temàtics oferiren una altra forma de viure l'esdeveniment. Els relats radiofònics provocaven emoció entre els oients i permetien aproximar l'experiència festera a qui no podia assistir. 

El periòdic Ciudad, fundat per alcoyans en 1953, va ser un revulsiu per a informar de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. I no sols al mes d'abril, sinó de les activitats internes i culturals que durant tot l'any feien les filaes. Es posava el focus especialment en els actes dels 4 càrrecs i les noticies sobre el Sant Jordiet. A més a més es publicava el "Extra Sant Jordi" amb més de 100 pàgines sobre l'actualitat festera d'aquell any i les entrevistes als múltiples protagonistes de l'edició. Encara que l'empresa de premsa en paper va tancar en 2013, prompte es van recuperar de la crisi econòmica. Un any desprès naixia el successor del periòdic Ciudad: "El nostre". Continua a dia de hui presentant ampla informació sobre la cultura alcoyana, i a l'Extra Sant Jordi s'ha sumat altre butlletí de butxaca que publica Radio Alcoi.

El NODO dels informatius feixistes es va apropar a les Festes d'Alcoi en diversos anys. A pesar de ser propaganda de la dictadura de Francisco Franco, el seu valor per a descobrir actes en viu durant l'epoca de Falange va ser notori. En anys com 1943, 1945, 1950, 1952, 1958, 1967, 1969, 1972 i 1975 van realçar la imatge d'Alcoi com a símbol de la Reconquesta cristiana i les sagrades tradicions. En democràcia es va seguir aquesta línia folklòrica i Rtve va fer reportatges resumits sobre les Festes d'Alcoi en 1976, 1977 i 1978. Dins d'un programa de 1989 dedicat a les tradicions d'Espanya, un dels capítols emesos es va dedicar íntegrament a la Trilogia Festera Alcoyana de 1988. El títol de l'episodi va ser "Alcoi, la eterna batalla" i al estar en castellà va ampliar el seu públic.

 

 Amb l'arribada de la televisió autonòmica valenciana en 1989, la difusió va arribar a un nou nivell. Les retransmissions de les Entrades i d'actes com la Processó o l'Alardo permeteren que l'esdeveniment s'observés a escala de les 3 províncies i fins hi tot a nivell estatal. La cadena RTVV va fer possible que les Festes d'Alcoi es consolidaren com un referent d'espectacularitat, i els periodistes van ajudar a projectar la complexitat organitzativa, explicar el treball artesanal darrere les vestimentes i comprendre la participació popular. En les últimes dècades, les retransmissions completes de totes les hores d'Entrada Mora i Cristiana han tingut bones audiències. La presència de comentaristes especialitzats i la introducció de càmeres ubicades en punts estratègics dels itineraris ofereixen una experiència més rica: primer pla d'esquadres, música de les bandes i detalls del boato i de la indumentària. Aquestes emissions també acostumaven a incloure entrevistes a protagonistes, membres de filaes, càrrecs i dissenyadors.

Primer es feien les retransmissions en Canal 9 i Punt 2, desde 1990 a 2013, ja que el PP va tancar la televisió pública dels valencians i valencianes. Per culpa les nefastes decisions del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, les Falles i demés festes valencianes es van quedar sense difusió de 2014 a 2018. Amb el canvi de govern i la presidència del socialista Ximo Puig es va fundar la nova televisió autonòmica: À Punt. Les seues retransmissions de 2019 a 2025 han sigut d'una qualitat increïble, amb comentaris de Ferran Cano i Reis Juan plens de coneixement fester. Realitzacions multicàmera en alta definició, panoràmiques aèries i repeticions en diferit permeteren una apreciació molt més acurada dels detalls. A part de les retransmissions de les Entrades al canal principal d'A Punt, es troben a faltar els programes previs dedicats a explicar els preparatius i processos d'elaboració de trages. Canal 9 feia un gran desplegament informatiu de les activitats paral·leles, reforçant el valor cultural i patrimonial de la Festa.

Als 90 van aparèixer les televisions privades, i ja als anys 2000 les televisions d'àmbit comarcal. Amb un pressupost reduït i poques càmeres i recursos tècnics van dotar a les Festes d'Alcoi d'una nova visió. Pròxima, cutre a voltes i bastant amateur en quant a qualitat d'imatge. Localia, Televisió Mariola, Mediterraneo Tv o les més recents TVA i Intercomarcal són una bona mostra de les teles de les comarques. TVA i els seus reporters s'han consolidat com el canal que més retransmissions d'Entrades fan a la comarca de l'Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. L'arxiu audiovisual de moltes d'aquestes cadenes ha esdevingut una font històrica de primer ordre per a investigadors i aficionats. Finalment, l'aparició d'internet ha facilitat que moltes d'aquestes retransmissions s'emeten també en línia, multiplicant la seua audiència.

Diaris de la província d'Alacant com el Información, el Levante i Las Províncias dedicaven moltes pàgines a les Festes d'Alcoi cada 23 d'abril. El dia següent a les Entrades d'Alcoi els capitans eixien en portada dels periòdics més llegits pels valencians i valencianes. La premsa escrita i els redactors li dedicaven més de 5 pàgines interiors a totes les anècdotes i moments destacats de les Entrades d'Alcoi. En el periodisme digital destaquen els portals web de Aramultimèdia, "Les Muntanyes", Cadena Ser, La Cope, "Alcoi23" i Pàgina 66. A més a més els portals institucionals de l'Ajuntament d'Alcoi i l'oficina de turisme publiquen cròniques, comunicats i informació pràctica sobre la Festa. Fins hi tot l'Associació de Sant Jordi té perfils oficials en totes les xarxes socials.

La transformació digital ha significat un punt d'inflexió en la difusió de les Festes. L'aparició de webs informatives, blogs i portals especialitzats ha ampliat l'abast de les cròniques i els reportatges històrics. Un exemple és aquest blog https://moroscristiansdealcoi.blogspot.com/ que porta en funcionament desde 2009 sense haver interromput la seua activitat anual ni durant la pandèmia del Covid-19. La informació era més escassa en aquells anys, però el blog s'ha especialitzat en recuperació d'arxius fotogràfics i cròniques de la història de Nostra Festa. Les xarxes socials han democratitzat la producció de continguts: participants, fotògrafs, periodistes i públic comparteixen imatges, vídeos i impressions en temps real. Això ha contribuït a internacionalitzar la Festa, ja que molts usuaris estrangers descobreixen les Festes Moros i Cristians d'Alcoi mitjançant plataformes com Instagram, Facebook o Youtube. Les retransmissions en streaming d'alguns actes festius permeten que alcoyans residents a l'estranger o aficionats puguen sentir-se més prop de la seua terra. Es va veure com les Entrades de 2025 es retransmetien en primera persona desde les cadires per al públic virtual dels canals de Youtube. De cara al 750 aniversari del Patronatge de Sant Jordi es podria donar més promoció a les singularitats de Nostra Festa i perfeccionar actes i detalls. Per exemple el format del "Guia de les Entrades" podria estar més acurat i no ser de paper fi. Uns exemplars més satinats i en una impressió de més qualitat podrien convertir-se en edicions de col·leccionisme.

JESUSET DEL MIRACLE I MARXA CÍVICA D'ALCOI 2024

El passat 28 de gener de 2024 es va celebrar al centre d'Alcoi la volguda Processó del Jesuset del Miracle. El matí va estar respectat per l'oratge i amb la presència del sol les danses tradicionals van ressaltar encara més. La senzillesa de la Cucafera i els nanos cabuts van fer les delícies dels xiquets, encara que el públic no era massa nombrós. La devoció a la xicoteta figura del Jesuset del Miracle ha perdut força a la ciutat, però segueix marcada al calendari religiós del mes de gener. En l'hivern de 1568 es va produir el robatori d'una caixa de plata al carrer Santo Tomás, desde on s'inicia la Processó actualment. El clero d'Alcoi va prometre una recompensa per a qui trobara les sagrades formes (hostietes), la custodia del viàtic i un reliquiari. La tensió va augmentar perquè no atrapaven al lladre i l'església tenia molt de poder al segle XVI.  El sospitós del robatori de les sagrades formes era Joan Prats. Un llaurador va buscar en l'estable de l'autor i va trobar el reliquiari trencat, amb l'ajuda miraculosa d'una escultura del fill de Déu. El Jesuset del Miracle s'havia inclinat per a indicar on estava amagat el botí.  Totes les peçes robades van ser reconegudes pel vicari el dia 31 de gener de 1568 i el dia 1 de febrer Alcoi va festejar al Jesuset del Miracle. A partir d'ahí es va venerar la figura amb l'esquena encorbada i el cap en posició cap a terra i els dits senyalant. En la casa on estava la imatge del Jesuset del Miracle es va construir el "Convent del Sant Sepulcre". Els xiquets porten en andes al Jesuset del Miracle mentre que els homes porten al "Santísimo Sacramento" baix palio. Els següents vídeos són molt interessants perquè reflecteixen com es celebra la Processó del Jesuset del Miracle enguany i com es feia fa 60 anys. Les càmeres de televisió espanyola van estar varies voltes a Alcoi i no sols per a les Festes de Moros i Cristians. Cal recordar que ara vivim en un país democràtic i laic i abans en la dictadura de Franco que tenia propaganda feixista per mitjà del Nodo i aprofitava per a promoure la fe cap a diversos Sants d'arreu del país.

El mateix diumenge 28 de gener per la vesprada es va celebrar la Marxa Cívica pel casc antic de la ciutat. Es commemorava "La Desfeta d'Alcoi del segle XVIII", un moment històric de gran rellevància. El 9 de gener de 1708 la vila va viure un esdeveniment dramàtic produït desprès de la Batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707. Durant la Guerra de Successió entre l'Arxiduc Carles d'Austria i Felip V de Borbó es van abolir els Furs valencians i altres llibertats que tenia la Corona d'Aragó. Alcoi estava en contra de la dinastia borbònica perquè amb el Decret de Nova Planta es perdien molts drets. Per això quan les tropes franceses de Felip d'Anjou, el nou rei Borbó, van arribar a Alcoi els habitants van lluitar contra l'enemic. Van resistir l'atac amb tan sols 200 guerrers però el setge va acabar per la mort de molts dels defensors i per la por de provocar una matança general de la població. Al llarg de 8 dies la ciutat va ser ocupada i saquejada i el defensor Francesc Perera va ser ajusticiat. Desprès de la Desfeta la vila d'Alcoi finalment es va rendir per no patir pitjors conseqüències, però la Guerra de Successió no acabaria fins a 1714 amb el "Tractat d'Utrecht" i l'inici de la monarquia dels Borbons a Espanya. El Centre Cultural Ovidi Montllor desde 2022 organitza l'acte com a testimonis d'aquell enfrontament cruel. Els Miquelets del Regne de València amb vestimentes militars d'època en tons blaus van desfilar al so de xirimites. Desde el Portal de Riquer els campaners van participar realitzant un toc d'alarma com el que requeria la invasió. Al acabar la recreació a la Plaça Ramón i Cajal es va fer una ofrena de flors a aquells que defensaren Alcoi de les tropes borbòniques liderades pel Marqués d'Asfeld. La intenció de la Marxa Cívica és aprendre del passat, fomentar un sentiment de comunitat i identitat col·lectiva i connectar amb l'esperit de resistència i coratge que caracteritza als valencians.

El dijous 25 de gener es va ratificar la modificació de l'Ordenança de l'Associació de Sant Jordi. Els grans canvis són passos endavant cap a la normalització de la dona en les Festes de Moros i Cristians. Els festers i festeres de les 28 filaes van votar prèviament si volien permetre les esquadres mixtes, ja que fins ara les esquadres d'Alcoi es segregaven per sexe. Es va aprovar per majoria que si, amb el vot en contra tan sols d'algun majoral i els primers trons de les filaes Llana, Verds, Gusmans i Almogàvars. El Casal de Sant Jordi deixa l'opció de que cada filà decidisca si tindre un trage únic o 2 diferenciats per sexes. Una idea democràtica que es deixa a llibertat de les filaes, ja que es podrà fer esquadra mixta si la indumentària de la filà és idèntica. A la finalització de l'assemblea, tant el president Juan José Olcina, com el regidor de Festes, Jordi Martínez, han mostrat la seua satisfacció pel que fa als avanços socials i han reconegut que era un procés dur, però que valia la pena.

La integració de les dones en Nostra Festa traspassa altra barrera, ja que s'ha aprovat el "Si" a la possibilitat de que les dones fagen càrrec. Segurament en 2025 hi haurà una alférez mora femenina per part de la filà Marrakesch. La nova Ordenança especifica que el Mossèn Torregrosa i el Sant Jordiet han de ser representats per un home, tal i com marca el personatge històric. Per a que els càrrecs festers continuen tenint uns valors, també es tindrà en compte la idoneïtat del seu trage. Els càrrecs han de vestir de l'època de les disputes medievals entre moros i cristians, estant obligats a mantenir l'estil militar i l'estatus social de l'Edat Mitjana. L'Associació de Sant Jordi vol adaptar-se a les mentalitats del segle XXI, enfortir les relacions interpersonals en el marc de la integració, el respecte, la convivència de tothom i no tolerar la discriminació de gènere o identitat sexual.

ALCOI DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

La última volta que no es van celebrar Festes de Moros i Cristians a Alcoi va ser de 1937 a 1939, degut al colp d'estat que va portar a terme el general Francisco Franco. En aquesta ocasió ha sigut una pandèmia global i no un conflicte bèl·lic el que ens ha deixat sense Festes de Sant Jordi durant 2 anys. Tenim l'esperança de que si es celebren Entrades el 22 d'abril de 2022, tal i com va passar en 1940 quan les filaes van tornar a eixir al carrer, però amb pocs recursos. Anem a fer un exercici de memòria històrica per a recordar els motius pels quals es van suspendre les Festes d'Alcoi durant la Guerra Civil. Les raons són distintes a les del segle XX, però al cap i a la fi el virus del Covid-19 ens ha deixat orfes d'alegria i música al carrer desde març de 2020. Els antecedents de la Guerra Civil Espanyola són la proclamació d'un nou ordre democràtic i l'enderrocament de la monarquia borbònica del rei Alfons XIII. La vida social alcoyana girava en torn al casc antic i la Plaça d'Espanya, on hi havia fonts, carrusels, comerços i moviment urbà. A la vora del riu estaven les fàbriques tèxtils que havien engrandit tant la ciutat dels ponts. Alcoi era coneguda com una ciutat industrial i d'anarquistes, encara que la ""Revolució del Petroli" de 1873 ja estava superada. La Segona República Espanyola va començar el 14 d'abril de 1931. Alcoi celebrava les eleccions i la gent eixia als carrers amb música i coets. Les banderes tricolors onejaven a l'Ajuntament i al Campanar de l'Església de Santa Maria. Un canvi tan transcendental en l'ordre polític va resultar una alegria popular de manifestacions sense violència. La cordura sensata dels alcoyans i alcoyanes va seguir amb l'elecció d'Antonio Francés com a alcalde. Hi havia esperança en que acabara la corrupció, el caciquisme i les injustícies per al proletariat. Idees com la igualtat entre homes i dones, la promoció de l'ensenyament i la llibertat d'expressió van ser defensades pels habitants d'Alcoi. 

La Constitució de 1931 no declarava cap religió com la oficial de l'estat espanyol, permetia el divorci i lluitava contra l'analfabetisme. Als anys següents "La Marsellesa" sonava a les Festes d'Alcoi, però va haver molta tensió entre l'Associació de Sant Jordi i el govern local. El problema era l'anticlericalisme que promovia unes Festes més laiques, mentre que algunes filaes defenien al patró com a centre religiós de la tradició festera. Com l'Ajuntament republicà volia llevar-li rellevància a la Processó General del 23 d'abril algunes filaes van protestar. Miqueros, Llana, Abencerrajes, Marrakesch, Gusmans, Vascos i Muntanyesos no van participar a les Festes d'Alcoi de 1932 a 1935. La tensió i l'ambient desangelat va empitjorar a causa del mal oratge que va fer en la Trilogia Festera Alcoyana. Durant la Segona República va haver governs de dretes i esquerres, però la jerarquia de l'església catòlica, l'exèrcit i els terratinents van posar molts entrebancs per a no perdre els seus privilegis. Desprès de que els conservadors tingueren el govern nacional desde 1933, el Front Popular va guanyar les eleccions en febrer de 1936. Per a escolaritzar als xiquets alcoyans es va construir l'edifici industrial del Viaducte, encara que va ser un hospital durant la guerra. En abril es van celebrar les Festes d'Alcoi, però els militars de dretes ja s'estaven mobilitzant per a acabar amb els republicans.  

La rebel·lió contra la Segona República Espanyola derivaria en una llarga Guerra Civil que va començar el 17 de juliol de 1936. Falangistes, monàrquics, conservadors, carlistes i militars van conspirar contra el govern republicà, recolzats pels col·laboradors de Mussolini a Itàlia. La insurrecció de dretes es va sorprendre amb la resistència de la classe obrera, organitzada a través de sindicats. Hitler va enviar recursos guerrers com avions, tancs, artilleria, metralladores, municions i soldats. A l'altre bàndol sols hi havia treballadors del camp i de les empreses, ja que països aliats com França o Gran Bretanya es van negar a intervenir. Però si va haver Brigades Internacionals que van interpretar la guerra espanyola contra el feixisme com un preludi de la Segona Guerra Mundial. Els voluntaris estrangers van formar unitats militars en defensa de la democràcia hispànica. Francisco Franco va ser el líder que va abocar a Espanya a 3 anys de trinxeres, por, bombes i mort. Però el malson només havia començat amb la tragèdia de la batalla, ja que la repressió de la dictadura franquista va ser tremenda. A Europa estava creixent el nazisme desprès de les crisis econòmiques occidentals. Alcoi i les comarques valencianes van formar part del territori dominat pels republicans fins al final. Hi havia 410 soldats alcoyans i 525 milicians dels pobles del voltant que van marxar a lluitar a Còrdova. Les joventuts de UGT i CNT es van reclutar al bàndol republicà i van partir cap al barri de Benalua d'Alacant on rebrien armes, moltes comprades al mercat negre. Federico Borrell era un anarquista de Benilloba a qui van disparar al camp de batalla i va ser fotografiat per Robert Capa. La imatge va ocupar portades de periòdics i és un símbol de la Guerra Civil.

Les fàbriques alcoyanes que estaven en crisi van veure la guerra com una oportunitat per a vendre armes. El Comité de Defensa Revolucionària va confiscar 128 fàbriques alcoyanes per a ser de propietat col·lectiva, sent els treballadors els propis jefes. Altres fàbriques socialitzades donaven roba i mantes als soldats. València era la capital del comitè obrer perquè Andalucia i Madrid ja estaven en mans del bàndol nacional. El totalitarisme de Francisco Franco va ser evident desde el principi, tenint crítics com Queipo de Llano en el seu propi bàndol. La tàctica del terror i els afusellaments contra sospitosos va ser cruel, sobretot perquè els acusats de traïdors eren precisament els que defenien la legalitat de les eleccions republicanes. Per mitjà de la radio els alcoyans escoltaven les noticies del setge de Madrid o com la lluita s'allargava a Toledo i Castella i Lleó. Cocentaina va enviar molts queviures per als habitants de la Meseta, els que més van patir en 1937 per l'avanç de les tropes colpistes. Les autoritats republicanes ja no podien fer complir la llei en un clima de tensió i revolta. Temples catòlics i convents van ser saquejats per grups que mataven a monges, bisbes i sacerdots. Centenars de milers de persones van ser assassinades al front de batalla i a la rereguarda de 1936 a 1939. El general de dretes Emilio Mola va morir en un accident i Francisco Franco es va fer amb el poder únic del bàndol nacional. Va tindre el recolzament del genocida Adolf Hitler, governant de l'Alemanya del Tercer Reich. En octubre de 1936 11 contestans van ser segrestats i assassinats a la carretera de Sax. A la fosa de Barxell s'amuntonaven els cadàvers alcoyans. La guerra també va ser el detonant per a que augmentara la violència contra el clero i els propietaris rics. El capità moro 1936 va ser Camilo Candela de la filà Marrakesch. Era un soldat franquista d'alt rang que va morir mesos desprès en Almeria, afusellat al camp de combat. 

Hi va haver moltes víctimes civils pels bombardeigs a la població. Els més famosos van ser "La Desbandada", "EL Guernika" i els alemanys de la Legió Condor a Albocàsser, l'ofensiva de Llevant, l'atac a Granollers, i les bombes aèries al Mercat Central d'Alacant. Alcoi també tenia refugis de defensa perquè van rebre 7 atacs feixistes. Els avions italians van ser els primers en setembre de 1938 i l'últim atac en febrer de 1939 va ser dantesc. El resultat van ser 64 morts, centenars de ferits i destrucció de cases i de l'Església de Santa Maria i el seu icònic Campanar. El Refugi de Cervantes es pot visitar i s'aprecia els túnels on alcoyans i alcoyanes de totes les edats esperaven a que acabara el bombardeig. Gandia i Barcelona van patir aquest crim de guerra contra les classes humils i treballadores. Una estratègia sanguinària per part dels franquistes i els nazis. Suecs i noruecs van aportar ajuda mèdica i personal sanitari desde abril de 1937. Una bomba va caure al costat de l'hospital del Viaducte, provocant danys i ferits i creant impotència entre els republicans. Els submarins italians destruïen les ajudes arribades desde Moscú, així que l'exèrcit republicà no estava tan ben armat com la Legió i els soldats del "Cara al sol". La Guerra Civil Espanyola va acabar el dia 1 d'abril de 1939, sent Alacant l'última ciutat que va aguantar fidel a la República. Els soldats marroquins de Tetuán van entrar a Alcoi, Muro i Agres proclamant la dictadura de Falange entre crits i salutacions del braç en alt. 

735000 persones van perdre la vida en aquesta època dura de la història d'Espanya. 300000 persones van morir als camps de combat, 200000 executades a la rereguarda i moltíssims homes, dones i xiquets van ser víctimes dels bombardejos, les malalties i la fam. A conseqüència de l'odi molts innocents van ser assassinats amb l'excusa de crear histèria. Un extermini organitzat per a destruir als defensors de la República i la llibertat, per mitjà d'una Repressió molt més forta que la de l'anterior dictadura de Primo de Rivera. La majoria de víctimes encara estan sense identificar en foses comuns, una vergonya per a l'estat espanyol actual. Ràpidament els nous alcaldes van retornar les empreses als capitalistes rics, van expulsar als funcionaris públics i mestres, van fer perdre el treball dels anticatòlics i van canviar els noms de carrers. Els presoners van ser tractats com a esclaus per a construir "El Valle de los Caídos" i altres edificis. 50000 empresonats van morir a les celdes en condicions inhumanes i sense un judici, fins hi tot metges que havien fet operacions humanitàries per als soldats republicans. El poeta Joan Valls va ser un dels 700 alcoyans tancats a Alcoi. 

Les famílies dels rojos condemnats van patir l'estigma dels vençuts. A les dones se'ls rapava els cabells, les humiliaven fent passeigs pels carrers i les castigaven fent beure oli de ricí. També les podien violar i maltractar i també confiscar els seus bens. Moltes agrupacions van ser declarades il·legals, sobretot partits polítics i sindicats. Així es neutralitzava la influència social i la ideologia d'esquerres quedava marginada. Això es va poder veure fins hi tot en filaes com Xanos, Cordoneros o Asturianos. Per a purificar Espanya amb el règim del nacionalcatolicisme la religió ma imposar una moralitat estricta que controlava les relacions socials, sexuals i familiars desde un punt de vista heteropatriarcal. La submissió de les dones va durar dècades, al igual que la censura franquista. El capitalisme va deixar a la població apàtica i esgotada desprès de les dures jornades laborals. A les escoles era obligatori resar, l'assignatura de religió i anar a missa. La gent d'esquerres era perseguida i torturada, sobretot si participaven en activitats clandestines de resistència. En 1939 no va haver setmanes per a preparar les Festes de Moros i Cristians, però van tornar en 1940 de forma austera. El nou règim dictatorial va aprofitar les Festes d'Alcoi per a transmetre les seues consignes polítiques. L'Associació de Sant Jordi va recuperar el poder com a entitat organitzadora i es va recuperar l'acte desaparegut de la Cavalcada dels 40 Cavallers de Jaume I. Les filaes Ligeros, Mudéjares, Mozàrabes i Almogàvars van tindre els càrrecs de 1940 en un ambient de patriotisme exagerat. 

Entre 1940 i 1950 es van assassinar a 50000 persones per motius polítics, com és el cas de les 13 roses. La dictadura de Francisco Franco era antimarxista, explotadora, misògina i racista i es va imposar amb força sobre la població civil. Per sort, en 1940 també es va recuperar la Cavalcada de Reis Mags. Melchor, Gaspar i Baltasar van entregar regals i també bens bàsics per als més necessitats. Durant la Guerra Civil Espanyola sols es celebrava una Gala per a xiquets el dia 5 de gener. A partir dels anys 40 els festers d'Alcoi tenien que girar l'esquadra al balcó dels falangistes. No hi havia pompositat a les desfilades i els primers trons permetien que els senyors amb bon nivell adquisitiu formaren a canvi de sufragar econòmicament les filaes. La filà Visigodos va ser l'única que no va sobreviure a la postguerra i va desaparèixer en 1942. La majoria de filaes van sofrir per a seguir endavant, però les Festes de Sant Jordi significaven els únics dies a l'any de disfrutar al carrer. La ciutadania no estava disposada a perdre de nou les seues tradicions, a pesar de que el Casal de Sant Jordi va potenciar l'element de fe i religiositat per damunt dels actes lúdics. Per altra part, la filà Cruzados va passar a la història per fundar-se en temps d'escassetat, ja que va eixir per primera volta a les Festes de Sant Jordi 1946. És la única filà de la postguerra, estrenant-se amb pluja.   

L'autarquia va enfonsar el producte interior brut d'Espanya i no hi havia quasi consum per la baixa renda per càpita. A Alcoi les dones de la fàbrica de paper de fumar "Bambú" van fer una vaga demanant un augment salarial, arriscant-se a perdre-ho tot. Va ser la primera vaga important de la postguerra, quan hi havia por de ser condemnat. A la comarca del Comtat no quedaven massa camps de cultiu i la falta d'aliments va portar a la decisió de crear cartilles de racionament, on es limitava el menjar. Com el govern no comprava productes de l'exterior els preus van pujar. L'estraperlo il·legal i el canvi d'aliments va ajudar a subsistir a famílies i fins hi tot es gastava el tren Alcoi- Gandia per a intercanviar productes de primera necessitat. Els valencians, catalans, vascos i gallegs van sofrir una desaparició lingüística i cultural ja que els seus idiomes estaven prohibits i sols s'ensenyava castellà a les escoles. Òbviament no es tolerava el pluralisme polític i la premsa estava censurada. A les monedes i pessetes es veia la frase "Franco, caudillo por la gracia de Dios". La gent no va recuperar el seu nivell adquisitiu fins als anys 60, i això va repercutir positivament en la brillantesa de les Festes de Moros i Cristians. La propaganda del règim es feia a través del Nodo, un documental de noticies que es veia al cine obligatòriament. Franco sempre apareixia aclamat per multituds i era presentat com un heroi i polític brillant sense cap crítica negativa. Aquest llavat d'imatge va durar 40 anys, fins que el dictador Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975.

El règim feixista del caudillo Franco era semblant al d'Alemanya o Itàlia i es va aïllar internacionalment a la postguerra. L'autarquia dels anys 40 del segle XX va portar a la població valenciana a una trista època de fam, pobresa i misèria. Fins hi tot al barri de Batoi es va instal·lar un camp de concentració per als alcoyans rebels. 450000 persones van haver d'exiliar-se i moltes famílies van morir als camps de refugiats francesos o a l'Holocaust nazi. 33000 xiquets van ser traslladats a França, Bèlgica, Gran Bretanya, Suïssa, Argèlia, la Unió Soviètica o Mèxic i molts no van poder tornar de l'exili. Comunistes, jornalers, soldats republicans, homosexuals, socialistes, guerrillers, gitanos, anarquistes, obrers, camperols i intel·lectuals d'esquerres van haver de creuar les muntanyes dels Pirineus catalans en el dur hivern de 1939, esperant un futur millor pels camins d'Europa. Al sud de França va haver tantes mostres de insolidaritat com de fraternitat. El govern francés va deportar a molts exiliats a països de l'Amèrica llatina, en especial Mèxic, Xile i Argentina. 22 alcoyans van ser deportats al camp d'extermini de Mathausen, on carregaven pedres pujant 186 escalons i no rebien quasi aliments. 42 homes de la comarca del Comtat van viure aquest infern. Francisco Aura Boronat va ser un dels supervivents alcoyans del camp de concentració de Mathausen, a Austria. Acusat d'antipatriòtic, Francisco Aura va ser una veu silenciada per l'extrema dreta, fins hi tot al període de la Transició Espanyola. Abans de la seua mort en 2018, a l'estimat Paco Aura se li va dedicar un pont a Alcoi pel seu treball a favor de la pau i de que no s'oblidara l'horror del genocidi.