L'escriptora alcoyana més coneguda va deixar aquest mon el passat 13 de gener de 2020. Isabel Clara Simó va faltar a la seua casa de Barcelona, desprès d'una llarga malaltia degenerativa. Uns mesos abans ja va anunciar en una entrevista a la televisió que la seua salut estava delicada. Fins hi tot li costava parlar però tenia la ment clara i la seua ideologia i intel·ligència continuaven tan vigents com sempre. Isabel Clara Simó Monllor va nàixer a Alcoi el 4 d'abril de 1943, en plena postguerra. Provenia d'una família de mestres, per això l'educació i la tolerància sempre van ser importants a la seua vida. Es va llicenciar en filosofia a la Universitat de València i va ser professora d'institut durant molts anys. Desprès de la seua amistat amb el nacionalista Joan Fuster, es va casar amb el periodista Xavier Dalfó. Amb ell va traure avant el semanari radical Canigó, però amb la democràcia tenien molta competència i lluites judicials, sobretot per l'ús del català. Quan treballava a Figueres van nàixer els seus 3 fills. També es va dedicar al periodisme en revistes i escrivia columnes d'opinió en diaris catalans. Si en 1972 va dirigir el semanari Canigó, va ser en 1978 quan es va iniciar en la literatura. Els seus primers contes curts es van publicar en "És quan miro que hi veig clar". Isabel Clara Simó és doctora en Filologia Romànica i sempre es vanagloriava de ser alcoyana.
Tenia 76 anys i molts llibres escrits desde aquell èxit de 1983: "Júlia". Va escriure narrativa, però també poesia i teatre. Per la seua professionalitat i qualitat literària va obtindre nombrosos reconeixements com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en 2017 o el Premi Sant Jordi. També va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i Alcoi la va nombrar filla predilecta. Al 2013 l'Ajuntament d'Alcoi li va concedir la Medalla d'Or de la ciutat. El periòdic Ciudad la va nombrar "Dona de l'any" als seus premis de 2008. Tant en el seu vessant de periodista com en el d'escriptora i de personatge públic, amb aparicions freqüents en tertúlies a la ràdio i a la televisió, Isabel Clara Simó va mantindre sempre un ferm compromís amb les dones d'esquerres i amb la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Era valenta i feminista i es notava en les seues obres, ja que en moltes la protagonista era dona o es parlava de temes com la violència de gènere o la censura. Al 2016 va perdre al seu company estimat, Xavier Dalfó, però va seguir avant escrivint amb el seu estil directe.
Era amiga de grans alcoyans com el cantant Ovidi Montllor o el pintor Antoni Miró, els quals la descrivien com una dona dolça, irònica, fidel i culta. Isabel Clara Simó tenia molta relació amb la ciutat d'Alcoi i gran part de la població l'estimava per la seua lluita per les causes justes. A més a més va escriure moltes obres inspirades en Alcoi i sempre s'autoproclamava catalana d'Alcoi. Pensava que Alcoi era com una versió xicoteta de Barcelona, i per això no li va costar acostumar-se a la vida en la capital de Catalunya. Sobre Ovidi Montllor, ella pensava que era un cantautor de referència. Per coincidències casuals, Isabel va nàixer el mateix any que Ovidi Montllor i va morir el 13 de gener, igual que l'escriptor Enric Valor. Isabel Clara Simó defensava el valencià en tots els àmbits públics i privats i utilitzava la llengua sense castellanismes i amb un vocabulari ric. No obstant, va admetre que fins hi tot a ella li costava deixar de dir "pues". Tenia moltes esperances en el futur dels valencians gràcies a que veia una joventut molt combativa. Unes noves generacions tan reivindicatives com ho va ser ella. El club d'amics de la Unesco d'Alcoi parlava de l'eternitat de Isabel Clara Simó feta lletra.
Les conviccions polítiques de l'escriptora eren fortes i contundents. Isabel Clara Simó es declarava obertament d'esquerres i independentista. Partint d'aquestes idees demanava també la igualtat entre homes i dones, fins hi tot en l'època de la dictadura de Francisco Franco. Estimava la llengua i la cultura, com una part vital de la seua existència i per suposat respectava les minories i les animava a exigir els seus drets socials. Amb l'alcoyà Pep Cortés va portar a escena la seua obra teatral "Còmplices". Isabel Clara Simó es mostrava sorpresa per l'acceptació de "Júlia", una història ambientada en la industrialització alcoyana del segle XIX. Júlia és una jove alcoyana que treballa als telers d'una fàbrica tèxtil. Abandona la classe obrera al casar-se per interès amb un ric empresari de la ciutat. Josep la converteix en una senyora amb l'ajuda de la seua sogra, molt catòl·lica. A la mare de Júlia se la considerava una bruixa pobra i el pare de Júlia va morir en la Revolució del Petroli a Alcoi. Les insurreccions i la burgesia són els temes principals d'aquesta obra de Isabel Clara Simó. Al capítol "Ferro roent" es descobreix una trista veritat que relaciona a l'anciana Dolors amb la mort del pare de Júlia. Finalment la protagonista es rebel·la com una dona forta. "Júlia" és ja un clàssic de la literatura nacional moderna. Una novel·la imprescindible per als anarquistes, curiosos de l'alcalde alcoyà Agustín Albors el Pelletes i qualsevol que vol saber més sobre la revolta obrera de 1873 a Alcoi.
Els llibres de Isabel Clara Simó s'han traduït a 9 idiomes: Alemany, anglès, vasc, castellà. francés. gallec, italià, holandès i suec. Les paraules i saviesa de l'autora són el seu millor llegat. Les seues 50 obres la mantindran viva en la memòria alcoyana i de fet en aquest 2020 han augmentat les ventes dels seus llibres. Els clients demanaven molts títols en les llibreries alcoyanes, però es mostraven molt interessats en "Júlia". A més a més és una lectura obligatòria per als estudiants en molts instituts valencians. La seua novel·la pòstuma serà "El teu gust". La llista de llibres és llarga i entre els més destacats estan:
-"Júlia" (1983)
-"D'Alcoi a Nova York" (1985)
-"T'estime Marta" (1986)
-"El braçalet" (1988)
-"La veïna" (1990)
-"La Nati" (1991)
-"Raquel" (1992)
-"Històries perverses" (1992)
-"La Salvatge" (1993)
-"El Mossèn" (1994)
-"La innocent" (1995)
-"Perfils cruels" (1995)
-"Joel" (1996)
-"Dones" (1997)
-"El professor de música" (1998)
-"El gust amarg de la cervesa" (1999)
-"T'imagines la vida sense ell?" (2000)
-"Carta al meu nét sobre nacionalisme" (2000)
-"Estimats homes, una caricatura" (2001)
-"L'home que volava en un trapezi" (2002)
-"En legítima defensa" (2003)
-"Angelets" (2004)
-"Si em necessites, xiula" (2005)
-"Dora diu que no" (2006)
-"Adéu suau" (2006)
-"Els ulls de l'assassí" (2006)
-"El caníbal" (2007)
-"El meu germà Pol" (2008)
-"Els racons de la memòria" (2009)
-"El conjur" (2010)
-"Cartes d'independència a la vora d'una tassa de te" (2011)
-"Amor meva" (2013)
-"Lliri entre cards" (2014)
-"L'amant de Picasso" (2015)
-"Tota aquesta gent" (2016)
-"Els invisibles" (2017)
-"El mar del diable" (2018)
-"Prime time. Irreverències" (2019)
-"La sarbantana" (2019)
La seua prosa elegant i terna l'han convertit en una escriptora il·lustre i amant de l'art. La seua pèrdua ha sigut lamentada pels alcoyans i alcoyanes i també per les institucions. A Catalunya van plorar la mort de Isabel Clara Simó al Tanatori de les Corts de Barcelona. Familiars, amics, catalans i polítics van assistir a l'enterrament d'aquesta personalitat de la cultura catalana. L'alcalde d'Alcoi, Toni Francés i el regidor de cultura, Raül Llopis, van parlar amb el president de la Generalitat, Quim Torrà, per a que Isabel Clara Simó descansara en la seua terra natal. El divendres 24 de gener de 2020, desprès del temporal de neu, el cos de Isabel Clara Simó va arribar a Alcoi. Al Saló de Plens del Consistori hi havia un llibre de firmes per a la filla predilecta d'Alcoi. L'acte de despedida pública al Cementeri Municipal va ser senzill i emotiu. Va haver un recital de frases de l'autora acompanyada de violins. En l'homenatge, les veus de dones alcoyanes van remarcar les paraules d'estima i orgull que Isabel Clara Simó dedicava a Alcoi. Les restes de l'escriptora alcoyana es van dipositar al costat de les cendres d'Ovidi Montllor, un artista íntegre. Junt a ella farà vacances. Bon vent i barca nova.
A l'any 1839 la filà Cides ja consta com una de les participants a les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Per tant són una antiga filà anterior a l'any de la primera acta de l'Associació de Sant Jordi. És una filà tan veterana que ocupa el tercer lloc en l'ordre d'antiguitat del bàndol cristià. El nom prové de l'heroi castellà el Cid Campeador, encara que el trage primitiu de la filà Cides no tenia res que veure amb el de Rodrigo Díaz de Vivar. El cavaller de la Reconquesta és el protagonista del llibre "El cantar del Mío Cid", on es conta la seua llegenda a través de poemes. Rodrigo Díaz de Vivar va nàixer a Burgos al segle XI i era un home corpulent i fort que va lluitar en moltes batalles medievals. Va conquerir València i era conegut per aliar-se tant amb moros com cristians. El Cid Campeador era realment un soldat mercenari que buscava el seu benefici i prestava els seus servicis a canvi d'or. De jove va estar baix el mandat de l'infant Sancho II de Castella i va ser cortesà de confiança per al rei Alfonso VI. La dona del Cid era Jimena, amb qui va tindre dos filles. Les seues traïcions als castellans i a l'església catòlica van tindre com a conseqüència que el desterraren, tal i com es conta al cantar de gesta. L'argument literari es centra en que el Cid demana perdó als nobles castellans durant el desterrament. També hi ha una part dedicada a la boda de Sol i Elvira amb els infants de Carrió, però els matrimonis acaben mal. Els infants de Carrió eren uns covards que van ser humiliats al fugir d'un lleó. Com a venjança els dos germans van raptar a les filles de Rodrigo Díaz de Vivar i les van torturar nugades a un arbre. El Cid afronta la deshonra i deixa en mal lloc als malvats infants de Carrió. La història de "El cantar del Mío Cid" acaba amb el projecte de boda de les filles del Cid amb els prínceps de Navarra i Aragó. Rodrigo Díaz de Vivar tenia un cavall famós anomenat "Bavieca" i les seues espases eren "Tizona" i "Colada".
Desprès d'una introducció històrica sobre el Cid Campeador, ens centrem en els origens remots de la filà alcoyana. En 1845 la filà del Cid va declinar l'alferecia cristiana, passant per torn a la desapareguda filà Capellans. La filà es va dissoldre fins a 1856, però dos anys desprès van tornar a renunciar a l'alferecia cristiana. El càrrec va ser acceptat per la filà Antigua Veneciana. A l'any 1862 el 18 membres de la filà Cides ocupaven la novena posició per darrere de la filà Mariners, també desapareguda. La filà Cides va tornar a reaparèixer en les Festes d'Alcoi de 1871 i a l'any del VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi van fer l'alférez cristià. Van haver decoracions especials de façanes i carrers i molts actes previs religiosos, festius i culturals. En 1876 el trage oficial de la filà Cides recordava al dels mosqueters de l'obra literària d'Alejandro Dumas. Aquell any van fer l'alferecia cristiana, tenint també al capità cristià en 1877 amb Miguel Gonzàlez desfilant a peu.
El nom de la filà tenia molta relació amb l'Edat Mitjana, però el primer disseny era més propi de segles posteriors. Els anacronismes als trages eren molt recurrents a les filaes del bàndol cristià del segle XIX. El trage de la filà Cides era negre, amb pantalons curts i barret amb ploma blanca. La faixa era roja i el xaleco tenia adorns blancs i una creu roja. El trage va tindre xicotetes reformes fins a principis del segle XX. L'arma de la filà Cides era un trabuc, que dona una pista sobre la seua existència quan les Festes de Moros i Cristians rebien el nom de "Soldadesca".
José Espí és el primer tro més antic que hi ha documentat. Els càrrecs del segle XIX de la filà Cides són l'alférez cristià 1888 i el capità cristià 1889. La filà Cides va desempenyar sense pena ni glòria el càrrec d'alférez cristià en 1897. No eren una filà massa popular i en aquella època no es valorava tant l'antiguitat de les filaes. Antonio Vilaplana va ser el capità cristià de 1898, aportant a Nostra Festa un trage diferent amb un barret de copa alta. El trage seguia l'estètica de la filà Cides en aquells temps i era molt luxós.
Antonio Vilaplana Beneito va ser el primer alférez cristià de la filà Cides al segle XX. En 1907 el mateix fester va ser el capità cristià d'Alcoi. El seu rodella portava el mateix trage d'ambientació francesa amb pantalons curts i barret elegant. Un trage poc adequat per a una Entrada Cristiana i que va ser criticat pels alcoyans i sobretot per l'Assessoria Artística de l'Associació de Sant Jordi. El gust estètic havia canviat i al 1906 va aparèixer la filà Gusmans, la primera amb un trage estrictament medieval. Els anacronismes començaven a estar mal vists i Fernando Cabrera i Francisco Laporta defensaven una corrent artística basada en l'historicisme.
La filà Cides es va veure obligada a canviar si volia gaudir de l'estima dels alcoyans. A l'any 1916 la Junta General va aprovar un nou disseny per a la filà, seguint l'estètica de l'anterior trage de mosqueter. Els pantalons seguien sent curts, però de color verd. El xaleco mantenia la creu roja i els adorns als braços, però passaven del negre al verd. El barret marró tenia una ploma roja que combinava amb el color de la faixa. La capa curta era de color blau clar. A pesar de l'intent de la filà Cides per renovar-se, el disseny no va calar entre el públic i va ser bastant criticat. Per a la filà Cides continuaven els anacronismes i per fi van entendre que la gent exigia unes vestimentes medievals, sobretot veient l'èxit aconseguit per la filà Vascos o el declivi de la filà Estudiants.
Coincidint amb el canvi de disseny, la filà Cides va fer una alferecia cristiana poc recordada. Antonio Vilaplana Beneito va ser l'alférez cristià 1916, intentant remendar les crítiques al seu trage de 1906. 10 anys desprès el fester més important de la filà Cides va tornar a ser capità cristià. El trage que va lluir en 1917 si va agradar al públic, sobretot per la sobrietat i les influències medievals que tenia. El casc de metall va incloure una corona i a la túnica blanca hi havia una creu cristiana estampada. No obstant, el bàndol moro tenia més popularitat, ja que per la vesprada es veien boatos més espectaculars i començaven a desfilar esquadres de negres. 1917 va ser un any vital per a les Festes d'Alcoi.
El trage mosqueter verd de la filà Cides va durar poc temps perquè no tenia cap rigor històric. L'Associació de Sant Jordi era partidària d'aprovar reformes de trages cristians sempre que aportaren una visió medieval a les Festes d'Alcoi. La transformació de la filà Cides en uns guerrers del segle XIII es va portar a terme a partir de 1919. Una imatge nova que s'apartava totalment dels anteriors trages de la filà. En 1921 es va produir el gran canvi en el trage de la filà Cides. Ja no portaven pantalons, sinó una túnica granate amb capa blanca. En un primer moment portaven al pit un lleó rampant, però en 1921 ja tenien la creu cristiana al centre. Alguns historiadors han atribuït aquest disseny a la filà Asturianos, per un error d'impremta en un llibret de filaes datat als anys 20. La filà Cides guanyava en vistositat i austeritat en el seu trage, tal i com demanaven els festers per a una filà d'origens castellans.
El fill del gran fester Antonio Vilaplana Beneito va ser l'alférez cristià 1924. La filà ja tenia unes característiques medievals que es van veure clares al boato i el trage de Jorge Vilaplana Miralles. A l'any següent el mateix fester va ser el capità cristià 1925. El primer tro va lluir un trage preciós però simple. Jorge Vilaplana portava una corassa de pell damunt d'una cotamalla de metall que tapava la falda blanca. De metalls estaven fet el casc, els adorns del pit i el collar amb una creu. La pluja va deslluir l'Entrada Cristiana 1925, per a desgràcia de Jorge Vilaplana. El fester li va donar molta vida a la filà Cides, però la va abandonar en 1932. La filà Cides viuria una nova crisi als anys 30, desprès d'estar bé durant les primeres dècades del segle XX.
1934 va ser un any especialment dur per a la filà Cides, però també molt gratificant. Els festers van fer grans esforços per a traure endavant l'alferecia cristiana de la filà. El càrrec va ser ocupat per un senyor molt popular i estimat: Joaquim Oltra Pérez. El ric fester de la filà Cides es va desentendre dels problemes entre els republicans i l'Associació de Sant Jordi per a disfrutar del seu càrrec d'alférez cristià. Va desfilar a cavall portant un trage de mosqueter negre que recordava molt al primer trage de la filà, excepte pel medalló i el barret. Les Festes d'Alcoi 1934 van rebre la pesada visita de la pluja durant molts dies i a Joaquim Oltra es va mostrar malhumorat per la seua mala sort. Per a animar-lo, la classe obrera d'Alcoi es va inventar una cançó que va acabar sent un èxit de la música tradicional valenciana. La lletra era "Ay Don Joaquim, Don Joaquim, Don Joaquim quina aigua cau! Ay Don Joaquim, Don Joaquim, arromanga't un camal!". La melodia fins hi tot forma part d'una canço del grup "Al Tall".
Xicotets grups d'amics van salvar a la filà Cides de l'extinció als anys republicans. El capità cristià 1935 va ser Antonio Masià Ripoll, que va desfilar a cavall com l'anterior alférez de 1934. Algun sector del públic va opinar que el trage del capità cristià era ridícul i no tenia cap relació amb el rei Jaume I. Antonio Masià Ripoll va participar en la plujosa Processó General en la que no hi havia cap element religiós, ja que l'Ajuntament republicà era contrari a que la fe catòlica es demostrara fora de les esglésies. L'ambient era desangelat perquè l'Associació de Sant Jordi havia perdut les seues funcions com a organitzadors de les Festes de Moros i Cristians. Prohibicions i batalles judicials es van viure en la societat festera dels anys 30, encara que la filà Cides es va mantenir al marge d'aquest problema, ja que patia una precària situació econòmica. És lògic pensar que la capitania cristiana 1935 no va tindre massa luxes i ni tan sols hi ha fotografies de l'esquadra de negres.
Durant la Segona República la filà Cides va recuperar el disseny mosqueter típic del segle XVIII. La tornada al disseny antic es va deure a motius polítics. A la capa tenien la bandera d'Espanya roja i groga. Amb el canvi de bandera a la tricolor, la filà Cides es va negar a afegir el color morat al seu disseny. Els festers i el primer tro Emilio Santacreu van optar per desfilar amb el trage negre, recuperant aquell vell anacronisme. Va haver opinions de tot tipus, però les Festes de Sant Jordi tenien molts fronts oberts i van haver debats més importants i tensos. Algunes filaes es van declarar extingides al oposar-se a unes Festes de Moros i Cristians laiques. La filà Cides si va eixir a les Entrades de 1931 a 1936, però travessant una greu crisi en el número de components. Quan la família Vilaplana va renunciar a la filà Cides, pocs festers van continuar a la filà i Don Joaquim va ser l'únic fester realment il·lusionat. La filà Cides es va reincorporar a les Festes d'Alcoi en 1940, passada la Guerra Civil Espanyola. Van seguir portant el simpàtic trage mosqueter durant uns anys. És en 1946 quan permuten en guerrers medievals de nou. La filà Cides no va recuperar el disseny de 1921, sinó que va encarregar un nou trage basat en la figura del Cid Campeador. Els dirigents de la dictadura franquista van aplaudir la decisió de la filà Cides, perquè Rodrigo Díaz de Vivar estava considerat un heroi castellà. El disseny presentava una capa blava, túnica de color canella amb una simple sanefa i un escut al pit i un casc de metall platejat. La destral quedaria instaurada com l'arma definitiva de la filà Cides.
Les penúries de la postguerra van fer mal a la filà Cides. Era una filà molt pobra i xicoteta, fins al punt de que en 1943 van votar en contra de que es celebraren les Festes de Moros i Cristians. Va ser l'única filà en oposar-se, però van acabar acceptant el càrrec d'alférez cristià gràcies a l'ajuda entusiasta de penyes d'altres filaes. La filà Cides encara desfilava amb l'antic disseny mosqueter i per això Remigio Richart va portar un trage basat en les vestimentes del segle XVIII. L'alferecia cristiana va resultar molt trista i amb poques novetats, ni tan sols amb una esquadra de negres decent. La filà Cides no tenia una idiosincràcia pròpia al haver canviat tan de disseny.
La filà Cides tampoc va fer grans aportacions en la capitania cristiana 1944. A més a més el seu trage mosqueter estava passat de moda i el públic els demanava que s'adaptaren als dissenys medievals. Un fester moro va substituir a Remigio Richart i li va fer el favor a la filà Cides per a que no es quedaren sense capità cristià. Santiago Alòs Candela va fer un càrrec ambientat en el segle XVIII i el seu trage era anacrònic però bonic.
Amb el disseny medieval de capa blava, la filà Cides va desempenyar dos càrrecs als anys 50. El primer va ser l'alférez cristià 1955. La continuïtat de l'antiga filà estava en perill i la filà Cides no aconseguia augmentar el número de festers de ple dret. Un grup d'amics es va responsabilitzar de l'alferecia cristiana 1955. El fidel fester anomenat popularment com "Piga" va representar a l'alférez cristià, desprès d'haver sigut alférez moro 1949 de la filà Verds. Francisco Gisbert va baixar l'Entrada Cristiana sobre un cavall i amb una vestimenta de noble medieval que mostrava la seua espada com a demostració de poder. El sol va repercutir positivament en el lluïment de l'esquadra de negres, amb una túnica tan sols decorada amb unes cadenes.
La filà Cides tenia tan sols 2 festers de ple dret en l'any de capitania cristiana 1956. Un d'ells es va presentar a la Glòria del dia 1 d'abril i per tant es comprometien a portar endavant el càrrec. Alcoyans d'altres filaes es van encarregar del boato del capità cristià 1956, un fet bastant habitual als anys 50. La filà Almogàvars també va passar per la mateixa situació penosa i els efectes de la fam i la postguerra encara eren evidents en la societat valenciana. Alcoi va anar recuperant-se a base de industries potents, però la filà Cides era de classe treballadora i no podia endeutar-se. Eugenio Raduán Boronat va encapçalar l'ordenada Entrada Cristiana 1956. El sol va acompanyar a les Festes de Sant Jordi en les que es recordava el 700 aniversari de l'otorgament de la carta pobla a Alcoi. L'esquadra de negres va ser salvatge i portava uns cuidats escuts. Es van incorporar els timbals a la banda de música que interpretava el pasdoble "El desitjat". Faltaven 2 anys per a la creació de les marxes cristianes. Quan van acabar les Festes de Sant Jordi 1956 les penyes que havien contribuït a l'esplendor de la capitania cristiana es van desapuntar de la filà Cides. A la filà tan sols quedava l'alférez cristià 1955 i Tino Herrera. Aquest home nascut a Santander va ser l'impulsor de la filà Cides als anys 60.
Agustín Herrera Pereda tenia el compromís de salvar a la filà Cides i en moments crítics va creure que no estava tot perdut. Per a les Festes d'Alcoi de 1957 va reclutar a coneguts per a que desfilaren amb la filà Cides. Els trages van ser alquilats durant uns anys a antics festers de la filà, per tant els nous components no tenien que encarregar-se del trage. En l'any 1958 sols hi havia 10 components en la filà Cides i casi es queden sense poder eixir a la Diana. Francisco Gisbert també buscava voluntaris per a la filà Cides, però en 1960 van veure impossible demanar prestats els trages. La decisió presa pel primer tro Agustín Herrera va ser renovar el trage oficial. Rafael Guarinos Blanes era l'assessor artístic de l'Associació de Sant Jordi i a ell se li va encarregar el nou trage de la filà Cides. Tant li va agradar que es va apuntar a la filà. El propi Agustín Herrera va estrenar el trage reformat de la filà Cides en la Glòria de 1960. El disseny de Rafael Guarinos va causar una grata impressión entre els alcoyans. Una de les innovacions del disseny de Rafael Guarinos era el material de l'escut. La filà Cides va ser la primera en canviar els escuts de fusta i cartró per uns de metall que li donaven més autenticitat al conjunt. L'àguila negra es va convertir en l'animal i símbol de la filà cristiana i apareixia al bolset groc. Novament la filà Cides tenia un trage medieval que seria el definitiu i perfilava l'estètica festera per als anys 60. Moltes altres filaes cristianes van modificar el seu trage oficial, sent Rafael Guarinos un dels impulsors d'aquesta revolució. El disseny oficial de la filà Cides consta d'una túnica de color granate amb un cinturó ample de cuero marró. La capa és de color gris i combina amb el casc de metall. La cotamalla a les cames i els braços donaven una aparença bèl·lica als festers i també portaven un xicotet escut groc al pit.
Al llarg de la dècada dels 60 els festers de la filà Cides van anar adquirint en propietat el trage oficial de la filà. Un trage que va agradar molt i que va fer que molts homes s'apuntaren a la filà. Agustín Herrera Pereda va ser el primer tro que va millorar la filà Cides i la gent l'anomenava carinyosament "el kasike". L'Associació de Sant Jordi va denegar la incorporació de la filà Tuaregs al bàndol moro. Aquesta va ser la raó primordial per la qual es va consolidar la filà Cides. Aquells frustrats Tuaregs es van apuntar a la filà Cides, iniciant una nova etapa per a la filà de Tino Herrera. La filà Cides ja vivia una gran expansió quan li va tocar el càrrec d'alférez cristià 1969. El fester Jordi Santonja Sanus va desfilar a cavall en la solejada Entrada Cristiana. L'esquadra de negres va agradar tant que va ser una de les més fotografiades de l'època i la imatge de Crespo Colomer va ser la portada del primer disc de música festera: "Ja baixen". Rafael Guarinos li va dissenyar un trage roig i taronja a Jordi Santonja Sanus, destacant l'àguila daurada que lluïa al casc i al pit.
El bon temps es va aliar amb la Trilogia Festera Alcoyana de l'any 1970. La filà Cides va viure un any molt intens amb la capitania cristiana de Jorge Albero Martínez. La confecció dels trages es va fer en Toledo, però tot tenia la firma de l'artista alcoyà Rafael Guarinos. El trage del capità cristià era molt auster, sobretot per la túnica blava i l'armadura de plata. La moda de l'època era que el casc tinguera un ploma roja. Jorge Albero Martínez va estar acompanyat de les seues favorites vestits amb trages de castellana. Carrosses, palanquins, genets a cavall i xiquets amb el trage antic de la filà completaven el boato de la filà Cides en 1970. L'esquadra de negres va agradar sobretot a la Junta Directiva de l'Associació de Sant Jordi. Els anys de càrrec van coincidir amb que la filà Cides també tenia per sorteig al Sant Jordiet.
A finals dels anys 60 la filà Cides va inventar el sopar en homenatge a la dona. Es tractava d'una celebració antiquada per a casats, en la que per un dia permetien a les dones entrar a les seus socials en companyia dels homes. La filà Cides va ser la pionera d'aquesta tradició, que es va fer molt popular en la resta de filaes fins a principis del segle XXI. La filà Cides havia superat la seua profunda crisi i tenia ganes de fer festa. En 1969 van tindre al seu primer Sant Jordiet, coincidint amb l'alferecia cristiana de la mateixa filà. José Francisco Palací Martínez va ser un Sant Jordiet gros amb una corassa platejada amb l'àguila, símbol de la filà Cides. En 1970 l'atzar regalava a la filà Cides el seu segon Sant Jordiet consecutiu. El capità cristià Jorge Albero va eclipsar un poc al xiquet Fernando Pérez Miró que encarnava al patró d'Alcoi. El Sant Jordiet 1970 portava un trage més luxós que el de 1969 i destacava per una corassa daurada amb la creu cristiana.
Si el Sant Jordiet 1970 portava un casc amb fines plomes blanques, el següent Sant Jordiet de la filà Cides va canviar totalment l'estètica, portant un casc de raspall roig. En 1977 el Sant Jordiet va ser Jorge Moltó Cantó i curiosament alguns pares de Sant Jordiet va desempenyar càrrecs en la filà Cides posteriorment. En 1977 el dissenyador del trage de Sant Jordiet no va ser Rafael Guarinos, sinó Paco Aznar. Per primera volta la filà Cides recorria a altre dissenyador, encara que tant Rafael Guarinos com Paco Aznar pertanyen a la filà cristiana. En quant a l'esquadra d'enmig 1977 de la filà Cides, si va ser obra de Rafael Guarinos. Els esquadrers lluïen un trage groc que cridava molt l'atenció gràcies al sol del matí. La capa roja i l'àguila negra unien el disseny de l'esquadra de negres a les característiques de la filà Cides.
A l'any 1983 la filà Cides va desempenyar el càrrec d'alférez cristià en la persona de Jorge Palací Calatayud. El dissenyador Rafael Guarinos va posar la seua imaginació al servici d'un boato cortesà i ple de cavalls. Rodelles i cavallers baixaven el carrer Sant Nicolau trotant, mentre que les castellanes desfilaven en carrossa. Dos torres medievals eren arrastrades per esclaus africans. L'alférez cristià a cavall va tindre polèmica en l'Entrada Cristiana. Mentre els núvols anaven ocupant el cel de migdia, un gran tall es produïa en la filà Maseros. Darrere ja desfilava el propi alférez cristià i Jorge Palací va prendre una improvisada decisió. Per a evitar el retràs horari i els xiulits dels espectadors, l'alférez de la filà Cides es va posar a galopar pel carrer. Desfilava amunt i avall ràpidament, omplint l'espai buit que havia produït la filà Maseros. L'alférez cristià no va deixar veure bé el seu trage ocre i la capa verda, ja que desfilava a gran velocitat. El president de l'Associació de Sant Jordi, Enrique Sanus, va criticar que Jorge Palací es saltara el protocol i baixara l'Entrada Cristiana com mai ho havia fet un alférez cristià. La filà Cides recorda que l'alférez cristià 1983 semblava el cabo batidor de l'esquadra de negres, que va sorprendre per un casc negre molt original. Els esquadrers, amb falda blanca i àguila daurada, van desfilar amb la segona marxa cristiana de la història: "Salmo" d'Amando Blanquer. El dia els Trons, Jorge Palací va ser substituït com a alférez cristià pel seu fill, qui havia sigut Sant Jordiet en 1969.
1984 va marcar un punt d'inflexió per a la filà Cides. Sent ja una filà nombrosa, tenien per primera volta la capacitat de traure al carrer un gran boato. Al seguici es van veure mercenaris, carros d'aliments i un grup d'esclaves vestides de negres que es tapaven la cara amb un vel. Mai s'havia vist a l'Entrada Cristiana unes mores amb cànters. La filà Cides va rebre l'aprovació del públic per la seua excel·lent capitania cristiana 1984. Eladio Silvestre Orts portava un trage de Rafael Guarinos que tenia la seua rèplica en els rodelles. Un trage senyorial de color granate i roig que tenia brodat l'au de la filà al pit. El casc daurat d'Eladio Silvestre també simulava les ales d'una àguila. Es tracta de l'últim capità cristià que va desfilar a cavall en la història de les Festes d'Alcoi. "Apòstol poeta" es va convertir en la marxa cristiana de referència per a la filà Cides. Tant el capità cristià com l'esquadra de negres daurada van saber connectar amb el públic alcoyà, emportant-se forts aplaudiments. Eladio Silvestre Orts va ser el capità cristià que va estar afònic el dia els Trons. Va recuperar la veu minuts abans de que li tocara declamar les frases del capità cristià en l'Ambaixada. El capità cristià cid va compartir càrrec amb Rafael Insa, el gran capità moro de la filà Berberiscos que va canviar el rumb dels boatos a les Festes de Moros i Cristians.
La filà Cides va voler portar la festa fins a altres barris de la ciutat d'Alcoi. En 1966 van tindre la idea inusual de situar la seu social a l'Ensanche. Però la falta d'ambient fester en la zona de Benisaidó i que la seu social estava lluny del centre van fer canviar d'opinió a la filà Cides. 20 anys desprès van abandonar l'Ensanche per a instal·lar-se a un local amb arcs medievals del carrer Bisbe Orberà. La seu social es va inaugurar en 1986 i va agradar molt perquè entrar dins era com estar en un castell. Luis Moltó va portar endavant el projecte i també va ser primer tro en l'any del 150 aniversari de la filà Cides. Per a una commemoració tan rellevant, la filà Cides va refrescar la memòria amb el seu trage antic, el de mosqueter negre. El trage va eixir a la Primera Diana i per segona volta a l'Entrada Cristiana, sonant la peça musical "Als cristians" de José Maria Valls. Va ser curiós veure un trage del Segle d'or espanyol en l'Entrada Cristiana 1986, quan ja tan sols estaven acceptats els anacronismes de les filaes Andaluces i Maseros. L'esquadra especial de la filà Cides va baixar precipitadament pels carrers d'Alcoi, tement l'amenaça dels núvols. Però la pluja no va fer acte de presència fins l'hora que arrancava la capitania mora 1986 de la filà Llana.
Al estar al centre de les filaes del bàndol cristià en 1991, a la filà Cides li tocava el Mig. A l'Entrada Cristiana 1991 li va faltar el sol, però l'esquadra d'enmig aportava alegria al ritme de la marxa cristiana "Víctor". El casc en forma d'àguila es va tornar recurrent en els dissenys de la filà Cides, sent el de 1991 de Paco Aznar. La sobrietat de la capa negra va rebre elogis del públic. El roig, el blanc i el gris eren els colors principals de l'esquadra d'enmig per davant. Al pas de l'esquadra de negres per la Plaça d'Espanya va ploure lleugerament, tal volta com un càstig pel tall que va produir la filà Cides. Finalment l'Entrada Cristiana 1991 va tindre un greu retràs horari. L'alcoyà Joan Valls Jordà va escriure alguns poemes dedicats a la filà Cides, ja que el seu germà Octavio Valls pertanyia a la filà i tenia molts vincles familiars.
L'alferecia cristiana 1997 va recaure en la filà Cides, en un any ple de disputes per la guerra del calendari. Les Festes d'Alcoi van acabar celebrant-se entre setmana els tradicionals 22, 23 i 24 d'abril. Alejandro Soler va preparar un boato per a la filà Cides que començava amb la carrossa d'una àguila articulada i unes arqueres. Els cavallers amb yelm precedien a la carrossa de fusta de l'alférez cristià. José Picó Segura va estar acompanyat per la seua dona i el rodella sobre uns engranatges, mentre la banda de música interpretava la marxa cristiana "Caballeros de Navarra". Tots els trages d'Alejandro Soler van ser molt elegants, incloent el de les favorites com a princeses. El ballet d'Ana Calvo recreava una boda medieval i la resta de grups de boato contaven la vida quotidiana en un poble d'època feudal. Guerrers, nobles, cortesanes i xusma es van veure representats al seguici. L'esquadra de negres va ser obra del contestà Ernesto Ferràndiz, destacant pel casc amb plomes marrons d'àguila. A José Picó no li va fer tan bon temps el dia Sant Jordi com durant l'Entrada Cristiana 1997.
Manolo Boix havia pintat el Cartell de Festes d'Alcoi 1997 i aleshores Luis Moltó li va fer un encàrrec arriscat. Per a l'artista valencià era tot un repte crear el boato de la capitania cristiana 1998. La filà Cides va canviar la seua estètica medieval per a traure al carrer un boato renaixentista. El resultat va ser una de les capitanies més comentades i multitudinàries de la història de Nostra Festa. El càrrec va ser criticat i alabat a parts iguals, sobretot pel trage del capità cristià que trencava amb tot lo vist a Alcoi. Luis Moltó Molina portava un trage de color tostat molt innovador. Els metalls protegien les cames del capità cristià i també el seu cap. La carrossa, on també anava la favorita de negre, estava plena d'espills i escultures renaixentistes. Les virtuts cardinals i els cavallers a cavall obrien un extens boato inspirat en els quadres de Botticelli. De fet el ballet d'Ana Calvo representava el quadre "La primavera" del pintor italià. Al boato es van veure els 4 genets de l'apocalipsi, el purgatori ple d'éssers estranys i el dimoni engabiat, malabaristes i zancuts. La caça, Pegaso, el sol i la lluna, una justa medieval, i els presoners moros van completar el boato de la filà Cides. Josep Lluís Valldecabres va composar totes les obres musicals del boato. Destacaven "De Venècia a Alcoi", "L'amistat", "Cavallers d'Alcoi", "Fidel Rodella", "La primavera" i "Tornem a casa". Un fantàstic acompanyament musical que es va completar amb l'estrena d'una marxa cristiana d'Amando Blanquer. "Tino Herrera" estava dedicada al Kasike, fester de la filà Cides, i desde 1998 és la marxa cristiana amb la qual desfila la filà. L'esquadra de negres del capità cristià va ser senyorial i polèmica, sobretot pel casc i la cotamalla de Manolo Boix. El sol va lluir pel matí, però a l'Entrada Mora va ploure.
L'any 2005 la filà Cides tornava a tindre càrrec desprès de la gran capitania cristiana de 1998. L'esquadra d'enmig 2005 va ser obra del dissenyador José Moiña, que estava vivint un moment de prestigi com a dissenyador. El cabo batidor va sorprendre perquè el cavall semblava un unicorn i els esquadrers portaven barbes etrusques. El color roig i l'àguila, distintius de la filà, van estar presents al trage. Però lo més impactant del disseny de José Moiña eren els metalls daurats i el martell gegant com a arma. La marxa cristiana "Aralk" de Francisco Valor va sonar per primera volta en Alcoi, posant-se molt de moda als pobles de la província d'Alacant.
Al començament de la dècada a la filà Cides li va pertocar per quarta volta el Sant Jordiet. Rodrigo Tomás Pons va estrenar un clàssic trage romà el 23 d'abril de 2010. Desde 1977 cap xiquet de la filà Cides havia reencarnat al patró d'Alcoi. Antonio Aracil va combinar els colors roig i blanc per al trage del Sant Jordiet 2010, relacionant l'àguila de la corassa amb la filà Cides. La simpatia de Rodrigo Tomás es va endur forts aplaudiments i una pluja de clavells pel carrer Sant Llorenç durant la Processó de la Relíquia. És curiós que la majoria de càrrecs de la filà Cides han disfrutat de bon oratge durant les Entrades, però han tingut un temps més roí durant el dia Sant Jordi. És el cas de 2010 i 2011.
L'alferecia cristiana 2011 de la filà Cides va estar repleta d'imprevists el dia 14 de maig de 2011. El retràs horari que havien provocat la resta de filaes cristianes va repercutir negativament en el desenvolupament del boato. La nefasta organització de l'Associació de Sant Jordi va tindre com a conseqüència que l'alferecia cristiana desfilara creant llargs talls per tot el recorregut. Ernesto Ferràndiz va dissenyar el trage de l'alférez cristià i del boato cortesà. L'únic ballet va ser coreografiat per Maria José Albors i va estrenar la peça musical "La batalla d'Alcoi". Joves amb caputxes repartien monedes a un públic fart ja de la calors i els continuats talls de l'Entrada Cristiana 2011. Una catapulta obria el pas als cavallers, que feia anys que no desfilaven a cavall. La carrossa de l'alférez cristià també va ser molt novedosa, perquè l'àguila obra les seues ales. Vicente Jorge Serra Sempere i la seua filla lluïen trages de color blau dissenyats per Ernesto Ferràndiz. Les dames es situaven als jardins d'un palau medieval. L'última part del boato teatralitzava "El cantar del destierro", del poema del Mío Cid. Les presses i la tensió van deslluir el final del boato i les donzelles amb panderetes van veure com el públic anava invadint els carrers. El boato no podia passar perquè els espectadors s'havien alçat de les seues cadires i ocupaven tot l'espai. El caos es va apoderar d'Alcoi quan l'esquadra de negres no arribava. Un tall de 20 minuts va produir el trencament total del seguici i els alcoyans van respondre al desordre amb xiulits i dures crítiques a la filà Cides i al president del Casal: Javier Morales. Molts espectadors van abandonar l'Entrada Cristiana abans de que passara l'esquadra de negres al ritme de la marxa cristiana "El timbal i la lluna del Cid". Qui va esperar als esquadrers va poder contemplar un increïble disseny de César Vilaplana que destacava pel casc amb plomes roges i el bec d'una àguila. Una esquadra de negres guerrera amb molts metalls, cordes i cuero marró. La senyera valenciana i les dents pintades de negre van cridar molt l'atenció en el disseny de la filà Cides. A pesar dels contratemps i la mala sort, l'alferecia cristiana de Vicente Jorge Serra és una de les més recordades de la dècada. Va ser una llàstima que l'esquadra de negres desfilara corrent, ja que portava un trage espectacular.
Desprès del desastre organitzatiu de l'Entrada Cristiana 2011, l'Associació de Sant Jordi va prendre mesures de cara a 2012. Un programa informàtic i la conscienciació dels festers va permetre que les Festes d'Alcoi 2012 es recordaren pel compliment estricte dels horaris. La filà Cides fins hi tot es va avançar als temps establits, fent que la capitania cristiana desfilara acceleradament i molt cohesionada. Francisco Valor va composar varies marxes cristianes per al boato, i de la melodia de "Llegenda" sorgien altres obres com "Immortal", "Dinàmics" o "Volgudes". La filà Cides es va reconciliar amb el públic, mostrant un boato ambientat en les conquestes del Cid Campeador. Per això es van veure monuments arquitectònics com les Torres de Serrans de València, un convent de Lleó o la catedral de Burgos. Un grup acrobàtic caracteritzat com a àguiles i el ballet de la mort coreografiat per Maria José Albors li van donar moviment al boato. José Moiña va dissenyar alguns trages senzills i altres més rics que corresponien a la noblesa medieval. Les dames i les favorites van agradar per la finura i sobrietat dels trages. Més princeses precedien als cavallers, amb trages de molts colors i plantats sobre plataformes individuals. Els pendoners de Lleó van participar amb les seues banderes de 10 metres davant del capità cristià. José Jorge García Montava va lluir un brillant trage de José Moiña que destacava per la corassa daurada, els dibuixos de la capa i els brodats d'àguiles. L'esquadra de negres tancava la capitania cristiana 2012 amb un trage roig amb reminiscències àrabs. José Jorge García va ser l'únic càrrec de 2012 que va tindre sol en la seua desfilada.
La recent esquadra d'enmig 2019 de la filà Cides ha aportat una nova visió dels dissenys festers d'Alcoi. Santi Carbonell es va aliar amb els germans Piñero per a portar a la pràctica una idea original. Els creadors del Cartell de Festes 2016 eren components de l'esquadra de negres de la filà Cides, i sabien quins materials utilitzar per a impactar. El disseny monocromàtic en tons marrons feia la percepció de que els esquadrers estaven fets de fusta o fang. La filà Cides pretenia contar una antiga llegenda en la que els musulmans s'enfrontaven a unes figures enormes que cobraven vida miraculosament. El Retaule de la Colegiata és molt coneguda a Castella i Lleó, lloc on va nàixer Rodrigo Díaz de Vivar. El maquillatge tostat, les barbes recargolades i un casc amb les urpes d'una àguila feien irreconeixibles als esquadrers de la filà Cides. L'esquadra d'enmig 2019 va ser tot un triomf, encara que van desfilar amb una marxa cristiana massa escoltada: "El diví" de Francisco Valor.
No hi ha cap dubte de que l'esquadra de negres més contemporània de la filà Cides ha obert noves vies d'exploració per als dissenyadors festers. La filà Cides és un referent d'austeritat i elegància, encara que als últims càrrecs s'ha deixat emportar per la part més llegendària i de fantasia que té la Corona de Castella al segle XIII. Rafael Guarinos sempre ha sigut el dissenyador de referència per a la filà Cides, lògicament perquè pertanyia a ella i va reformar el trage oficial en 1960. A les dècades següents Rafael Guarinos va compartir treballs artístics amb Paco Aznar, que també és un conegut fester de la filà. Alejandro Soler, Manolo Boix i Ernesto Ferràndiz també han aportat el seu granet d'arena, però van difuminar l'estètica habitual de la filà Cides. De fet Ernesto Ferràndiz va dissenyar en 2010 un boceto femení per a les dones de la filà Cides. El disseny està molt allunyat dels paràmetres del trage masculí i no serveix per a fer esquadra ni disparar en l'Alardo. Les dones de la filà Cides opinen que el seu disseny femení és propi d'un boato cortesà i que se'l anomena trage de Jimena, en referència a la dona del Cid Campeador. La filà Cides es veurà obligada en el futur a canviar de disseny femení, tal i com van fer 5 voltes amb el disseny d'home al llarg del segle XX. Santi Carbonell ha dissenyat les 2 últimes esquadres de negres de la filà Cides, amb un èxit rotund.
185 festers té actualment la filà Cides, i hi ha que sumar-li 98 xiquets, 72 joves, 156 dones acompanyants i 12 socis. A l'any 2014 la filà Cides va celebrar el seu 175 aniversari, havent superat altibaixos. El seu primer tro actual és Enrique Romà, caracteritzant-se per un mandat prou conservador i respectant les tradicions, com també van fer anteriors Juntes Directives. La banda de música Unió Musical d'Atzeneta d'Albaida toca tots els anys "Tino Herrera" per a l'esquadra de blancs de la filà Cides, mentre que a la Diana sona "El fusteret".
La filà Berberiscos és una de les filaes mores més entranyables d'Alcoi. Antigament era una filà de cavalleria, aquelles denominades així per desfilar en cavallets de cartó. Una tradició que compartia amb altres filaes com els actuals Realistes o les desaparegudes filaes Àrabs, Argelianos i Palestinos. Les filaes de cavalleria es consideraven la part més ridícula de Nostra Festa, i per això no tenien gran popularitat ni eren nombroses. Les filaes de cavalleria no es regien per cap disciplina i no tenien dret a ostentar càrrecs ni tampoc a disparar el dia els Trons. La filà Berberiscos tenia les seues pròpies regles i al no poder tindre trabucs, participaven al Alardo amb un gran canyó. Els bequeteros amb els cavallets de cartó representaven un assalt a la Plaça d'Espanya. Una algaravia que impressionava al públic i divertia al festers. Els cavallets de cartó permetien fer bromes i obrien el pas a la resta de filaes que si disparaven en l'Alardo.
El nom primitiu de la filà Berberiscos és "Cavalleria de Bequetes" en al·lusió a José Vilaplana Serrat, al que se li deia "el tio Bequetes". Del fundador de la filà prové el malnom amb el que alcoyans associen a la filà Berberiscos: Els Bequeteros, orígen de la filà de Cocentaina. El disseny oficial de la filà va ser aprovat per l'Associació de Sant Jordi el 9 de maig de 1869 baix el nom de "Berbería". El trage estava format per un xaleco blau, bombatxos de color roig i turbant blanc. El toc simpàtic del cavallet de cartó agradava molt al públic. Les filaes de cavalleria no tenien primer tro, sinó un general. El primer del que es té constància és Vicente Sanz.
La filà Berberiscos era l'última en desfilar a la Diana, i ho feia d'una forma molt alegre i atractiva. Durant l'acte els bequeteros realitzaven uns exercicis i passos anomenats "Partir el fons". El cabo variava la formació i l'esquadra trencava la seua línia frontal per a posar-se a l'esquerra o la dreta. Els festers practicaven altres posicions damunt dels seus cavallets de cartó i formaven columnes, cercles i anaven creuant-se entre ells. La filà Berberiscos també tancava l'Entrada Mora al segle XIX. Li donaven un final digne a la desfilada, muntant sobre cavalls de veritat, mentre que a la Processó General recorrien de nou als cavallets de cartó. Així va ser fins a 1905, quan van desaparèixer de les Festes d'Alcoi, perdent-se aquells cavallets de cartó que ja eren autèntiques obres d'artesania. Un breu parèntesi en el que es va permetre fer canvis al disseny oficial. Poc desprès van tornar, ja amb el nom de filà Berberiscos, però mantenint-se com la filà de cavalleria que assaltava el Castell de Festes.
El trage de la filà Berberiscos està firmat per Rafael Giner, qui es va inspirar en els turcs i va incorporar la faixa groga. Com la filà Berberiscos no optava als càrrecs d'alférez i capità, tenien el seu propi protagonista: El General. Un càrrec exclusiu que formava a les esquadres i dirigia a la filà en tots els actes. Complien la funció de primer tro i portaven trages tan cuidats com els del capità moro, però sense la mateixa repercussió i pompositat. El General de la filà Berberiscos més recordat pel seu trage va ser Francisco Seguí Santonja en 1901. L'espasa i el turbant amb ploma va destacar molt en el General de 1901, modificant el trage per a l'any 1902. Francisco Seguí Santonja va ser General fins a 1905, quan la filà no va participar en les Festes de Sant Jordi. La mala situació econòmica també va afectar a la Cavalleria de Peaco. Estan documentats com a Generals de la filà Berberiscos els senyors: Camilo Vilaplana, Antonio Pastor, Tomás Blanes, Juan Parreño, Miguel Gisbert o Ismael Català entre altres.
En l'any 1920 els Bequeteros van formar part del boato del capità moro de la filà Ligeros, també molt relacionada amb els cavalls. Com la filà Berberiscos no podia organitzar boatos de càrrec, també va ajudar a la capitania mora 1921 perquè la filà Granadinos tenia pocs membres. Finalment va ser la filà Llana qui va acompanyar al capità moro de 1921, Francisco Cabrera, per la desaparició de la filà Granadinos. L'experiència va agradar als Bequeteros i també van participar al boato de la filà Mudéjares en 1922. En 1923 el senyor Francisco Espí Navarro s'acomiadava del càrrec de General amb un trage molt adequat per a la filà Berberiscos.
La filà Realistes i la filà Berberiscos estava un poc cansada de les restriccions que patien per culpa els Estatuts de l'Associació de Sant Jordi. La Junta Directiva va redactar un reglament que coartava les llibertats de les filaes de cavalleria a l'acte de l'Alardo. L'assalt a la Plaça Espanya sols es podia efectuar pel carrer Sant Nicolau i sense molestar al públic. La filà Berberiscos es va rebel·lar utilitzant un canyó que llançava draps. Les filaes de cavalleria començaven a veure's inferiors a causa de no poder mostrar esquadres ni tindre capitanies i alferecies. El descontent de la filà Berberiscos va augmentar en 1923, produint-se enfrontaments amb la filà Realistes per l'ordre de formació en l'Alardo. La filà Berberiscos va demanar que tingueren l'oportunitat de desempenyar l'alferecia i capitania, renunciant als seus famosos càrrecs de General. Les filaes de cavalleria havien perdut el seu objectiu vital en les Festes de Moros i Cristians. En 1926 les filaes de cavalleria es declaren extingides i les filaes Realistes i Berberiscos van passar al bàndol moro, passant a ser les últimes en l'ordre d'antiguitat. Encara que havien sigut fundades al segle XIX, es van col·locar per darrere de filaes més recents com Mudéjares, Abencerrajes i Marrakesch. La filà Berberiscos es va considerar refundada en 1926, encara que la seua data de naixement és 1869. Això explica que durant anys va ser l'última en la Roda, fins l'aparició de la filà Benimerines a l'any 1980.
La filà Berberiscos va perdre el seu cavallet de cartó, però no el seu esperit fester de bon humor. La filà va seguir fent bromes al públic i això va estar present al primer boato de la filà: L'alferecia mora 1934. Francisco Pascual Peidro, anomenat Riuet, va ser el primer càrrec de la filà Berberiscos. Al boato van destacar els cavalls, convertint-se en el símbol animal de la filà. El cabo batidor i l'esquadra de negres de 1934 van agradar molt. L'ambient era tens per les baralles entre els republicans i els catòlics de l'Associació de Sant Jordi, però la filà Berberiscos va viure amb il·lusió la seua primera alferecia mora, a pesar del mal oratge. A l'any següent, 1935, el veterà Remigio Richart Richart va ser el capità moro bequetero. Un home seriós que va desfilar a cavall lluint un brillant trage de capità moro. Les esquadres de negres d'estil africà estaven de moda i la segona de la filà Berberiscos va ser molt aplaudida.
La Guerra Civil Espanyola va tallar en sec les activitats festeres d'Alcoi. El 29 de gener de 1939 una bomba d'aviació va afectar a la seu social de la filà Berberiscos al carrer de la Puríssima. Alguns festers de la filà Abencerrajes es van passar a la filà Berberiscos en 1940, quan la dictadura de Franco donava els seus primers passos. La filà Berberiscos sempre ha sigut una filà xicoteta. Camilo Pérez Monllor va dedicar en 1941 un pasdoble a la filà: "Els Bequeteros". Francisco Pascual Peidro havia sigut l'alférez moro de 1934 i repetiria 10 anys desprès amb la mateixa família bequetera. L'alferecia mora 1944 tindria una espectacular esquadra de negres tribal amb escuts allargats. Els brodats del trage de l'alférez moro van ser de Juan Balaguer.
Francisco Pascual Peidro ja era tot un veterà de la filà Berberiscos quan va desempenyar la capitania mora 1945. Va desfilar a cavall i acompanyat d'un parasol gegant que no va servir de res en una vesprada nuvolada. Però l'Entrada Mora 1945 va estar considerada de les millors de la dècada, sobretot gràcies al boato de la filà Berberiscos. La fantasia oriental es va apoderar dels carrers del centre d'Alcoi amb la figura gegant de Mahoma. Si a la capitania cristiana de la filà Maseros havia destacat la carrossa d'una àguila, a la capitania mora va agradar molt la carrossa en forma de joier que contenia moretes de curta edat. La favorita va desfilar sobre un palanquí en forma de cisne i portejat per esclaus. Francisco Pascual Peidro portava un trage molt bequetero on no faltaven els colors roig i blau, característics de la filà. L'esquadra de negres tenia uns escuts més xicotets que els de l'any anterior, però mantenia l'estètica africana.
L'únic Sant Jordiet de la filà Berberiscos va ser Adolfo Bernabeu. Tan sols una volta ha gaudit la filà Berberiscos del patró d'Alcoi, però ho va fer per tot lo alt. En 1954 Adolfo Bernabeu tenia una família benestant que es va bolcar en el càrrec de Sant Jordiet. El trage romà tenia una daurada corassa de metall. Va ser el primer Sant Jordiet en visitar el Sanatori de Fontilles. Ho va fer damunt d'un cavall i acompanyat de la filà Berberiscos i d'un grup de la filà Mozàrabes que simpatitzava amb el pare del xiquet. A més a més el famós compositor Amando Blanquer va composar "El petit Adolfín Bernabeu". Un pasdoble clàssic i molt estimat per la filà Berberiscos ja que va associat al Sant Jordiet de 1954. L'alcoyà Amando Blanquer li va dedicar l'obra a Adolfín Bernabeu per motius d'amistat amb la família.
Amb 23 anys Juan Sanz Francés va desempenyar el càrrec d'alférez moro 1957. Era una gran responsabilitat per a un jove bequetero, però va portar la bandera del bàndol moro amb orgull i dignitat. De fet les cròniques van alabar notablement el seu trage roig i blanc per la senzillesa i sobrietat. L'esquadra de negres va xafar els carrers banyats amb gran elegància, encara que el trage dels components era guerrer i destacava per un escut amb cara de bou. L'alférez moro va desfilar a cavall lluint un trage de Rafael Guarinos, dissenyador que estava agafant prestigi en el mon fester. Les Entrades de 1957 van caure el 29 d'abril i a continuació encara es celebrava el Passeig General. Es van estrenar nous trages per als Heraldos i una fina però copiosa pluja va alterar el desenvolupament de l'Alardo.
L'any de l'invent de les marxes cristianes, la filà Berberiscos tenia la capitania mora. Encara que l'alferecia cristiana de la filà Vascos es va endur tot el protagonisme en el matí plujós, la filà Berberiscos va fer un bon paper en una vesprada respectada pels núvols. L'Entrada Mora 1958 va tindre com a màxim representant a Juan Sanz Francés. El jove es va caracteritzar com un ancià i va repetir la seua desfilada a cavall junt a un parasol, símbol de distinció per als capitans moros de l'època. Els colors roig, blanc i blau van ser els elegits per Rafael Guarinos per al trage del capità moro 1958. L'esquadra de negres portava uns bombatxos de color roig i un maquillatge negre molt elaborat per a l'època. Rafael Guarinos va dissenyar un turbant acabat en punta, ja que en la dècada dels 50 estaven de moda els turbants allargats.
A la dècada dels anys 60 la filà Berberiscos va travessar varies crisis a causa de discrepàncies internes. Antonio Bernabeu Rico, conegut com "Toni l'obrer", va ser el primer tro en l'època dels problemes. Era un fester polèmic i autoritari que atemoria als festers de la filà Berberiscos. El número de components de la filà va descendir, degut a la gestió poc popular que va fer Antonio Bernabeu. En 1964 la filà Berberiscos va tindre la seua primera esquadra d'enmig. Pocs anys abans la filà Cordoneros va innovar amb el seu centenari equivocat i la filà Berberiscos va agafar amb il·lusió el càrrec del Mig. Hi ha que recordar que la filà Berberiscos sempre era la penúltima en desfilar a l'Entrada Mora. Els Bequeteros es notaven eclipsats per la proximitat amb l'alférez moro pertinent, així que van rebre amb alegria que en 1964 desfilaren a la meitat de la desfilada. L'esquadra de negres destacava per la combinació del blanc amb el maquillatge negre i per les plomes blaves. Eren realment palmiters amb un curiós gorret roig que recordava al dels patges paqueters de la Cavalcada de Reis Mags d'Alcoi.
Tancant aquella dècada difícil dels anys 60, la filà Berberiscos es disposava a celebrar els seus 100 anys. La solejada Entrada Mora de 1969 va tindre una esquadra especial per l'ocasió excepcional del centenari bequetero. Però l'esquadra commemorativa es va allunyar dels origens turcs de la filà i ni tan sols va fer referència a la "Cavalleria de Bequetes". El disseny de Luis Solbes era molt africà, tant per les plomes del casc com per les pells marrons que cobrien el cos negre dels esquadrers. L'Ajuntament d'Alcoi li va concedir un premi a l'esquadra de negres de la filà Berberiscos per la seua espectacularitat. Desde 1869 la filà Berberiscos no havia tingut una esquadra de negres amb tant d'èxit, i les anteriors ja havien gaudit de l'aprovació del públic.
Desprès d'uns mals anys, l'estima cap a la filà Berberiscos s'estava recuperant. El boato de l'alferecia mora 1970 va millorar la percepció que els alcoyans tenien de la filà Berberiscos. Una visió tancada i amb reduïdes expectatives de futur. El primer tro i cacique Antonio Bernabeu Rico es va autoproclamar alférez moro 1970 i va desfilar junt a favorites de la seua família. Els seus nets portaven el mateix trage roig, blau i tostat com a rodelles. Al turbant destacava una ploma groga, color de la faixa bequetera. Al boato van haver molts genets a cavall, el símbol de la filà com a antiga cavalleria. L'esquadra de negres aparentava ser de indis per les plomes multicolors al cap. 1970 va dur molts maldecaps a l'Associació de Sant Jordi ja que van voler moure la Trilogia Festera al cap de setmana. La intenció era atraure a més turistes, però algunes filaes ho van interpretar com una falta de respecte cap a les tradicions i fins hi tot van voler boicotejar les Entrades, celebrades el dissabte 25 d'abril.
Antonio Bernabeu Rico, com a primer tro, va veure convenient que ell mateix exercira com a capità moro 1971. Una decisió unilateral que ningú va voler contradir i com a conseqüència el propi Toni l'obrer es va encarregar de tots els preparatius del càrrec. Però va sorgir un inconvenient que no es podia controlar: La pluja. Les Entrades del 22 d'abril de 1971 es van suspedre i l'Associació de Sant Jordi es va veure obligada a retrassar les desfilades dos dies. Es van mantindre els actes del dia Sant Jordi, on Antonio Bernabeu va estrenar el seu trage. La Processó de la Relíquia va permetre al públic contemplar amb calma el ric disseny de Luis Solbes. Tornava a veure's una faixa de color groc, però el disseny era més sofisticat que el de l'alferecia mora de l'any anterior. El turbant era blanc i tot el trage estava decorat amb perles. El bon temps que finalment va fer el dia 24 d'abril de 1971, va contribuir a l'esplendor de la capitania mora bequetera. A la seua forma, Toni l'obrer es va entregar en cos i ànima a la filà Berberiscos i ningú li pot llevar eixe reconeixement. L'esquadra de negres del capità moro 1971 va sorprendre perquè la forma del casc no s'havia vist mai, a pesar de que el maquillatge continuava sent el bàsic de betún.
Un nou primer tro va agafar el poder de la filà Berberiscos en 1974. El mandat d'Antonio Bernabeu Rico ja s'estava considerant una dictadura per als propis bequeteros, així que es va votar un relleu en el que entraria en joc Lionel Grau Mullor. La filà Berberiscos va guanyar en carisma al implicar-se molt en la celebració del VII Centenari del patronatge de Sant Jordi. La filà Berberiscos es va convertir en l'abanderada de les bones causes al defendre "La Roda". Van editar uns paperets que amb humor denunciaven les concessions que tenien les filaes més antigues: "El Bequetero s'encontra del tot pansit i tanmateix el llanero va de lo més devanit. Lliçó= Mentre regne el feudalisme hi haurà espavilats que amb tot el seu egoisme faran a molts desgraciats". Per això la filà Berberiscos va arribar al Mig de 1977 amb un llavat de cara molt important. El disseny de l'esquadra d'enmig es basava en un quadre del pintor José Segrelles d'Albaida. Els esquadrers representaven a un moro nòmada i vell amb una pipa de fumar. Els colors pastel utilitzats i la grandiositat dels elements del trage van causar sensació a la solejada Entrada Mora de 1977. Però tota l'atenció se la van emportar les huríes del desert que portaven a l'esquena a bebés i sobretot el cabo batidor. Va ser la primera volta que un cabo batidor desfilava en camell i no cavall. El camell blanc va donar algun esglai, però va aportar una novedosa imatge tuareg a l'esquadra d'enmig de la filà Berberiscos.
A finals dels anys 70 la filà Berberiscos va tornar a reivindicar-se com una filà amb solera i molta història. No era just que sempre ocuparen l'últim lloc als actes festers. Tancaven les Dianes i desfilaven davant de l'alférez moro en l'Entrada Mora. Tots els anys veien com filaes com Llana, Judíos o Miqueros gaudien d'un privilegi al desfilar les primeres de la vesprada i ells s'havien d'esperar fins al final, quan no hi havia tant públic. La protesta dels bequeteros va estar encapçalada per Rafael Insa, qui no va dubtar en entrar en conflicte amb l'Associació de Sant Jordi. La filà Berberiscos va proposar com a solució "La Roda". Aquest avanç consistia en que l'ordre de formació seria giratori i no fixe amb el pas dels anys. Una idea que permetia anar variant el torn i horari de desfilada de cada filà. Filaes cristianes com Cruzados, Alcodianos i Aragonesos també van recolzar el plantejament igualitari de la filà Berberiscos. Rafael Insa estava molest perquè els dirigents de l'Associació de Sant Jordi li restaven importància al tema i no volien baralles. El repartiment equitatiu en l'ordre de les filaes va acabar convertint-se en una Reforma Festera complexa. Un projecte amb la intenció d'adaptar les Entrades als nous temps i fer-les menys repetitives. "La Roda" es va aprovar junt a la filà Benimerines en 1979 per a posar-se en pràctica a l'Entrada Mora de 1980. Un canvi positiu que va donar moltes satisfaccions a les filaes Marrakesch, Realistes i especialment als bequeteros i el seu primer tro Rafael Insa. La Roda rotativa ha quedat instaurada de forma democràtica i es manté hui en dia pels seus bons resultats i beneficis per a totes les filaes. No obstant, a la Diana i resta d'actes oficials es manté l'ordre d'antiguitat i la filà Berberiscos és la penúltima, per davant de la jove filà Benimerines.
Un nou cicle de càrrecs bequeteros es va iniciar en 1983. Rafael Torres Blanes va ser l'alférez moro a cavall. Portava un trage auster de color blanc amb elements guerrers poc vists al bàndol moro. Per exemple unes muscleres de cuero marró o una cotamalla daurada. Els cavallers de marró i les dames de taronja van tindre un lloc important al boato. La filà Berberiscos va ser pionera al implicar al boato a totes les dones que tenien un vincle amb la filà. Eren els antecedents d'aquells multitudinaris boatos dels anys 90 i 2000. La filà Berberiscos va assentar la base per als boatos que anirien creixent sense límit en anys posteriors. L'alferecia mora de Rafael Torres també va cridar l'atenció pel paper públic que va agafar la seua dona com a favorita. Elena Orts es va implicar moltíssim en la preparació del càrrec i fins hi tot va concedir entrevistes als mitjans de comunicació locals. La dona demanava una posició més activa en les Festes d'Alcoi i la favorita de l'alférez moro 1983 va iniciar el camí. La clàssica esquadra de negres respectava els colors de la filà i va desfilar al compàs de la marxa mora "El president".
La filà Berberiscos ha tingut molts càrrecs que han passat a la història de Nostra Festa per la sumptuositat alcançada. Però tal volta la capitania mora 1984 siga una de les més importants per la impressionant posada en escena. Rafael Insa Satorre va passar de ser el primer tro de "La Roda" al capitaníssim bequetero. Inma Cortés va dirigir a 16 ballarines amb simples trages en tons blancs i blaus. Va ser l'estrena de la coreògrafa alcoyana i també el primer ballet oficial de les Festes de Moros i Cristians. Una novetat que va agradar molt i que va introduir als volguts ballets en les Entrades. Hui en dia les coreografies són imprescindibles en un boato, però en 1984 Inma Cortés va causar un fort impacte. La participació femenina als boatos es va guanyar el favor del públic. El capità moro va desfilar al compàs de "L'ambaixador" del compositor Amando Blanquer, marxa mora que no s'ha tornat a escoltar a Alcoi. Rafael Insa va desfilar com a capità moro portejat per esclaus en una plataforma roja amb parasol. El boato va ser fascinant i va incloure tragafocs, lleons i un grup de percussió tribal provingut de Senegal. Rafael Insa portava un meravellós trage de Luis Solbes amb metalls daurats i teles de color blanc i blau. L'elegant favorita portava els mateixos colors i saludava desde damunt d'un elefant. També el cantant Francisco va participar en la capitania mora 1984, vestint el trage bequetero. L'esquadra de negres recordava als beduïns caminant per les dunes del desert. Fins hi tot els colors del trage de Rafael Guarinos recordaven a l'arena. El bany de multituds de la filà Berberiscos en la solejada capitania mora 1984 va quedar en la memòria col·lectiva d'Alcoi.
Desprès del rotund èxit de l'alférez i el capità moro 1984, la filà Berberiscos va continuar la dècada dels 80 amb tranquil·litat fins el Mig de 1990. Començava una nova etapa, una etapa amb tempestes com la del 22 d'abril de 1990. L'esquadra d'enmig de la filà Berberiscos va veure com a la meitat del recorregut la pluja es feia intensa. El bonic disseny de Luis Solbes va lluir igualment pels refulgents metalls daurats. Els colors principals eren el tostat i el roig al turbant amb plomes. El maquillatge marró els cobria tot el cos i la cara. Una esquadra de negres que va desfilar amb la "Marxa del centenari" d'Amando Blanquer.
La Diana Vespertina del Cavallet va ser recuperada per la filà Realistes en 1992. Un acte desenfadat al que es va sumar la filà Berberiscos per ser l'antiga "Cavalleria de Bequetes". La primera participació dels populars bequeteros en l'acte es va produir el dia Sant Jordi de 1995. Curiosament aquell any va nevar el 23 d'abril i la pluja i el fred van ser els protagonistes de les Festes d'Alcoi. Però la Diana Vespertina del Cavallet es va celebrar amb l'alegria de la filà Berberiscos al so del pasdoble "El petit Souet". Els festers van restaurar uns cavallets de cartó marrons adornats amb faldes de color groc. Les evolucions dels cavallets eren iguals a les que es feien abans de 1926 per les filaes de cavalleria i recordaven els trots i galops d'un cavall. La filà Berberiscos ha seguit participant en aquesta divertida diana tots els anys, excepte en 2015 perquè l'acte es va suspendre degut al mal temps.
Per a goig dels més majors, de nou els cavallets de cartó formaven part de la identitat de la filà Berberiscos. Aquesta importància del cavall es va veure reflectit en l'alferecia mora 1997 de la filà Berberiscos. Un grup de dansa contava com eren les lluites entre turcs i marroquís per mitjà de cavallets de cartó. L'alférez moro va desfilar en una carrossa distinta a la de la seua favorita. José Tomás Miró va estrenar la peça musical "Déu del foc", molt apropiada per a la temàtica del boato, encara que també es van escoltar marxes mores clàssiques com "El negro Sansón", "Sisco", "Xavier el coixo" o "Any d'alferis". El trage fet per José Moiña brillava molt pels metalls daurats i tenia molta consonància amb la resta del boato. Els grups de dones amb percussió es van apoderar d'un boato molt nombrós i amb reminiscències africanes. L'esquadra de negres d'estil massai recordava a èpoques passades i va crear polèmica per la seua senzillesa i efecte òptic. Els estampats de colors i les peluques blanques sobre maquillatge negre van trencar amb tot lo vist en Alcoi. La filà Berberiscos va encertar amb un fantàstic boato, però va rebre crítiques per una de les esquadres de negres més recordades d'Alcoi.
Si en 1997 la filà Berberiscos ja havia arriscat amb la figura articulada d'un gegant roig, en la capitania mora de 1998 anaven a per totes per a ser recordats. Lionel Grau Mullor és un dels capitans moros més icònics de les Festes de Moros i Cristians, i fins hi tot és l'essència de la frase popular "Això ho pague jo". L'empresari alcoyà de més èxit va preparar el seu boato com una obligació de quedar bé amb la filà Berberiscos. Aquell any l'expectació era màxima i tots els ciutadans esperaven l'Entrada Mora. Ni la pluja va frenar a un públic multitudinari que volia veure un boato també multitudinari i amb molta presència femenina. Els camells, el desert i un zoco àrab obrien el seguici de la filà Berberiscos. El ballet de la coreògrafa Ana Calvo va ser elegant i antecedia a la favorita. La filla de Lionel Grau va desfilar en la ma d'un geni de la làmpara gegant. Una figura articulada de "Carros de foc" inspirada en Aladdin va impactar a tot el mon. I és que la temàtica principal de la capitania mora 1998 eren els contes de les mil i una nits, incloent a la princesa Sherezade. Un autèntic elefant va ser l'anècdota de l'Entrada Mora, i també la llarga estora roja que anava desenrotllant-se pels carrers d'Alcoi. Una posada en escena senyorial que va rebre ovacions i crítiques molt positives. A dia de hui, els alcoyans continuen afirmant que és un dels millors càrrecs de la història i ningú ha superat aquella estora. "Guàrdia Jalifiana" o "Voluntat de ser" van ser algunes de les marxes mores del boato, encara que el capità moro va desfil ar amb "Lawrence d'Aràbia". Lionel Grau Mullor va aparèixer triomfal sobre una estora voladora per damunt les cases d'un poblat àrab. La sorpresa va ser majúscula, també per portar una pipa de la pau com a arma. El trage de José Moiña era de color blanc amb molts brodats, pedreria i detalls que recordaven a la filà Berberiscos, per exemple els bombatxos de color roig. Lionel Grau va ser un capità moro noble que presumia de les seues riqueses. Entre els cavallers estava l'entrenador nacional de basket: Lolo Sanz. Virginia Bolufer va presentar dos ballets diferents als de l'alferecia mora de l'any anterior. Un ballava darrere del capità moro i l'altre tancava la part tribal del boato bequetero. Representava una tribu africana caçant a un tigre al compàs de la marxa mora "Tariks" de Francisco Esteve Pastor. L'esquadra de negres també va ser africana i, com la resta del boato, obra de José Moiña. Un disseny salvatge que mantenia el caràcter pompós de tota la capitania mora però afegia detalls guerrers com metalls daurats, pell de zebra i un casc amb plomes de pavo real. Lionel Grau Mullor va acabar l'Entrada Mora sent el cabo de la magnífica esquadra de negres i estrenant l'obra musical "Marxa berberisca". Un any memorable per a la filà Berberiscos i fins hi tot per a tot Alcoi.
Sense cap dubte la filà Berberiscos s'ha caracteritzat per traure al carrer grans boatos als anys de càrrec. Ja en 1958 van cridar l'atenció, però sense cap dubte els anys 80 marquen l'inici de l'època daurada de la filà. En 1983 l'alferecia mora de Rafael Torres ja va obrir les portes a que les dones properes a la filà participaren de forma activa. També les xiquetes es sumaven al boato portant cànters. En 1984 s'apostava per la originalitat i el ballet va aportar un nou punt de vista sobre la participació femenina. En la capitania mora de Rafael Insa comença la revolució de les dones als boatos, alcançant xifres que no s'havien vist mai i que es reforçarien als anys següents. Capitanies mores com les de 1987, 1988 i 1989 van seguir les pautes de la filà Berberiscos. És a dir, molts grups de boato i un ballet professional. Aquesta evolució dels boatos va seguir de forma ascendent al llarg dels anys 90 i en l'alferecia mora de 1997 el llistó ja estava molt alt. La filà Berberiscos va proporcionar més llibertat a les integrants del boato, deixant que unes desfilaren amb llançes i altres amb instruments de percussió. El resultat va ser un boato massiu i sorollós que va agradar al públic. La filà Berberiscos ja tenia fama de fer grans càrrecs, però va arribar la capitania mora de 1998 per a trencar tots els esquemes. Les dones es van distribuir en grups d'odalisques, harems i huríes que desfilaven fent senzills passos de ball. Naixien els anomenats boatos en moviment que tanta notorietat han aconseguit al segle XXI. Una nova forma de plantejar la participació femenina que desde 1998 ja va tindre tants defensors com crítics. Els últims càrrecs de la filà també van gaudir d'una gran acceptació amb boatos enormes i multicolors, a pesar de que la crisi econòmica no va permetre que foren tan grandiosos com els de temps passats. La filà Berberiscos ha afrontat el segle XXI amb més imaginació, ja que majoritàriament és una filà de treballadors.
Roberto Pérez va jugar amb els colors de la filà Berberiscos per a dissenyar l'esquadra d'enmig 2004. Per segona volta consecutiva van rebre la visita de la pluja en un any tan important, quan desfilaven al centre de l'Entrada Mora. Els colors roig i blanc es van combinar molt bé en un trage d'emir molt apropiat per a la filà Berberiscos. L'esquadra d'enmig va ser encara més moruna al desfilar amb la marxa mora "No ho faré més" de Vicente Català. A més a més la filà Berberiscos va guanyar el segon premi al Concurs d'Olleta Alcoyana de 2004, tancant un any molt especial i redó. Aconseguirien el tan apreciat i anhelat primer premi al Mig Any de 2006.
El tímid fester Ernesto Doménech no estava predestinat a ser l'alférez moro 2011. Una sèrie de problemes interns per la situació econòmica van provocar que pocs mesos abans la filà Berberiscos no tinguera càrrec. Ernesto Doménech es va fer avant amb l'ajuda del primer tro i del dissenyador José Moiña. Tan sols la polèmica i futurista esquadra de negres no va ser obra seua, sinó de Santi Carbonell. El foc va tindre molt de protagonisme en l'alferecia mora, com a símbol de poder i força. Els grups de boato femenins anaven acompanyats d'obres musicals com "Zahir Avlu", "Dimni", "Xabat", "Kabylie" o "Fantasia Mediterrània". L'elegant i colorista alférez moro va desfilar sobre una carrossa amb una cobra daurada. Els cristians esclaus arrastraven de la carrossa al pas de la marxa mora "Abenserraig" de Saül Gómez. El ballet infantil d'Ana Botella i el ballet de Carmina Nadal van ser molt aplaudits per ser vistosos i frenètics. La sensualitat també va estar present al ballet blau de Virginia Bolufer, que acompanyava a les radiants favorites. La filà Berberiscos es va salvar de la pluja aquell 14 de maig de 2011, però Ernesto Doménech si es va banyar a la Processó de la Relíquia del dia Sant Jordi.
La capitania mora 2012 de la filà Berberiscos va ser senzillament espectacular. Juan Miguel Miró va demostrar que amb ingeni, esforç i dedicació es podia fer un bon càrrec a pesar dels problemes econòmics de la societat. Més de 1000 persones van participar en un boato dissenyat una volta més per José Moiña. Guerrers i genets contaven com desprès de la batalla arribaven a un vergel, el paradís d'Alà. Ana Botella es va reinventar amb un original ballet que representava l'aigua que brollava d'una font o surtidor. Les ballarines blaves movien els ventalls al ritme de la peça musical "Kel-Teneré". Un dervix del Cairo pegava voltes sense parar, sent un dels atractius del boato, junt als bous, cavalls i camells. Les dames i els cavallers van portar trages molt cridaners per la mescla de colors vius. "Iel·las" va ser la marxa mora de Saül Gómez amb la que van desfilar les 2 favorites: Una de roig i l'altra de blau. Els colors de la filà també van estar presents al trage de Juan Miguel Miró, sobretot el blau elèctric. Un color que es repetia en una carrossa arrastrada per esclaus i amb ballarines camuflades. El capità moro 2012 va estrenar la marxa mora "Belsaí", dedicada a la seua dona Isabel. En la part del rodella del boato va eixir un ballet de xiquetes d'Ana Botella i els glorierets infantils. La ferotge esquadra de negres de José Moiña va sorprendre al públic pels detalls tribals, les incomptables plomes del casc i la marxa mora "Als Judíos". Una batucada africana tancava la genial capitania mora de la filà Berberiscos. La vesprada del diumenge 22 d'abril de 2012 va començar amb sol, però va anar ennuvolant-se ràpidament fins esclatar una forta, contundent i llarga tempesta. A canvi, a la resta de dies de la Trilogia Festera Alcoyana va lluir el sol.
L'any 2018 va ser molt important per a la filà Berberiscos perquè tenien el Mig Moro. En la primaveral vesprada del 22 d'abril de 2018 els Bequeteros van presentar un trage innovador i estrany. Michel Abietar presentava una esquadra d'enmig musulmana i amb referències al passat pirata de la filà. Per exemple la rosa dels vents, tan important al mar. Un turbant gran i desproporcionat va eclipsar les lentilles blanques dels esquadrers. El roig i el blanc eren els colors principals per davant, mentre que per darrere la capa era blava. Una volta més la filà Berberiscos presentava una esquadra de negres atrevida, però amb els colors de la filà. La marxa mora que va sonar va ser "Paco el chollat".
En el recent 2019 l'antiga Cavalleria de Bequetes va celebrar el 150 aniversari desde la seua fundació. Seguint l'estela de Lionel Grau Mullor, la filà Berberiscos va preparar alguns actes culturals al llarg de l'any i a la Diana van estrenar el pasdoble "Berberiscos 1869-2019" de Jordi Rivera. A la solejada Entrada Mora del 4 de maig de 2019 l'esquadra commemorativa va desfilar amb la marxa mora "Jamalajam". Darrere del tall del Mig de la filà Benimerines van desfilar sense pausa tots els Bequeteros contents. Alguns en esquadra, altres en la roponà, altres en carrossa i altres amb el cavallet de cartó. Una carrossa amb el bust d'un cavall llançava confeti, creant una estora que recordava a la capitania mora de 1998. En una plataforma apareixia el Cartell de Festes 1987, obra de Manolo Boix. El trage de l'esquadra especial era un calc d'aquell moro que tants comentaris va rebre en 1987. No és la primera volta que la filà Berberiscos versiona un quadre, ja ho va fer en 1977 amb la pintura de Segrelles. Al igual que en aquella esquadra d'enmig, el cabo batidor de 2019 també va desfilar a camell. Els metalls daurats es veien a la corassa i el turbant dels esquadrers, encara que el color principal del trage era el blanc. La barba era semblant a la del savi moro de Manolo Boix. La sobrietat de l'esquadra commemorativa va rebre molts comentaris a favor, sobretot la capa negra amb brodats daurats.
En els 150 anys d'història de la filà Berberiscos han passat moltes coses. Diferents generacions de bequeteros han viscut els canvis de les Festes de Sant Jordi. I és que la filà Berberiscos és una de les que més ha variat, sobretot pel pas de filà de cavalleria a entrar dins del bàndol moro. Una filà àrab que té pendent explotar les seues possibilitats com a filà relacionada amb la pirateria, els vaixells i el mar Mediterrani. El seu símbol més recurrent és la ma de Fàtima, que apareix a l'escut de la filà. També és una filà molt relacionada amb la doma de cavalls. La filà Berberiscos va instaurar una norma no escrita de Nostra Festa. En 1998 va ser la primera en encapçalar el boato de capità moro amb l'esquadra oficial. Fins aquell moment l'esquadra de blancs sempre desfilava al final, fins hi tot darrere de l'esquadra de negres. Es nota que els Bequeteros estan cansats de desfilar als últims llocs, sobretot en la Diana. Ningú valora tant com ells la introducció de "La Roda" en les Entrades desde 1980. En quant als dissenyadors més importants de la filà, destaquen Rafael Guarinos i José Moiña, encara que Luis Solbes va deixar una gran marca en la capitania mora de 1984.
La filà Berberiscos ha tingut alguna esquadra de negres de dubtós bon gust, però la majoria són molt recordades per la novetat que suposen. Una filà que s'ha manifestat davant de les injustícies i ha lluitat per adaptar Nostra Festa a cada moment social. El disseny femení, obra del contestà Ernesto Ferràndiz, va ser acceptat en 2006. A l'Entrada Mora de 2007 es va estrenar i les dones van voler desfilar al so de xirimites i tocant la percussió. Els cascavells i els panderos són instruments molt utilitzats per les dones de la filà Berberiscos. La marxa mora amb la que desfila l'esquadra oficial cada any és "Als Berebers", del mestre José Pérez Vilaplana de Cocentaina. La banda de música de la filà és la Societat Instructiva Musical Real de Gandia, encara que fins a 2013 van estar aliats amb la Societat Musical de Mutxamel. El primer tro Tomás Cantó Casasempere dirigeix als 97 membres de ple dret, als 14 juvenils, 15 veterans i 16 socis protectors que conformen la filà Berberiscos. Els Bequeteros esperen amb ganes l'oportunitat de tindre un nou Sant Jordiet, ja que l'últim correspon a l'any 1954.
