Després de la caiguda de Xàtiva i Dénia en 1244, la presa de Biar a principis de 1245, els sarraïns es van veure obligats a defensar les seues terres amb ferocitat en la Primera Revolta Mudèjar. Amb la signatura del Tractat d'Almisrà el 26 de març de 1244, els Regnes d'Aragó i Castella es van repartir les zones de conquesta de Sharq Al-Andalus. L'avanç de les tropes aragoneses va ser imparable i els musulmans es van valdre d'emboscades, convertint tota la zona de serres en un dels últims reductes musulmans autogovernats. Això li va complicar molt la conquesta a Jaume I, veient-se obligat a firmar el Pacte del Pouet. Va ser un acord entre l'infant Alfons, fill de Jaume I, i el mateix Al-Azraq el 16 d'abril de 1245. Es reconeixia la sobirania cristiana, però conservava el control de diversos castells i garantia una certa autonomia per a la població musulmana. Aquest Pacte del Pouet responia més a una estratègia de supervivència que a una submissió real. Era un tractat per a una rendició progressiva, però els cristians no van complir els termes i Al-Azraq i els seus guerrers es van veure obligats a atacar.
La pressió dels impostos dels nous governants cristians contra els àrabs va provocar la Segona Revolta Mudèjar. Els mudèjars s'anomenaven així perquè eren els musulmans que vivien en territori repoblat per catalans, amb fortes càrregues fiscals. En 1248 va esclatar una guerra llarga i irregular que s'estengué durant anys i que va posar en greus dificultats el control cristià de les comarques centrals. Al Azraq va utilitzar amb gran eficàcia les guerrilles aprofitant el relleu muntanyós, els passos estrets i el coneixement exhaustiu del territori. Els seus homes atacaven ràpidament i es retiraven als castells o a zones de difícil accés, comptant amb el suport logístic de la població local. Aquesta revolta no fou només militar, sinó també social i religiosa ja que per a molts musulmans representava la defensa de la seua forma de vida davant un sistema feudal aliè i opressor. Va haver períodes de falsa calma on Al Azraq va buscar treves i maniobres diplomàtiques. En diverses ocasions li va escriure cartes a la reina Na Violant d'Hongria, esposa de Jaume I, intentant que ella mediara amb el rei. Fins hi tot va intentar negociar a través del rei Alfons X de Castella, gendre de Jaume I, i es va oferir a capturar castells per al monarca castellà, un fet que va enfadar més a Jaume I. El seu objectiu era aconseguir un estat autogovernat sota el protectorat del Regne de Castella.
La vil·la medieval d'Alcoi es va fundar en 1256, quan Jaume I va fer l'otorgament de la Carta Pobla. A pesar de la resistència, les tropes de Jaume I acabaren imposant-se gràcies a una combinació de pressió militar, setges prolongats i política de càstigs exemplars durant 10 anys. En una boda d'Al-Azraq amb una jove cristiana es va intentar assassinar al rei Conqueridor. Jaume I va assistir pensant que Al-Azraq anava a passar-se al cristianisme com molts mossàrabs. Però era una emboscada a Castelló de Rugat i va estar en perill al incomplir el pacte de vassallatge. Desprès de patir i salvar la vida de miracle, Jaume I va reunir un exèrcit a València. Va anar al Castell de Benicadell, prenent una de les elevacions de la serra i obligant als musulmans a abandonar el setge i refugiar-se a Alcalà de la Jovada. Les traïcions a Al-Azraq el van obligar a quedar-se sense quasi protecció a la Vall de Gallinera. Al perdre Planes, tampoc podia organitzar més falses bodes amb una neboda cristiana dels governadors. El 7 de juny de 1258 es va produir la pressa del castell d'Alcalà i la rendició de la família d'Al-Azraq. Davant la derrota, el visir va ser obligat a abandonar el territori i iniciar un llarg exili.
La única etapa en la que Al-Azrqa va viure en una fortalesa o estances de palau va ser al seu exili nazarita. El Regne de Granada era un dels últims territoris musulmans independents de la península. Allí va ser acollit com un cabdill experimentat i coneixedor de la guerra de Sharq Al-Andalus. Durant la seua estada a Granada va mantindre contactes diplomàtics i militars amb altres líders musulmans i va intentar obtindre suport per recuperar els seus dominis. Però el context polític nazarita també era fràgil i hi havia lluites internes, entre altres les dels Abencerrajes. Al-Azraq va veure limitada l'ajuda efectiva durant dècades, ja que al Regne de Castella va esclatar la Revolta Mudèjar de Múrcia en 1264. Jaume I li va dedicar 19 capítols a Al-Azraq en la seua crònica, sobretot en moments de feblesa quan s'aproximava la Tercera Revolta Mudèjar. A això se sumen alguns textos àrabs i les cartes que el mateix Conqueridor va enviar a la cancelleria reial durant les operacions militars contra l'adversari d'ulls blaus. Durant els 18 anys que Al-Azraq havia estat a l'exili de Granada, els cristians d'Alcoi i Cocentaina havien construït muralles i havien maltractat als musulmans. Al-Azraq va estar fins a 1276 a Granada, acollit per la cort de Muhammad I al-Ahmar i en constant cooperació amb tribus del Magreb. Els Banumarins, d'origen bereber, van anar ocupant zones de la Península Ibèrica, sent coneguda la seua campanya militar de Granada a Córdoba. El rei nazarita de Granada va demanar ajuda al sultà de Fez per a que els Benimerines lluitaren contra les tropes del Regne de Castella. Van ser contractats per Al-Azraq, sabedor de que en Alcoi es preparava la Tercera Revolta Mudèjar. El 5 de maig de 1276, Al-Azraq va retornar a les seues terres acompanyat d'un exèrcit de 250 guerrers a cavall. Amb 70 anys, el visir d'ulls blaus volia reivindicar els seus dominis i propietats. També volia recolzar a la població musulmana i en cas de morir, fer-ho en la seua terra de naixement.
Aquesta nova insurrecció va ser més breu, però també més dura i marcada per una violència extrema i una repressió sense concessions. Jaume I va enviar 40 cavallers de Xàtiva i no eren suficients per a guanyar la batalla. Els cristians de la vila d'Alcoi van lluitar animats pel Mossèn Torregrosa, qui tocava les campanes i amb valentia demanava una ajuda divina. Les tropes d'Al-Azraq eren genets experimentats i la batalla pareixia perduda per als cristians. Conta la llegenda que va aparèixer la figura d'un Sant a cavall que portava una bandera cristiana. Sant Jordi llançava fletxes i salvava als cristians mentre que els benimerins l'anomenaven "Walí". Una de les fletxes va acabar als ulls blaus d'Al-Azraq, però és un mite poc contrastat i amb detalls miraculosos. El cabdill Al-Azraq si va morir en la Batalla d'Alcoi i el seu grup militar es va retirar cap al sud. Al Barranc de la Canal els cristians encara van rebre la tirania de l'exèrcit musulmà, ja que a pesar de la rendició els van preparar una xicoteta emboscada a les afores de la vila medieval d'Alcoi. No obstant, la caiguda d'Al-Azraq en el combat cos a cos va ser el final de la resistència musulmana. El domini cristià es va consolidar i les tropes mahometanes mai van tornar a intentar conquerir aquestes terres de muntanyes i valls. Si ho van fer a la costa els pirates berberiscos, però això va passar segles desprès quan ja s'havia produït l'expulsió dels moriscos (1609). Sant Jordi Màrtir va ser proclamat patró d'Alcoi desprès de la seua intercessió en la Batalla de 1276. Per això en 2026 es commemora el 750 aniversari de la mort d'Al-Azraq i també del patronatge de Sant Jordi en les Festes de Moros i Cristians 2026. Un any jubilar marcat pels actes catòlics, i que està deixant de costat una figura històrica de gran transcendència i dignitat: Al-Azraq el blavet.
