L'escriptor valencià més alabat del segle XX va visitar Alcoi en les Festes de Moros i Cristians de 1953. Vicent Andrés Estellés va renovar la poesia als anys 60, donant-li a la llengua pròpia un prestigi que la dictadura franquista intentava esborrar. Va treballar com a periodista en premsa autonòmica fins la seua jubilació, quan ja es va dedicar als seus llibres. Al 1978 va rebre el Premi d'honor a les lletres catalanes i en 1984 el Premi de les lletres valencianes. Els temes centrals de les seues obres literàries eren la mort i el sexe desde un punt de vista quotidià i senzill. El seu primer recopilatori va ser "La nit". Va descriure la societat valenciana de l'època posterior a la Guerra Civil Espanyola (misèria econòmica, fam, incultura i por a represàlies). Vicent Andrés Estellés mostrava una gran sensibilitat cap a la lluita del poble i la dignificació de la cultura valenciana. A les seues obres es mostra l'amor com una possibilitat de salvació davant un món opressor. Al final hi ha un resum dels seues poemes més clàssics.
Al 1970 va escriure "Lletres de canvi" i en 1971 els seus llibres més importants: "La clau que obri tots els panys" i "Llibre de meravelles". Comença a ser molt reconegut i rebre nombrosos premis. Entre els seus poemaris estan "Recomane tenebres" (1972), "Les pedres de l'àmfora" (1974), "Manual de conformitats" (1977), "Balanç de Mar" (1978), "Cant temporal" (1980), "Vaixell de vidre" (1984), "La lluna de colors" (1986) i "Sonata d'Isabel" (1990). Va ser nombrat Doctor Honoris Causa de la Universitat de València en 1993. Al mateix any va morir i a títol pòstum se li va concedir la Medalla d'Or de las Belles Arts del Ministeri de Cultura d'Espanya. El cantant alcoyà Ovidi Montllor va fer una versió del seu poema "Els amants", recitant el famós "No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem desde matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys i moltes coses". També va versionar "M'aclame a tu" i "Un entre tants".
Encara que Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot i era fill de forners, va tindre algun contacte en Alcoi. A l'any 1953 va publicar el seu llibre "Ciutat a cau d'orella" i va visitar Alcoi en les seues Festes de Moros i Cristians. Concretament va estar present el 23 d'abril, dia del patró. Per a posar-se en context, el dia de les Entrades havia resultat plujós. Els ànims estaven decaiguts perquè era el segon any consecutiu amb una Entrada Mora banyada, amb els boatos de Ligeros i Mudéjares. L'alferecia cristiana de la filà Andaluces tampoc s'havia escapat del mal oratge. Tan sols el capità cristià de la filà Cruzados havia tingut un poc de sort. La següent fotografia en blanc i negre correspon al Sargento Cristià 1953 i l'altra al Sant Jordiet Jorge Mora de la filà Marrakesch. Vicent Andrès Estellés no era en aquell moment una eminència de la literatura valenciana i tenia la seua columna al periòdic. Es tracta d'una descripció de sensacions que va escriure sobre el dia Sant Jordi a la ciutat dels ponts. Un text de la seua vessant periodística que va escriure en castellà per al diari "Las Provincias". Al final són divagacions sobre el pas de la Relíquia i els assistents a la curta Processó.
Han sigut les aristes increïbles, el bany d'or, la resplendent orfebreria de la Relíquia de Sant Jordi en la Processó lo que ha donat a tot el matí d'Alcoi la seua claredat incomparable i definitiva. Era per a veure el sol brillant en les torres, cúpules i estalactites àuries de la Relíquia. Un terròs de mel de romer pel carrer Sant Llorenç com si impartira autèntiques benediccions amb el refulgent encegador. Era el sol, per fi i era Sant Jordi. I els talls de bronze dels trabucs s'obrien com un ram de clavells. Una banda de música, amb la roba de la filà Andaluces, tocava la pompa eucarística de "Cantemos al amor de los amores". Una encantadora novia, de luto per cert, era un ram de nervis en la vorera esperant el pas del seu fill de 2 anys. Un xiquet vestit de realista o navarro. I un periodista sentia el fracàs interior de qui anava a per llana i va tornar trasquil·lat, perquè no és ocasió de informar sinó d'aprendre. La Mariola és un lloc medieval on està oberta de par en par la lliçó europea d'Alcoi. Una lliçó que em toca aprendre en veu alta, com vaig aprendre altres menys importants a l'hora de la veritat, per a que me se queden ben gravades. Tot el 23 d'abril ha girat, amb esplendor de constel·lacions, al voltant de Sant Jordi. I Sant Jordi era a la Processó un xiquet alcoyà que, quasi al mateix temps, va ser inscrit al registre parroquial i a l'Associació de Sant Jordi. Als 8 anys li ha arribat l'hora de que la marxa reial ressone al carrer en el seu honor cada volta que entra o ix de sa casa. Alcoi té en els xiquets la millor pòlissa: La del segur d'eternitat. Desprès del trasllat de la Relíquia ha sigut l'alegria del boato i les 25 filaes. L'apoteosi arriba amb els vestits fabulosos dels alferes i capitans. I per la vesprada la Processó General. Eixa teoria religiosa inacabable. Quan les gotes dels ciris arribaven al seu terme s'obrien als balcons cascades d'aplaudiments i crits de "Visca Sant Jordi". Diuen que hui és un dia de pau. Jo no he notat que el dia Sant Jordi siga de calma, la veritat. Tot el mon diu també que no pot més i que està cansat d'estar durant tot el dia als carrers d'Alcoi. Però resulta impossible donar un pas a causa de la gentada de públic. En fi, Alcoi m'ha tornat un poc socràtic i desprès de 3 dies de Festes de Moros i Cristians sols sé que no sé res. Però senc, això si, l'alegria d'haver nascut. És la millor síntesi que puc escriure.
CANT AL MEU POBLE
M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il·luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada.
Seràs confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il·luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.
LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT
I llavors, Déu li va donar
la Vida a l'home,
i era tan bella i delicada
que l'home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al matí, però,
tornava l'angoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia mostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
Ja t'has menjat el berenar?
PROPIETATS DE LA PENA
No ocultaràs el teu amor;
el serviràs honestament
i serà la teua conducta
alegria i seguretat.
Tu mateix et respectaràs
per tal que et respecten els altres,
i tu respectaràs els altres,
la seua pau, la seua pena.
Tractaràs d’evitar la pena
i fer profitosa la pau.
Déu existirà sobretot ;
I l’existència de Déu
la reconeixeràs en tot.
LLIBRE DE MERAVELLES
Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.
Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.
Cant l'amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,
l'esperança de contraban.
No hay comentarios:
Publicar un comentario