En 1884 els diputats van aprovar la construcció d'una via de tren que enllaçara l'interior de la província d'Alacant amb la costa valenciana. El govern espanyol no tenia diners per a finançar el projecte del ferrocarril, però es va aconseguir la firma d'una companyia de Londres. A canvi, Gandia seria el lloc de comerç per excel·lència per a Regne Unit. El tren anava a transportar carbó i taronges de la comarca de La Safor fins a Alcoi. L'autorització va arribar a l'estiu de 1886, sent unes vies d'un metre d'ample. Cap empresa espanyola va voler fer-se càrrec del projecte i per això es va acudir als anglesos. Havien sigut els pioners al obrir en 1834 la línia ferroviària Liverpool-Manchester. La companyia anglesa estava interessada en el transport de mercaderies. Es construïren les estacions del Grau, Gandia, Potries, Vilallonga, Beniarrés, Muro, Cocentaina i Alcoi, a les que posteriorment s'afegirien Almoines, l'Orxa i Gaianes. Els enginyers s'enfrontaren a un dificultós traçat que incloïa 8 túnels i 12 ponts de ferro. El tren tenia que susperar les barreres naturals de les muntanyes fins arribar al mar. Els passos més complicats estaven a l'Orxa i Villalonga, ja que l'orografia deixava aïllada la comarca del Comtat.
Durant la construcció va haver accidents i fins hi tot morts a Beniarrés. En cada estació hi havia una caseta on treballaven els operaris com si fora una oficina-magatzem. Les 8 locomotores van ser creades a l'estranger i eren de vapor, per tant necessitaven carbó, caldera i llançaven molt de fum. Tenien el nom d'algunes poblacions del trajecte i la que s'exposa hui en dia a la Plaça Al-Azraq d'Alcoi s'anomenava "Villalonga". Els vagons de càrrega i passatgers, de fusta, de 14 metres de llarg i amb una capacitat màxima de 40 persones, estaven considerats els més moderns de l'època.
Les vies van ser construïdes a l'estil anglès i per això popularment se'l anomenava "el tren dels anglesos". En juny de 1892 ja es van fer proves, encara que hi havien problemes burocràtics. Als primers viatges posats en marxa més de 20000 persones acudien a l'estació d'Alcoi per la novetat de veure un tren de vapor. Finalment va ser inaugurat en gener de 1893 i es va posar en funcionament per a l'intercanvi de matèries primes. El desenvolupament de les fàbriques alcoyanes feien necessari aquest transport i va ser important per al sector siderúrgic i tèxtil. A la memòria popular quedaria batejat com "El tren Xitxarra" pel seu característic soroll, però sols tenim constància de fotografies de l'època en blanc i negre. L'arribada del primer tren a Alcoi desde Gandia es va convertir en una gran festa on assistiren autoritats civils i religioses i el diputat a les Corts Valenciana José Canalejas. Totes les estacions estaven adornades i plenes de gent expectant i bandes de música. 3 hores es va tardar en arribar a Alcoi, però es considerava ràpid en aquell moment. Amb la benedicció del ferrocarril per l'arquebisbe s'iniciaren unes celebracions que durarien fins el dia 27 de gener de 1893.
En 1895 la línia ja comptava amb 9 locomotores, 84 vagons descoberts, 15 coberts, 2 vagons per als animals i 30 vagons de passatgers. Els accionistes anglesos es van donar compte de la gran demanda de persones que volien desplaçar-se a Gandia. Així que es va acabar prioritzant el transport humà i no el de mercaderies com es pretenia al segle XIX. La falta de seguretat feia que l'últim vagó fora el menys utilitzat i s'aprofitava per a transportar cartes i el correu. El tren Xitxarra va comunicar molts pobles i va ser una injecció econòmica per a la zona rural. A més a més, era l'únic transport de la comarca del Comtat i tenia la seua tasca social al unir a gent de tants nuclis urbans xicotets. Els contestans i murers l'aprofitaven sobretot per anar a veure el mar per primera volta, amb tot el que significava en aquell moment xafar la platja de Gandia. Els joves pujaven en marxa per a no pagar al revisor, no hi havia banys als trens i alguns aprofitaven els trams més lents per a baixar del tren i robar fruites dels bancals. Amb un desnivell de 513 metres i una longitud total de 53.355 metres, el trajecte durava 3 hores i 20 minuts en direcció Alcoi i 3 hores i 35 minuts en direcció Gandia. La part de La Safor i les seues estacions no era massa abrupta però el traqueteig del tren ja era estrident. El tram més espectacular era el del Barranc de l'Infern desprès de Villalonga i tardaven 40 minuts en recórrer-lo entre túnels llargs i cap servei.
Les costeres que tenia que pujar el tren obligava als passatgers a baixar i caminar junt als vagons perquè no soportava tant de pes. Mentre furtaven pinyes per a alimentar la caldera i augmentar la potència. En estiu la fumaguera insuportable feia que els passatgers s'asfixiaren de calor i era habitual que els viatgers arribaren al destí amb la cara negra. A la Garrofera la locomotora feia parada obligatòria per a omplir calderes en un dipòsit d'aigua desprès de l'esforç de la ruta per muntanya. A més a més faltava tot el desnivell de la Vall de Perputxent i el moment era aprofitat pels viatgers per a estirar les cames. Desprès s'arribava a l'estació de l'Orxa, no tan descarpada i en un punt intermedi. El ferrocarril va canviar la vida del poble, ja que no va estar comunicat per carretera a Muro fins a 1930. La producció agrícola era important en la zona, sobretot d'olives. L'estació de l'Orxa està tapiada hui en dia però es conserva en bon estat a pesar del desús. En direcció a la serra Benicadell s'arribava a Beniarrés, on en 1958 es va construir el conegut pantà i 5 minuts més tard estava el baixador de Gaianes. El tren travessava les terres de Turballos i creuava per damunt del riu Agres per un desmantellat pont de ferro. En Muro es carregaven unes 10.000 tones de vi i oli i es descarregaven fins a 2.000 tones de productes diversos. Muro va tindre a partir de 1909 una segona estació, que al 2023 és un gran edifici recreatiu i cultural. A la rehabilitació de 1990 és va mantenir l'essència d'estació ferroviària que tenia antigament. El tren Xitxarra tardava 7 minuts en anar de Muro a l'estació de Cocentaina. La caseta va desaparèixer però l'Avinguda i parc del Ferrocarril donen testimoni de que per allí passava el tren Xitxarra i els socarrats aprofiten les restes del camí com a Via Verda. Al segle XIX la capital del Comtat disposava d'una sòlida indústria on destacaven les fàbriques de paper i tèxtils, dels quals exportava fins a 18.000 tones, mentre que importava unes 5.000 tones de diversos materials.
Desprès de travessar el túnel número 1 s'arribava a les afores d'Alcoi com a destí final. Alcoi tenia a principis del segle XX uns 42.000 habitants i exportava unes 40.000 tones de tots tipus de materials tèxtil, productes siderúrgics i paper. Però la gran aposta del ferrocarril per Alcoi evidentment era per la importació de carbó per a les fàbriques, matèries primeres per a la indústria del tèxtil com cotó, ferro, productes químics i agrícoles, per un total de 80.000 tones anuals. L'estació d'Alcoi, situada a l'actual plaça d'Al-Azraq, era de primera classe, molt diferent a la resta d'edificis de la línia. Amb una única planta i una elegant i singular façana, comptava amb sala d'espera amb taquilla i guarda equipatges, cantina, moll descobert, dipòsit d'aigua, plataforma giratòria, grua, bàscules, carboneres, magatzems, urinaris i habitatges per al personal de la companyia i cap d'estació. Es connectava amb l'altra línia ferroviària de via estreta que hi havia: Alcoi-Villena-Yecla.
Gràcies a l'augment del transport de mercaderies es va passar de les 26.000 tones de 1901 fins les 75.000 de 1913. La gran inversió inicial va poder ser amortitzada veloçment. El tren transportava paper, cartró, oli, vi, farina, teixits, fruites i verdures, mentre que del nord d'Europa importava carbó, fusta, sal, peix i tabac. Des de les dàrsenes del port de Gandia eixien més de 150.000 tones anuals de productes agrícoles, amb destí a Gran Bretanya. L'exportació de cítrics va fer que el port de Gandia fora el segon més important per darrere de València. En un inici totes les estacions, baixadors, andanes i dipòsits foren construïts amb el mateix estil arquitectònic, a excepció de les estacions d'Almoines, Beniarjó i Gaianes, que es construïren més tard, i la d'Alcoi, que era una estació de primera classe. Eren funcionals i es preferia tindre bons materials a excessives decoracions. Normalment agafaven el tren unes 25 persones que preferien anar en els dos primers vagons de passatgers i deixar el tercer buit. A l'any 1904 es va inaugurar el tren de via ampla Alcoi-Xàtiva i curiosament la coneguda com "línia Nord" és l'única que continua en funcionament a l'actualitat. En 1908 s'unirien a la xarxa ferroviària els trens de gasoil de la línia Villena-Alcoi (1884-1969). En aquell moment tenia estacions a Villena, Biar, Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres i Muro, i malgrat el nom, mai va arribar fins Alcoi. Gràcies a un conveni signat en octubre de 1908, desde Muro utilitzaria la via de Gandia, a canvi del pagament d'un peatge. Eren trens modests de dièsel però que servien per a les necessitats de la indústria paperera i del turisme que aflorava a Gandia.
Durant la I Guerra Mundial es va frenar el creixement del transport però amb l'arribada de l'electricitat a la indústria alcoyana, en 1924 es va aconseguir a un rècord de transport, amb 95.000 tones de material variat. A partir de 1936, durant la Guerra Civil Espanyola, el tren va servir per a que els viatgers intercanviaren productes per les finestres dels vagons. L'estraperlo es realitzava sobretot prop de les estacions però amagant-se de la Guàrdia Civil. L'aviació italiana va llançar bombes al Grau de Gandia, encara que el lloc pertanyia als anglesos. Malgrat l'aparent recuperació durant la postguerra gràcies a l'elevat preu i l'escassesa dels derivats del petroli, el ferrocarril es trobava en declivi tot i comptar desde 1940 amb una subvenció de l'Estat. La companyia anglesa va quebrar en 1948, passant a mans dels governadors de la dictadura franquista.
El model turístic de sol i mar es va notar a partir dels anys 60, quan es gastava el tren Xitxarra per a visitar Gandia i les seues platges. Els alcoyans i alcoyanes anaven a passar el dia i tornaven per la nit, lo qual va significar un curt període de bonança per al ferrocarril. El tren es va fer tan popular que en 1963 es va arribar al rècord de fins a 1.200 viatgers en un dia i això tenia els seus problemes tècnics. Però els cotxes anaven guanyant terreny i les famílies es compraven un Seat 600. En 1965 el govern franquista no va assumir la modernització d'una línia que ja es trobava obsoleta. Es va decidir tancar-la per la seua baixa rendibilitat i pel risc cap als usuaris com a conseqüència de l'estat de les instal·lacions. Les locomotores, encara de vapor, tenien 76 anys i eren deficients. Desde 1960 fins a la clausura en 1969 circulaven 7 trens diaris en cada direcció. El 15 d'abril de 1969, amb només 10 viatgers al seu interior, va circular l'últim tren entre Gandia i Alcoi. Els més de 70 treballadors de l'empresa ferroviària van ser acomiadats i es va traure a subhasta pública el desmantellament de les vies estretes. Les relacions entre molts pobles del Comtat i La Safor es van trencar i molts negocis relacionats amb el tren Alcoi-Gandia van tancar.
