La Constitució de 1931 no declarava cap religió com la oficial de l'estat espanyol, permetia el divorci i lluitava contra l'analfabetisme. Als anys següents "La Marsellesa" sonava a les Festes d'Alcoi, però va haver molta tensió entre l'Associació de Sant Jordi i el govern local. El problema era l'anticlericalisme que promovia unes Festes més laiques, mentre que algunes filaes defenien al patró com a centre religiós de la tradició festera. Com l'Ajuntament republicà volia llevar-li rellevància a la Processó General del 23 d'abril algunes filaes van protestar. Miqueros, Llana, Abencerrajes, Marrakesch, Gusmans, Vascos i Muntanyesos no van participar a les Festes d'Alcoi de 1932 a 1935. La tensió i l'ambient desangelat va empitjorar a causa del mal oratge que va fer en la Trilogia Festera Alcoyana. Durant la Segona República va haver governs de dretes i esquerres, però la jerarquia de l'església catòlica, l'exèrcit i els terratinents van posar molts entrebancs per a no perdre els seus privilegis. Desprès de que els conservadors tingueren el govern nacional desde 1933, el Front Popular va guanyar les eleccions en febrer de 1936. Per a escolaritzar als xiquets alcoyans es va construir l'edifici industrial del Viaducte, encara que va ser un hospital durant la guerra. En abril es van celebrar les Festes d'Alcoi, però els militars de dretes ja s'estaven mobilitzant per a acabar amb els republicans. 
La rebel·lió contra la Segona República Espanyola derivaria en una llarga Guerra Civil que va començar el 17 de juliol de 1936. Falangistes, monàrquics, conservadors, carlistes i militars van conspirar contra el govern republicà, recolzats pels col·laboradors de Mussolini a Itàlia. La insurrecció de dretes es va sorprendre amb la resistència de la classe obrera, organitzada a través de sindicats. Hitler va enviar recursos guerrers com avions, tancs, artilleria, metralladores, municions i soldats. A l'altre bàndol sols hi havia treballadors del camp i de les empreses, ja que països aliats com França o Gran Bretanya es van negar a intervenir. Però si va haver Brigades Internacionals que van interpretar la guerra espanyola contra el feixisme com un preludi de la Segona Guerra Mundial. Els voluntaris estrangers van formar unitats militars en defensa de la democràcia hispànica. Francisco Franco va ser el líder que va abocar a Espanya a 3 anys de trinxeres, por, bombes i mort. Però el malson només havia començat amb la tragèdia de la batalla, ja que la repressió de la dictadura franquista va ser tremenda. A Europa estava creixent el nazisme desprès de les crisis econòmiques occidentals. Alcoi i les comarques valencianes van formar part del territori dominat pels republicans fins al final. Hi havia 410 soldats alcoyans i 525 milicians dels pobles del voltant que van marxar a lluitar a Còrdova. Les joventuts de UGT i CNT es van reclutar al bàndol republicà i van partir cap al barri de Benalua d'Alacant on rebrien armes, moltes comprades al mercat negre. Federico Borrell era un anarquista de Benilloba a qui van disparar al camp de batalla i va ser fotografiat per Robert Capa. La imatge va ocupar portades de periòdics i és un símbol de la Guerra Civil.
Les fàbriques alcoyanes que estaven en crisi van veure la guerra com una oportunitat per a vendre armes. El Comité de Defensa Revolucionària va confiscar 128 fàbriques alcoyanes per a ser de propietat col·lectiva, sent els treballadors els propis jefes. Altres fàbriques socialitzades donaven roba i mantes als soldats. València era la capital del comitè obrer perquè Andalucia i Madrid ja estaven en mans del bàndol nacional. El totalitarisme de Francisco Franco va ser evident desde el principi, tenint crítics com Queipo de Llano en el seu propi bàndol. La tàctica del terror i els afusellaments contra sospitosos va ser cruel, sobretot perquè els acusats de traïdors eren precisament els que defenien la legalitat de les eleccions republicanes. Per mitjà de la radio els alcoyans escoltaven les noticies del setge de Madrid o com la lluita s'allargava a Toledo i Castella i Lleó. Cocentaina va enviar molts queviures per als habitants de la Meseta, els que més van patir en 1937 per l'avanç de les tropes colpistes. Les autoritats republicanes ja no podien fer complir la llei en un clima de tensió i revolta. Temples catòlics i convents van ser saquejats per grups que mataven a monges, bisbes i sacerdots. Centenars de milers de persones van ser assassinades al front de batalla i a la rereguarda de 1936 a 1939. El general de dretes Emilio Mola va morir en un accident i Francisco Franco es va fer amb el poder únic del bàndol nacional. Va tindre el recolzament del genocida Adolf Hitler, governant de l'Alemanya del Tercer Reich. En octubre de 1936 11 contestans van ser segrestats i assassinats a la carretera de Sax. A la fosa de Barxell s'amuntonaven els cadàvers alcoyans. La guerra també va ser el detonant per a que augmentara la violència contra el clero i els propietaris rics. El capità moro 1936 va ser Camilo Candela de la filà Marrakesch. Era un soldat franquista d'alt rang que va morir mesos desprès en Almeria, afusellat al camp de combat.
Hi va haver moltes víctimes civils pels bombardeigs a la població. Els més famosos van ser "La Desbandada", "EL Guernika" i els alemanys de la Legió Condor a Albocàsser, l'ofensiva de Llevant, l'atac a Granollers, i les bombes aèries al Mercat Central d'Alacant. Alcoi també tenia refugis de defensa perquè van rebre 7 atacs feixistes. Els avions italians van ser els primers en setembre de 1938 i l'últim atac en febrer de 1939 va ser dantesc. El resultat van ser 64 morts, centenars de ferits i destrucció de cases i de l'Església de Santa Maria i el seu icònic Campanar. El Refugi de Cervantes es pot visitar i s'aprecia els túnels on alcoyans i alcoyanes de totes les edats esperaven a que acabara el bombardeig. Gandia i Barcelona van patir aquest crim de guerra contra les classes humils i treballadores. Una estratègia sanguinària per part dels franquistes i els nazis. Suecs i noruecs van aportar ajuda mèdica i personal sanitari desde abril de 1937. Una bomba va caure al costat de l'hospital del Viaducte, provocant danys i ferits i creant impotència entre els republicans. Els submarins italians destruïen les ajudes arribades desde Moscú, així que l'exèrcit republicà no estava tan ben armat com la Legió i els soldats del "Cara al sol". La Guerra Civil Espanyola va acabar el dia 1 d'abril de 1939, sent Alacant l'última ciutat que va aguantar fidel a la República. Els soldats marroquins de Tetuán van entrar a Alcoi, Muro i Agres proclamant la dictadura de Falange entre crits i salutacions del braç en alt.
735000 persones van perdre la vida en aquesta època dura de la història d'Espanya. 300000 persones van morir als camps de combat, 200000 executades a la rereguarda i moltíssims homes, dones i xiquets van ser víctimes dels bombardejos, les malalties i la fam. A conseqüència de l'odi molts innocents van ser assassinats amb l'excusa de crear histèria. Un extermini organitzat per a destruir als defensors de la República i la llibertat, per mitjà d'una Repressió molt més forta que la de l'anterior dictadura de Primo de Rivera. La majoria de víctimes encara estan sense identificar en foses comuns, una vergonya per a l'estat espanyol actual. Ràpidament els nous alcaldes van retornar les empreses als capitalistes rics, van expulsar als funcionaris públics i mestres, van fer perdre el treball dels anticatòlics i van canviar els noms de carrers. Els presoners van ser tractats com a esclaus per a construir "El Valle de los Caídos" i altres edificis. 50000 empresonats van morir a les celdes en condicions inhumanes i sense un judici, fins hi tot metges que havien fet operacions humanitàries per als soldats republicans. El poeta Joan Valls va ser un dels 700 alcoyans tancats a Alcoi.
Les famílies dels rojos condemnats van patir l'estigma dels vençuts. A les dones se'ls rapava els cabells, les humiliaven fent passeigs pels carrers i les castigaven fent beure oli de ricí. També les podien violar i maltractar i també confiscar els seus bens. Moltes agrupacions van ser declarades il·legals, sobretot partits polítics i sindicats. Així es neutralitzava la influència social i la ideologia d'esquerres quedava marginada. Això es va poder veure fins hi tot en filaes com Xanos, Cordoneros o Asturianos. Per a purificar Espanya amb el règim del nacionalcatolicisme la religió ma imposar una moralitat estricta que controlava les relacions socials, sexuals i familiars desde un punt de vista heteropatriarcal. La submissió de les dones va durar dècades, al igual que la censura franquista. El capitalisme va deixar a la població apàtica i esgotada desprès de les dures jornades laborals. A les escoles era obligatori resar, l'assignatura de religió i anar a missa. La gent d'esquerres era perseguida i torturada, sobretot si participaven en activitats clandestines de resistència. En 1939 no va haver setmanes per a preparar les Festes de Moros i Cristians, però van tornar en 1940 de forma austera. El nou règim dictatorial va aprofitar les Festes d'Alcoi per a transmetre les seues consignes polítiques. L'Associació de Sant Jordi va recuperar el poder com a entitat organitzadora i es va recuperar l'acte desaparegut de la Cavalcada dels 40 Cavallers de Jaume I. Les filaes Ligeros, Mudéjares, Mozàrabes i Almogàvars van tindre els càrrecs de 1940 en un ambient de patriotisme exagerat.
Entre 1940 i 1950 es van assassinar a 50000 persones per motius polítics, com és el cas de les 13 roses. La dictadura de Francisco Franco era antimarxista, explotadora, misògina i racista i es va imposar amb força sobre la població civil. Per sort, en 1940 també es va recuperar la Cavalcada de Reis Mags. Melchor, Gaspar i Baltasar van entregar regals i també bens bàsics per als més necessitats. Durant la Guerra Civil Espanyola sols es celebrava una Gala per a xiquets el dia 5 de gener. A partir dels anys 40 els festers d'Alcoi tenien que girar l'esquadra al balcó dels falangistes. No hi havia pompositat a les desfilades i els primers trons permetien que els senyors amb bon nivell adquisitiu formaren a canvi de sufragar econòmicament les filaes. La filà Visigodos va ser l'única que no va sobreviure a la postguerra i va desaparèixer en 1942. La majoria de filaes van sofrir per a seguir endavant, però les Festes de Sant Jordi significaven els únics dies a l'any de disfrutar al carrer. La ciutadania no estava disposada a perdre de nou les seues tradicions, a pesar de que el Casal de Sant Jordi va potenciar l'element de fe i religiositat per damunt dels actes lúdics. Per altra part, la filà Cruzados va passar a la història per fundar-se en temps d'escassetat, ja que va eixir per primera volta a les Festes de Sant Jordi 1946. És la única filà de la postguerra, estrenant-se amb pluja.
L'autarquia va enfonsar el producte interior brut d'Espanya i no hi havia quasi consum per la baixa renda per càpita. A Alcoi les dones de la fàbrica de paper de fumar "Bambú" van fer una vaga demanant un augment salarial, arriscant-se a perdre-ho tot. Va ser la primera vaga important de la postguerra, quan hi havia por de ser condemnat. A la comarca del Comtat no quedaven massa camps de cultiu i la falta d'aliments va portar a la decisió de crear cartilles de racionament, on es limitava el menjar. Com el govern no comprava productes de l'exterior els preus van pujar. L'estraperlo il·legal i el canvi d'aliments va ajudar a subsistir a famílies i fins hi tot es gastava el tren Alcoi- Gandia per a intercanviar productes de primera necessitat. Els valencians, catalans, vascos i gallegs van sofrir una desaparició lingüística i cultural ja que els seus idiomes estaven prohibits i sols s'ensenyava castellà a les escoles. Òbviament no es tolerava el pluralisme polític i la premsa estava censurada. A les monedes i pessetes es veia la frase "Franco, caudillo por la gracia de Dios". La gent no va recuperar el seu nivell adquisitiu fins als anys 60, i això va repercutir positivament en la brillantesa de les Festes de Moros i Cristians. La propaganda del règim es feia a través del Nodo, un documental de noticies que es veia al cine obligatòriament. Franco sempre apareixia aclamat per multituds i era presentat com un heroi i polític brillant sense cap crítica negativa. Aquest llavat d'imatge va durar 40 anys, fins que el dictador Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975.
El règim feixista del caudillo Franco era semblant al d'Alemanya o Itàlia i es va aïllar internacionalment a la postguerra. L'autarquia dels anys 40 del segle XX va portar a la població valenciana a una trista època de fam, pobresa i misèria. Fins hi tot al barri de Batoi es va instal·lar un camp de concentració per als alcoyans rebels. 450000 persones van haver d'exiliar-se i moltes famílies van morir als camps de refugiats francesos o a l'Holocaust nazi. 33000 xiquets van ser traslladats a França, Bèlgica, Gran Bretanya, Suïssa, Argèlia, la Unió Soviètica o Mèxic i molts no van poder tornar de l'exili. Comunistes, jornalers, soldats republicans, homosexuals, socialistes, guerrillers, gitanos, anarquistes, obrers, camperols i intel·lectuals d'esquerres van haver de creuar les muntanyes dels Pirineus catalans en el dur hivern de 1939, esperant un futur millor pels camins d'Europa. Al sud de França va haver tantes mostres de insolidaritat com de fraternitat. El govern francés va deportar a molts exiliats a països de l'Amèrica llatina, en especial Mèxic, Xile i Argentina. 22 alcoyans van ser deportats al camp d'extermini de Mathausen, on carregaven pedres pujant 186 escalons i no rebien quasi aliments. 42 homes de la comarca del Comtat van viure aquest infern. Francisco Aura Boronat va ser un dels supervivents alcoyans del camp de concentració de Mathausen, a Austria. Acusat d'antipatriòtic, Francisco Aura va ser una veu silenciada per l'extrema dreta, fins hi tot al període de la Transició Espanyola. Abans de la seua mort en 2018, a l'estimat Paco Aura se li va dedicar un pont a Alcoi pel seu treball a favor de la pau i de que no s'oblidara l'horror del genocidi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario